Skip to content

“Tots hem tingut por, i ràbia, i ens hem sentit decebuts o temptats de fer trampes alguna vegada”

Sílvia Bel (Barcelona, 1974) és una de les quatre actrius protagonistes de Fitzroy, el muntatge que sobre el text de Jordi Garceran ha estat dirigit per Sergi Belbel. Es tracta d’una comèdia sobre quatre escaladores que esperen la bonança meteorològica per afrontar la via final d’aquest cim imponent. Durant aquesta espera, però, passaran coses…

Quatre escaladores aturades a la via més difícil d’una muntanya dels Andes. I dins l’espera surten coses. Que teòricament no haurien de ser gaire agradoses. Però Fitzroy és una comèdia. Una comèdia negra?
No seria ben bé negra, seria més bé blanc que negre. Surt una mica a la superfície la condició humana, perquè surten les misèries de les quatre protagonistes perquè totes volen pujar. Sorgeixen una sèrie de problemes i aquí comença la misèria de cadascuna.

Com se n’anirà, el públic, amb una rialla fresca? O amb un somriure glaçat?
Se’n va amb una rialla fresca. Te’n vas havent passat una bona estona divertida i desconnectant una mica i sense grans menjades de cap, no dona peu a grans reflexions, senzillament és passar una bona estona.

De quina manera se cerca l’empatia i la proximitat amb el públic, amb una situació tan llunyana per a tanta de gent com l’escalada d’alt risc?
Per una banda, en Jordi Galceran, que és l’autor, és molt hàbil escrivint diàlegs, i això és una mostra del seu talent per escriure comèdia. Per què la gent s’hi sent identificada? Perquè el que surt és la condició humana, perquè tots hem tingut por, tots hem tingut ràbia, tots ens hem sentit decebuts alguna vegada, tots hem tingut temptacions de fer trampes per aconseguir els nostres objectius.

Sense ànim de brindar cap espòiler als espectadors de Manacor, a la trama hi surt un home, que no surt, però en escena. Quin pes hi té?
Hi té un pes perquè aquest home distorsiona la pau entre el grup, perquè una de les coses que passen és que s’explica una situació que té a veure amb aquest personatge masculí i això és una de les coses que fan que aquestes quatre escaladores es replantegin com organitzar-se per pujar la paret. Aquest home és al camp base, però no surt a escena. Ell és el que informa el grup de les condicions meteorològiques.

Una membre del jurat dels premis Planeta deia l’altre dia que entre les obres presentades hi havia molts de personatges i històries femenins. Vosaltres sou quatre dones. Fitzroy és un muntatge pensat i interpretat amb perspectiva de gènere? És determinant el fet que sigueu quatre les dones protagonistes?
No ho sé, perquè el text l’ha escrit el Jordi i ell en sabrà la raó. Ara bé, sí que crec que és una cosa que val la pena celebrar-la. El món de l’escalada era més aviat masculí, i posar quatre dones en aquesta història ja és un risc. Jo escalo i hi ha moltes dones que escalen, però l’escalada és un món més aviat masculí. Per això hem de celebrar que hi hagi quatre dones a l’escenari, que l’obra hagi estat un gran èxit i que hagi estat en llengua catalana. Com deia la Maria Mercè Marçal, “a l’atzar agraeixo tres dons, haver nascut dona, de classe treballadora i nació oprimida”. Doncs en aquesta funció també es posa en valor tot això.

Fins a quin punt es diferencien les quatre protagonistes? N’hi ha qualcuna que faci riure més que les altres, qualcuna que sigui més seriosa?
Viuen circumstàncies diferents, i això ja ho plasma l’autor i ho potencien tant el director com el treball de les actrius. Són quatre dones amb circumstàncies i temperaments diferents. Una té una història més dramàtica, una altra la té més rocambolesca. La tercera és més víctima d’una situació que pot provocar certa comèdia i la darrera és potser més caradura. Totes estan construïdes des del Jordi i per damunt de tot són escaladores i volen pujar.

Com es presenta damunt l’escena l’entorn alpinista? Anau vestides d’escaladores. Però hi ha una escenografia realista que ho representi? Hi ha muntanya, hi ha cordes?
És una cosa que a la gent que ha vingut a veure la funció els ha agradat molt perqùe ens focalitza molt en un espai molt definit. Com en una mena de marc… i això permet que tu t’allunyis de la idea que ets en un teatre perquè se’ns mostra com en un forat, com si fos un fotograma, i dins aquest fotograma hi veiem les cordes, la roca… d’una forma totalment realista. El marc que ens defineix ha estat valorat com una proposta molt encertada.

Quina opinió et mereix la plaça teatral de Manacor?
Hi he vingut unes quantes vegades. Sempre m’he sentit tractada i acollida d’una manera meravellosa, i a tots els actors que conec els fa il·lusió venir a Manacor. En Tomeu (Amengual) és una persona que viu el teatre d’una manera apassionada. I per a mi venir a Manacor sempre és una aventura gratificant, no sols perquè el teatre sempre està ple, cosa que demostra la feinada que s’hi fa, sinó també perquè sempre m’hi he sentit tractada d’una forma exquisida. A més, Mallorca és un petit paradís i ens hi sentim germans, però no sempre podem venir-hi perquè no és tan fàcil com agafar el cotxe i anar en dues hores aquí o allà.

Back To Top
Search