D’infants, per la marina de darrere cals padrins trobàvem, adesiara, enmig dels caminois entre les mates i les estepes, qualque pell de serp. Les escates translúcides d’aquell vestit inert mostraven una transparència pertorbadora d’una petita mort, d’un ésser que transitava arrossegant-se sinuós cercant qualque escarabató, qualque ratolí, o simplement un descans.
Marina Cànovas estrenava ahir “Transmutar”, la instal·lació performàntica en què mostra els processos vitals per on passam, per on hem de passar, o per on passarem, en aquest trànsit de llum i ombres que és la vida. Primer el carbó i la fosca i la tremolosa llum d’una espelma que ens mostra amb serenor la combustió del temps passat, que perdura, malgrat tot, dins nosaltres. Després, la intuïció que sí, que podem mirar i que veure-hi i que podem mirar-nos, endins, en els altres i en el panorama que ens acompanya, tenebra enllà, cel enllà, terra enllà.
Finalment, una arena feta del color de la sang, un rectangle perfecte, uns límits moilt marcats, una llum tímida. Surten dues dones com si fossin una de sola. Com si es miràs a si mateixa, s’observa dins l’altra. Blanquíssimes, pures, com si no haguessin viscut, com si estigués a punt de començar qualque cosa molt gran. Atònites i tendres, les mirades. Com deu ser, atònita, i tendra, la mirada de qui acaba de néixer. I després viure: la dona com una serp batallant amb la vida i amb la sang, amb el cos i amb la terra, dins un espai sonor que embolcalla, que agombola i que inquieta alhora. La primera pell, la primera vivència, la primera sang, el primer dolor penjat a la paret. I com si aprenguéssim a viure, o com si tot fos més prudent, o més assumible, la segona pell… menys vermella, però igualment viscuda. I la tercera, on la vermellor de l’arena i de la vida, la sang viscuda, és més fruit de l’autoconeixement i la introspecció. Els cossos, il·luminats per les llanternes, ens miren.
Tres pells penjades. Tres renaixements. Tres transmutacions. I la plena consciència que la blancor de qui som ara és, indefectiblement, fruit del color encès del que hem viscut.
