Sembla que ja encaram la recta final d’aquesta llarga travessia de lluita contra el coronavirus. Entre una cosa i l’altra hauran passat prop de dos anys en què hem oscil·lat entre les restriccions més severes, com ara el confinament domiciliari inicial, en què va quedar paralitzada tota l’activitat professional no essencial, a més de l’ensenyament presencial i altres restriccions també vinculades a l’atenció sanitària; i les restriccions més dolces o els relaxaments en determinades mesures. Avui, a la fi, podem dir que no hi ha límit de reunió i que podem seure en una mateixa taula sense haver de mirar si som convivents o no, o quanta de gent és que la comparteix. Precisament això darrer, i una certa laxitud en l’ús de les mascaretes, que ja no són obligatòries a l’exterior, ha fet percebre a molta de gent que, a la fi, s’acaba aquest malson. Els ingressos hospitalaris, i l’ocupació de les UCI, en franc retrocés, són un altre indicador que fa albirar esperances sòlides de restabliment de la “normalitat”.
Els espais de socialització han estat els més castigats per les restriccions. Bars, cafeteries i restaurants han vist limitada fins a l’exasperació la seva capacitat d’actuació. Alguns s’han vist tan estrets que no ho han travessat i han hagut de tancar definitivament les portes durant aquesta pandèmia.
Més enllà d’aquests establiments, però, encara n’hi havia uns altres que fins la setmana passada no pogueren reobrir les portes. Encara amb restriccions, amb obligació de beure d’asseguts i de ballar amb mascaretes posades, entre d’altres, alguns locals de Manacor vares obrir i tengueren una acollida fantàstica per part dels clients, que agraïren també poder-se trobar de nit i interactuar amb una certa normalitat com no ho havien pogut fer fins ara.
En general, durant aquest any i mig, la gent ha actuat amb responsabilitat i ha sabut respondre al que la gravetat del moment exigia. I també ara, també aquest cap de setmana. Tanmateix, és comprensible que alguns locals hagin decidit que era complicat haver d’assumir la càrrega de la responsabilTornar-nos a trobar, tornar a riureitat del que fessin o deixassin de fer els clients, i per això no han obert encara al públic.
El que està clar és que la gent necessitava diversió, necessitava tornar-se a trobar, necessitava, en definitiva, poder tornar a riure com ho feia abans que començàs aquest via crucis interminable. Ja veim la llum al final del túnel. No defallim!