La Sala Flyhard ha tornat a deixar marca a la Fira de Teatre de Manacor. Aquesta setmana ho ha fet amb “Tortuges: la desacceleració de les partícules”, l’obra escrita i dirigida per Claudia Cedó, que el dissabte va omplir la sala gran del teatre amb aire fresc i renovador. La història tracta d’una parella, en Joan i la Marta, que es muda al camp per tal de millorar la seva qualitat de vida i allunyar-se de l’estrès de la ciutat. Ell és insegur, ansiós i aprensiu. Ella, tot el contrari: vital, alegre i positiva. L’amor incondicional que senten l’un per l’altre i un projecte de vida plegats és el que uneix aquests dos personatges. Els seus problemes començaran quan es topin amb l’Àgata i l’Òscar, una parella de joves científics ambiciosos i moderns que impediran que aquest projecte de vida es desenvolupi així com ells voldrien.
Amb la teoria de la desacceleració de les partícules de Johann Felmir Goleman com a fil conductor – una teoria que es basa en la dilatació del temps i l’alentiment dels processos vitals i que va caure en l’oblit després de la mort del físic polonès- l’obra barreja un llenguatge plenament científic amb l’humor, la quotidianitat i les relacions de parella. La original direcció de Cedó fa sentir a l’espectador com si estigués assegut al sofà de casa mirant una sit-com a la televisió. A través d’un sol decorat que no canvia, la directora és capaç de crear diferents espais sense que l’espectador es perdi pel camí. Amb el recurs d’un vestuari detallista i cuidat i amb efectes especials de llum i so s’evidencien els canvis de moment i lloc, fent fàcil allò que aparentment podria semblar molt complicat. A més, la directora basa el text en un joc de dualitats; comparacions exagerades que defineixen contrastos molt marcats. El camp i la ciutat o els models de personatges antagònics en són dos dels exemples més clars: entre elles trobem una dona senzilla i de la casa enfront a una altra amb un bon càrrec a la feina, ambiciosa i sexy. Entre ells, un científic que somia guanyar el premi Nobel contra un home apassionat de les tortugues, que frega el patetisme i recorda un dels personatges de Woody Allen.
El treball dels actors (Alícia Puertas, Àlex Brull, Clara Cols i Dani Arrebola) és impecable però hi destaca la magnífica feina d’Arrebola: ell és l’encarregat de marcar el tempo de l’obra a través dels seus moviments, gestos, ritmes i maneres de parlar. L’essència 100 % Flyhard dóna el toc energètic i fresc que sol caracteritzar les seves produccions i posa sobre l’escenari la creació d’una autora desconeguda per el gran públic però que sorprèn molt gratament. La desacceleració de les partícules parla del temps i dels ritmes vitals fent-nos preguntar pel temps que tenim i el temps que malgastem. “Creus que ens estem perdent moltes coses?” es demanen les dues dones protagonistes sense obtenir resposta. Es tracta d’una pregunta tramposa que segurament tots ens hem fet alguna vegada i a la qual, segurament mai hi trobarem resposta. L’obra culmina amb una magnífica escena final, on ens mostra la perspectiva dels actors que han alentit la seva visió de la vida i gaudeixen d’una emotiva aferrada que sembla interminable. I mentre ells s’abracen i s’estimen amb lentitud per no perdre’s ni un detall, l’altra parella treballa sense parar, a càmera ràpida. A ritme “normal”. I em va fer pensar, que potser tots necessitem, en aquest món tan boig una desacceleració, un canvi de perspectiva. I és que quin amant no ha desitjat allargar una abraçada fins a l’infinit?
