A la foto de portada: Ximbombada als anys 80. Membres de S’Estol des Picot. Arxiu: Maria Nicolau
“Ximbombeta jo te demanaria,
una cosa ben noble,
si un dia me moria,
tornar néixer a n’aquest poble ”
(Glosa popular)
Els ametlers primerencs han florit i floreixen d’ençà de Sant Antoni, qualcuna carrossa duia brancons i el temps no s’atura per nosaltres i nosaltres no ens aturam per ell. I ara abans del descans necessari i obligat de la Quaresma, la Ximbombada ens du l’altra festa del mes de febrer – març. En el darrer cas, si Pasqua és tardana i en conseqüència els Darrers Dies.
Quan escric aquestes línies pens que em podríeu dir, vosaltres lectors; que la Ximbombada no té arrels històriques ni religioses, però és una festa que la podem incloure dins el nostre calendari, com una fita més i com la que és. Al punt de complir mig segle el 2027, ens hauríem de plantejar quin camí seguirà aquesta festa. Vol seguir endavant o ens hem d’aturar? Els macianers en som conscients d’aquest problema?
Deixant de banda la retòrica, la ximbombada ha patit contrasts i ha canviat dràsticament d’ençà de la primera edició el dissabte 19 de febrer de 1977. Ha patit evolucions com el dia en què es fa i la manera o actes que es duien a terme el mateix dia. Una idea organitzada per Jaume Sitges “Morret” i Francesc Vaquer.
Per tenir una idea de com va començar i l’evolució d’aquesta, el programa de la segona ximbombada (del Roda de Folklore Pagès) és un bon exemple. Al setmanari Manacor núm. 2066 (4.02.1978) ja apareix un anunci a mitja pàgina que diu: “Festa de Sa Ximbombada 78. Son Macià. Organitza Teleclub, col.labora Unió de Pagesos. Actuació especial de Madò Buades de Sa Pobla. Dia 4 començament de festa amb encesa de foguerons, falles i tocada de sa ximbomba. Dia 5: ball de pagès i trofeus. Primer premi de 3.000 ptes, a sa ximbomba de pell i test més ben presentada. Segon premi de 2.000 ptes, a sa més grossa. Hi haurà premis per a tots els participants” .
La següent edició del setmanari destaca l’èxit de la festa. S’ha de destacar la participació d’una veu macianera, na Jerònima Pou.
Pel que fa al dia de celebració va començar a fer-se en dissabte, el mateix dia que es fa la Rua a Manacor com a manera de continuació de la festa. De la segona dècada del 2000, acostuma a ser en divendres, el dia anterior a la Rua. Així i tot, alguns anys d’aquesta dècada s’ha fet en dissabte.
Pel que fa als actes es concentren tots el mateix dia. Durant aquesta dècada s’han celebrat actes com el concurs de disfresses, el concurs de glosa escrita (encara vigent) i el fet més important a destacar la Rua o carnaval brasiler. Aquesta festa va acompanyada d’un fogueró i torrada. La torrada també ha anat a menys, comparat amb el dissabte de Sant Antoni.
Un altre acte que no es fa i que s’havia fet d’enrere és el ball de pagès.
També és important destacar la vetlada que es feia fins a altes hores de la nit. Actualment hi venen dos grupets de Manacor.
Del 77 fins als anys posteriors a l’any 2020, veus com l’amo en “Miquel de Can Bessó” (Miquel Bover) i en Miquel “Llandero” (Miquel Rosselló) contribuïren notablement a cantar i animar la vetlada amb un repertori variat, entre les diferents tonades o maneres de cantar la ximbomba, que – toma- la- nita- no, ja no sona ni sonarà, olé i olá entre d’altres, amb versos de “copla i fandanguillos”, que animaven la vetlada amb veus que sabien fer colombianes.
Vagi aquesta fotografia com a manera de retre honor i en memòria d’ells dos.
Actualment i en els darrers anys les veus femenines predominen damunt les masculines, una d’elles és na Tina Vaquer.
També el dia de la Ximbombada, a part de menjar i guanyar, qui canta; una greixonera és el dia que es tiren tests.
Els tests es tiren davant una casa on hi ha una fadrina o més. L’any 2019 es va girar la truita i varen ser elles qui en tiraren davant ca ells amb una innovació, pintades de guix com “guapos” o “Pere te tocarà grenar”. Fins fa 30 anys se’n tiraven cada vespre fins al dia de l’enterrament de la sardina, el dimarts de carnaval.
Deixant de banda el propòsit original, que era veure les fadrines, quan sortien agranar els bocins esmicolats, en certa manera tirar tests, és com una declaració rústica d’amor. També si et tiren tests al portal, qualcú pensa amb tu, sense necessitat d’estimar-se, sinó de record i de moradora de Son Macià.
Com que la xifra d’al·lotes en edat de festejar ha davallat i davalla, tal vegada hauríem de fer un canvi o de tirar-ne davant cals fadrins i fadrines al mateix temps, per poder-ne tirar. És un supòsit que per ventura al llarg dels anys haurem de valorar si la situació empitjora.
Els Darrers Dies a Son Macià
Els darrers dies a Son Macià es basaven juntament amb fer animalades tal com vaig descriure a un article de l’any passat, amb la demostració de força amb un propòsit d’emprenyar o molestar. Citaré tres anècdotes de testimonis.
Sa Figuera de Ses Cases Grans
Conten que a prop de Son Macià Vell hi havia una figuera que era seca o morta i que aquesta en breus dies l’anirien a tallar i en farien llenya per les cases. Això ho varen saber els joves macianers i decidiren que entre tots la tallarien i que també s’endurien les branques en feixos.
Un vespre de Darrers Dies els joves armats amb un verduc i xòrrecs, primer tallaren les branques i mentre aquests les feixaven i carregaven al carro, els altres començaven a tallar la soca. Feren tions de la soca, que havien tallat fins baix, i els carregaren dins el carro. Per fer broma l’endemà de matinada tornarien el viatge sencer. La sorpresa fou del qui l’havia de tallar l’endemà, en veure que no hi era. El mateix vespre de matinada, allà on feren llenya el vespre anterior, hi descarregaren els troncs i feixos tot ben col·locat. L’endemà el mateix home que quedà sorprès dos dies abans hi tornà a quedar, astorat per la feina de tallar i d’anar i venir. Com podem veure aquesta broma no és pesada i ningú resulta ferit.
Arades damunt els arbres
Per demostrar força existia un altre tipus de prova. Consistia a agafar l’arada en rodes, la més feixuga de totes les arades, o una arada amb orelles; la més lleugera de totes i se l’enduien de les cases.
Els joves per emprenyar l’amo de la casa, l’agafaven el vespre i la posaven dins la creu dels arbres o el més amunt possible.
Arades damunt teulades
El cas de les teulades era una altra manera d’esbucar els balls de pagès, tan populars i repetits en els Darrers Dies. Conten que es presentaven sense avisar i amb enginy enfilaven una arada damunt la teulada. Després un de la colla d’esbucadors, entrava dins les cases, cridant avisava de què tenien una arada damunt la teulada, fet que provocava que la gent sortís corrent escapada de la cambra, pel perill de quedar engrunada davall la teulada i el pis de les cases. Car les teulades i el sol-ras estaven fets de canya i una capa de guix i a damunt les teules, i el material del pis superior de la planta baixa consistia amb marès damunt bigues rodones de pi, no taulons. Aquest entramat sempre solia aguantar el pes de l’arada i ni havia ni ferits ni danys a la casa.
Finalment un seguit de gloses d’un servidor amb temàtica de la Ximbombada.
Com que el concurs governat,
i ja té afortunat,
per això sa revista
avui du una llista.
Germans escoltau-me bé,
som de la prosa un afectat
però amb aquest glosat
per l’estil vos parlaré.
No veis que no estic bé?
temes un caramuller
Tantes coses me ronden
dins es meu cap coven.
I ara a tots vos diré
que me presteu atenció,
que amb mil-i-una raó
veritats vos contaré.
I que la primera és
els anys d’una festa,
feta amb seny i testa
arrels i pocs doblers.
Quaranta- nou van enguany
i no és mal averany,
a punt de fer mig segle
festós, solemne i digne.
Passat Sant Antoni
podem cantar de veres,
perquè fuit el dimoni,
és temps de greixoneres.
Vengut es temps vertader
de treure ximbombes,
i de treure es cançoner,
gloses verdes i noves.
És una llavor sembrada
una dins Ca’n Bessó,
una altra dins el cor,
cada any enyorada.
Sa Plaça ha tornat trista,
d’ençà que en falten dos,
de bona gorga i cantadors
de versos i de llista.
De “ses colombianes ”
“ coples i fandanguillos ” ,
recital ben animós,
unes bones vetlades.
I en Llandero ha partit
però canta desxondit,
i l’amo de Ca’n Bessó
amb sa veu posa braó.
Hi he participat cada any
però ha estat un mal parany,
com que no li posam esment
ha tornat un ditxós ensopiment.
Perquè aquell qui no canta,
i una festa mata,
però aquell qui s’afegeix,
una arrel engrandeix.
Vos diré a davant,
comença a anar enrere,
i que ja no és una febre
que vol anar per envant.
Caminam per enrera
ben igual que un cranc pelut,
sa canya s’ha xapada
perquè es test s’ha romput.
Un cossiol és bo de trobar
i canyes n’hi ha a Son Vell
i cap jove novell
no vol partir a cantar.
Així com crec que he cantat,
un exemple he donat,
i sa pedra som tirat
que estic lliure de pecat.
Quan m’ha pegat cantera,
a sa plaça som cantat
ha estat sa darrera,
obsequi de greixonera.
Convendria es saludar,
sa dona que mai falta
és entesa i de veu alta,
no li fa por es cantar.
I qui és jo vos ho diré
ella és na Tina Vaquer,
és alegria pura,
que sempre li dura.
Te farà molt de cas
si ets home com dona,
una rialla bona,
sempre faràs.
En van vint-i-tres enguany
amb elles no faré guany,
i per no fer-ne massa
les faré damunt sa plaça.
Per molts d’anys i moltes gloses més!
