skip to Main Content

Tornar a casa

Rita Shelyakina

Mirant-la ho veig de seguida, dins els seus ulls verds que s’obren i es tanquen en pensar: un dels dolors que a voltes l’acompanya és la sensació d’estar exclosa. Exclosa del poble, al que naturalment li interessen quefers diaris i locals. Exclosa de la ciutat, que li sembla freda, impersonal i massa atrafegada per a mirar de cara les coses importants… Exclosa de gran part de la família, que es troba lluny i a la que ara no pot anar a veure per les condicions globals… La veig avui asseguda en un banc, mentre llegeix Aina Fullana a la mateixa revista, i llavors en un moment puc percebre la mateixa preocupació de l’autora en ella, ho he vist altres vegades… es demana si exposar-se o no, un altre cop, en un repte etern entre el seu ego i l’expressió… Però llavors alguna cosa canvia en la seva mirada en llegir: “Sigui com sigui, si no expressam i discutim les nostres individualitats no en sortirem mai.” Perquè ho sap, sap que vol i que ha de sortir, per treure el que porta a dins fins acabi en bon port, com tots els humans al fons desitgen… Ho he vist altres vegades, i al final els que s’exclouen, són ells, potser per la seva natura. Però és dur, i no els passa només a aquells que se senten artistes, sinó a tots ells en qualque moment de la vida, quan els toca defensar allò que són.
Per què els humans… que n’he de dir? Són tan socials… tan necessitats de pertinença… que l’exclusió, el fet de sentir-se diferents o estranys, és el major dels càstigs. N’hi ha alguns que a vegades inclús s’hi acostumen, i ja no saben no ser “l’altre”. Qualsevol comparació val, perquè es poden sentir així per ser “massa joves”, “massa grans”, “massa estranys” o “massa normals”. En el cas d’ella, jo sé que ho porta des de petita, venint d’un país totalment diferent, parlant una altra llengua i percebent com no pot tenir la unió que tenen entre ells els que són d’aquesta terra, i es coneixen des del bressol igual que totes les seves mares. També es sent diferent perquè per un costat és ambiciosa, s’ho qüestiona tot i vol arribar als núvols, però alhora d’una altra banda només vol escriure i entregar-se als sentiments, a les coses senzilles…i aquí és on neix el seu sofriment dual.
Però mentre encara llegeix de sobte veig com aixeca el cap i mira la llum que entra pel cantó del carrer, i s’adona que no tot és una càrrega… perquè aquesta diferència, aquest “ser l’altre” també fa que ella destaqui, i un dia sap que el món es girarà, i en lloc de donar-li l’esquena, la posarà en alça.
A mi em realitza presenciar aquests moments, moments reflex de la veritat vital que supera els judicis humans, les seves exigències… i els fa veure que es pot simplement “viure”, acceptant allò que és, i entenent que no encaixar està fet per a tothom, i encaixar no està fet per a ningú. Perquè tots són “els altres”, i simplement alguns s’hi senten més, sobretot quan són joves i busquen definir el color del seu dol. Així com el to del missatge que dona llum a allò que els preocupa.
A mi, que no sóc més que una veu, m’allibera pensar que no pertànyer no és possible. I els estim a ells, que estimen als seus pobles per donar-los calidesa, i les seves ciutats per impregnar-los de noves i grans idees. I més enllà d’on siguin, sempre que recordin la importància de tornar a casa, el seu cor se sentirà abraçat.

Back To Top
Search