Ton cor no estima un arbre…

La hi tenien jurada. Vaja, que li tenien moltes ganes, a aquest pi majestuós que presidia el carrer d’en Bordils. El seu mal no va ser néixer, sinó que li posassin just darrere una finca que volia vistes. I ara, a la fi, ja les té. No sabem per ordre de qui, ni en funció de què, ni si feia mal a les cisternes, ni si era el culpable de la mescla de pluvials i fecals de quan plou, ni si era culpable de les rates que viuen al clavegueram. No sabem tampoc si era culpable de l’endarreriment de les obres. No més sabem una cosa, que ara és un mort més. Que ara és una altra ànima que per Tots Sants vagarà pel purgatori dels arbres talats, a l’espera de poder arribar al cel de les plantes.