*A la imatge de portada, dos actors macianers no identificats de la comèdia del Rei Herodes. Sabem que representaren el Rei Herodes pel pergamí que du el personatge de la dreta i la vestimenta. Cap dels dos du calçat. Al darrere de la fotografia hi apareix el segell de “Fotografía Payeras” natural d’Inca. Cosa que indica que vengué un fotògraf a la comèdia. Suposam que la fotografia es degué fer entre els anys 20-30 pel decorat del fons. Arxiu de Maria Nicolau.
Ens trobam a les acaballes de l’any i Son Macià continua rodant engrescat amb la roda festiva de l’any popular, recordem que a Son Macià tenim tres anys a la vegada, el gregorià, l’anyada o any agrícola i l’any festiu. El gregorià comença dia 1 de gener i acaba el 31 de desembre. L’anyada comença l’1 de setembre i acaba el 31 d’agost. I la roda festiva comença dia 20 d’octubre i acaba el diumenge de l’Àngel sempre dins el temps pasqual, variant les dates de març, abril i anys el maig. Per tant, un any que sempre acaba dins una data diferent de l’any anterior.
En tots els caps d’anys recordam fets passats i persones que ens han deixat o han quedat pel camí. Mai els hem d’oblidar. Que sempre així sia in saecula saeculorum!
El poble macianer troba per festes tres entreniments, el betlem, la comèdia del Rei Herodes i els quefers quotidians propis de festes.
Començarem aquest cap del final d’aquest llarg rosari festiu, del qual les festes són els darrers misteris, el gloriapatri de les darreries de l’any. Un cercle tancat com les nostres vides, abocades directament a ell. Ai d’aquell que gosa fugir d’ell! Fuig de les seves arrels locals i mallorquines. Fuig del món que pertany per viure a un món que no li pertoca. Un món fals i ple de vanitat. Es fa contrari a si mateix, desobeint el primer manament popular de qualsevol persona, la transmissió de la cultura, dels valors locals i propis, de fer caramull de fer poble dins el llenguatge i la visió popular. Però no hi ha pitjor sord que el qui no vol sentir, ja pots xiular si l’ase no vol beure.
Glòria i honor a aquell que des de la humilitat i senzillesa mena el carro llarg anual i fa que els altres hi pugin i el menin. Com aquell qui fa el solc dret i no perd el mantí llaurant.
Però cada any que passam, cada volta que la roda dona, és una volta més, un any més que hem contribuït al fet que rodi. Que per molts d’anys sigui així! I que així com l’hem vist començar el puguem veure acabar amb salut i alegria!
“Un betlem a cada casa”
Aquest vers de la nadala de Francesc Ramis escrita als anys 80 descriu com era un betlem casolà. Una establia damunt la post de pastar amb pastors, ovelles, galls i conills amb caminois de serradís.
A Son Macià qui més o menys ha fet un betlem l’estil de la nadala. Amb figures de plàstic o argila, com assegura Damià Duran al seu Roda de Folklore Pagès.
Son Macià ha tengut al llarg del temps tres betlems més o menys coneguts. El Betlem Parroquial, el Betlem de Ca Ses Monges i el Betlem de Cas Mestre (del mestre Pere Garau). Cada un amaga una història i curiositats. També tenim el betlem que es va fer durant l’any del centenari, que incorpora figures i animals diversos com una foca.
El Betlem Parroquial
El Betlem parroquial es compon principalment de dues escenes religioses (el Naixement i l’Adoració dels Reis) juntament amb pastors i animals que acaben de compondre el betlem.
Les figures són principalment d’argila fetes fa 40-50 anys aproximadament a l’escola a l’assignatura de plàstica. Tot i que fossin realitzades expressament pel betlem parroquial, la part de l’argila que sobrava també servia per fer les casetes del betlem que els alumnes feien a casa seva. La majoria dels betlems particulars, devora les petites figures de plàstic, tan típiques dels anys 60-70; hi havia una o més casetes d’argila, amb dues finestretes i un portalet.
Fins fa 30-40 anys el muntatge i l’escenografia, es realitzaven darrere l’altar, usant l’espai comprès entre les dues sacristes. Es col·locava la cova al centre, feta normalment amb pedres planes o soques o branques entrellaçades entre elles; caminois d’arena i la resta de terra. Tancaven les voreres amb pedres. En aquest betlem no hi faltava la barbeta i n’hi posaven moltes capses, segons els testimonis consultats, destacant per aquest motiu. L’any passat a l’article de desembre hi vaig fer una descripció de les figures que hi havia:
“L’església agombolava per un racó aquell betlem d’argila, fets pels al·lots que hi posaven especial interès a fer-les d’allò més descriptives amb el gest pagès que les caracteritzava. La barbeta que no hi faltàs, damunt la cova de pedres planes, brots de mata i ullastre amb unes ovelles que pasturaven dins aquella garriga amb pastors que escoltaven la Bona Nova, un torrent que baixava ben carregat i una dona que rentava que havia hagut de fer-hi camí. Una era que batien, millor dit embullaven les garbes amb dues mules al damunt, amb la madona llandera en mà; caminois de terra amb voreres tancades de pedra ben igual que aquelles tanques d’indiots, porcs i gallines amb l’indioter, el porquer i la madona i el tallador de llenya que enfilava camí cap a la cova amb un bon feix a l’esquena. Els reis a l’altre extrem anaven avançant cada dia moguts pels escolans o aquell qui l’havia fet, les movia de tant en tant. Finalment, aquella imitació de garlanda d’era fitava el betlem.”
Actualment i des de fa una dècada més o menys, es fa a l’entrada del temple a l’esquerra, en menys barbeta i usant pedretes per marcar els camins, per exemple. També varien els materials de la cova, entre pedres planes, soques o tions i bocins llarguers de suro.
El Betlem de Cas Mestre
Aquest betlem el realitzava el mestre Pere Garau al seu domicili, al carrer Sant Sebastià número 11. Aquest betlem cridava l’atenció, perquè incorporava la figura del caganer, i quan les monges anaven a visitar-lo es llevava per no escandalitzar-les.
El Betlem de Ca Ses Monges
Es tractava d’una representació senzilla, la Sagrada Família envoltada de pastors diversos i l’Adoració dels Reis, que anaven a camell i eren col·locats dia 6 de gener. Abans de partir, les monges rifaren les figures dels pastors a la tómbola que s’instal·lava cada dia per les festes d’agost.
El Rei Herodes
La versió macianera de la comèdia del Rei Herodes és una de les tres versions que trobam al terme de Manacor, juntament amb El Rei Herodes Manacorí (1919) que tracta la usura i El Rei Herodes portenyo (1952) que juntament amb fragments de la primera obra tracta els problemes de Porto Cristo d’aquell any.
La versió de la comèdia del Rei Herodes no té un autor conegut ni quan es va fer. Els fets que es posen en escena són els que succeeixen als Evangelis. El guió de l’obra fou recopilat pel mestre Fermin Gómez i Sebastià Nicolau (Tià Boter) i segons ho va deixar escrit es va posar en escena l’any 1937 a Es Rafal Pudent. Dins els papers d’en Sebastià, hi havia una versió escrita a mà per ell, possiblement la que es va usar per fer la comèdia aquell any. Més tard la va passar a màquina i és la versió actual.
Durant els anys 40 i 50 del segle XX es representà la versió d’en Tià amb ell com a director. Aquesta no té l’adoració dels pastors amb la Sagrada Família, representats per al·lots. En canvi, hi ha una segona versió, la versió de Mn. Llorenç Bonnín; té l’adoració i es degué representar a finals dels anys 50 i principis dels anys 60.
A finals de desembre de 2019, i a principis de gener de 2020; any del centenari del poble; s’estrenà després de 50 anys de la darrera representació (el 1969).
El 1967 es representà el dia de Sant Sebastià, després de les Beneïdes amb motiu de la inauguració del Saló Parroquial. Als anys 70 i 80 per les beneïdes de Sant Antoni; es feren representacions del Rei Herodes per altres grups de teatre d’arreu de Mallorca amb les seves versions: Quadre escènic infantil Jordi des Recó (1973), pel Grup de teatre de Ca’s Concos d’es Cavaller (1984, 1985). (Extret del llibre Història de Son Macià de Tomàs Garau).
Durant bona part dels anys 60, els decorats i part dels vestits eren llogats a Can Tauleta de Manacor. Els vestits mesclaven l’estil hebreu, túniques; i l’estil del Segle d’Or literari de la llengua castellana, les “lechuguillas” o volants pel coll. Paumes de cartó, barbes ben planxades i calçes i vestimenta dels soldats provinents de la Casa Santa de la parròquia. Aquests centurions estaven inspirats en els soldats romans de Son Carrió així com les barbes d’un rei i del Rei Herodes.
Quasi sempre les representaven els mateixos actors, pel fet que cadascú ja es sabia el paper i així ja es comptava amb una llista d’actors segura, i les maneres i els gestos apreses pels actors. Durant la dècada dels anys 60 els següents macianers representaren El Rei Herodes: Sebastià Llinàs, Llorenç Nadal, Joan Sureda, Antoni Sitges, Sebastià Veny, Guillem Barceló, Sebastià Nicolau, Francesc Vaquer, Pere Llinàs, Jaume Febrer.
A la dècada dels anys 40 (aproximadament cap a l’any 1942) en Miquel Fons Martí (de Son Gall) i en Miquel Sureda, representaren el paper dels dos doctors de la Llei, sota la direcció d’en Tià Boter.
Què te pareix secretari?
Una mirada filològica a la comèdia. Aquesta obra quedà dins la gent una frase de l’escena entre el secretari i Herodes i el general, quan avisa al rei de l’aclamació popular cap al Messies:
Que te pareix Secretari !
Què hi puc anar confiat?
Quan el poble està alçat
a favor del meu contrari!
Aquesta frase feta – que desapareix o ha desaparegut – «què et pareix Secretari?», se solia usar per mostrar sorpresa quan una persona estava ben segura d’una cosa i s’equivocava i quan una persona aconsellada també fracassava. També per riure’s d’algú davant un fet d’altri.
Ben igual que “mal d’altri rialles són”. Encara hi som a temps de tornar-la a posar en pràctica.
Aquesta obra destacava per la dramatització i la interpretació, especialment del monòleg. Inclou entre altres un bocí d’actualitat i la Sibil·la.
Si voleu veure una versió quasi centenària, amb actualitat glosada i cantada; ho podreu fer a Son Macià al Saló Parroquial el divendres 2 de gener a les 20 hores i el dissabte 3 de gener de 2026 a les 19.00 hores.
Quefers propis de festes
Aquests dies els forns no refreden, de coure coques i pasterades de pa. Però el Nadaler o Tió de Nadal centrava el quefer principal. Aquest era un element individual i social, perquè era l’entreteniment verbal dels veïnats. Aquest objecte, era una soca de figuera, una rabassa d’ametler o d’ullastre segons la zona de Son Macià, amb uns llocs concrets per anar-la a cercar. Dins Sa Mola, cremaven soques de cap a cap de foganya, duites del regueró de Can Blanc o del Turó de Sa Moleta (per la banda de Sa Font de Sa Bruixa). La zona compresa entre Son Gall, Son Vell i Sa Vall anaven a la Serra de Son Banús o al forn de calç de dins Es Fangar a cercar una rabassa que havien tret els treballadors del forn. En altre temps les rabasses eren duites a vendre a Manacor a carretades, on la gent les comprava per alimentar les foganyes. Les famílies de Son Cladera pujaven a les muntanyes properes com el Cor de Jesús o anaven als redols baix la muntanya on la garriga ja era present i amb el mateix moment de fer o anar a cercar llenya ja cercaven la rabassa. Per treure rabasses o bé llauraven o els mateixos calciners quan anaven a cercar llenya prima i branques pel forn, treien les que ja estaven un poc defora i entre un parell d’homes amb perpals acabaven de fer sortir-la. Llavors li llevaven la terra i pedres que duien aferrades preparades per dur a ser venudes.
El Nadaler havia de cremar del dissabte de Nadal fins al dia dels Reis. No es podia apagar, ja que els veïns farien befa d’aquella casa, perquè era considerat que una persona que no podia mantenir el foc encès era una persona inútil, despistada i desorganitzada, pel fet que la llar era el lloc principal on la família feia vida i es cuinava. Si prenia o cremava massa aviat, es banyava. De les restes que quedaven es guardaven com a protecció contra trons i llamps. O bé es posava damunt una paret o bé s’enterrava dins el femer.
El perquè d’una soca de figuera era per enganar la vista dels veïnats. La figuera és una llenya que no fa caliu i fa molt de fum, així quan la soca cremàs, els veïns veurien sempre fum i no xerrarien. Així i tot, el- estar-en-darrer de les coses feia que les madones fessin visites a les diferents cases properes per controlar el foc dels altres. Un entreniment mil·lenari, els quefers dels altres.
Finalment, vull i és d’agrair als veïnats que han posat llums a les façanes. Sempre he defensat els costums d’aquí i sé que il·luminar façanes no és gens mallorquí ni balear. Però els carrers quan cau la fosca cobren vida amb aquests llums i els qui les posen donen vida a un bocí de carrer o al carrer sencer. Moltes gràcies al carrer Sant Jaume i Carrer Sant Sebastià i els altres habitatges que també han posat llums. Tant de bo els que ocupen les cadires de la càtedra municipal prenguin nota i exemple de com ha de ser un enllumenat de Nadal.
Molts d’anys i bons a tots els macianers i macianeres de cor i sentiment!
