Diu la dita que per massa pa no hi ha mal any. I devia ser una dita de les més escaients a la realitat d’aquesta illa de terra prima que durant segles ha mirat de llevar-se de damunt el jou de l’antic règim. De fet, fins ben entrada la segona meitat del segle XX els senyors continuaven essent senyors, i els pobres sabien que serien sempre pobres. L’engreix de la vaca turística, però, ho baratà tot. De les males collites, la fil·loxera i la fam canina de la postguerra passàrem a un creixement fàcil que va saber donar ús a la “inútil” terra de vorera de mar, sempre avantatjada de penya i vent salat. Passat el boom dels anys seixanta del segle anterior, arribàrem a un creixement sostingut al qual l’ecologisme mallorquí, pioner a Europa i al món, mirava de posar setge en forma de reivindicació territorial i paisatgística. El relat arrelà i s’aconseguiren fites notables, se salvaren cales, racons, badies i arenals. Aviat, però, l’anguila de set caps en què s’havia convertit el turisme i els qui l’impulsen, trobà altres vies d’escapatòria. Ens vengueren el lloguer turístic com una democratització de la riquesa. Ens vengueren moratòries de places turístiques com un inici del decreixement… i tanmateix ni ens hem aturat mai de créixer en places turístiques ni la riquesa s’ha repartit entre els qui més ho necessitaven.
Avui el turisme ho envaeix tot. No hi ha racons inhòspits ni cales secretes. Cada indret de selfie és a un clic de mòbil. Les carreteres vessen. Les platges, fins i tot les més recòndites, també. Les places dels pobles més tranquils tenen les terrasses estibades i hi seuen, insospitadament fins ara, senyors alemanys, senyores sueques, joves anglesos, al·lotes italianes o jubilats francesos. El turisme de concentració temporal i espacial s’ha acabat. S’han acabat els dos mesos de temporada turística. I s’ha acabat el turisme de sol i platge concentrat a l’Arenal, Can Picafort, Calvià i Cala Millor. L’illa s’esbuca. No hi ha recursos naturals, ni alimentaris ni energètics per sostenir els milions de visitants que venen no cada estiu, sinó cada any. Ara ja comprenem que totes les masses fan mal. I que la maça del turisme és massa rostida per a un territori sensible i per a una població tremolosa davant els efectes devastadors d’aquesta manera de fer sense cap ni centener.
Qui més bé ho ha entès ha estat el jovent, que ja no té memòria de les canòcies passades, i que pot pensar i reflexionar lliurement sobre les dificultats actuals, les que viuen en carn pròpia. Començar de zero i pretendre habitar l’illa avui és un impossible, una utopia només a l’abast d’una classe mitjana-alta de cada vegada més capritxosa. La llàstima de tot plegat, però, és que molts dels qui acudiren a la manifestació de diumenge passat en formen part i no en són conscients. On eren els obrers? I les cambreres de pisos? I tota la població nouvinguda? Per què no se senten interpel·lats davant aquesta crida? S’obre un camí per a noves reflexions…
