A Mallorca ja estam acostumats al trànsit aeri… potser massa. Imatge generada per intel·ligència artificial.
Ara mateix ja hauria d’estar preocupat per la PAU (l’antiga selectivitat pels boomers), però realment em preocupen bastant més altres coses que sé cert que també provoquen incertesa entre els altres joves (potser no tots, però bé). Realment, és difícil concentrar-se quan reps, directament o indirectament, un constant bombardeig de notícies que sincerament pareix que fan una mica d’al·lusió a l’inici de la Tercera Guerra Mundial (potser és una mica exagerat, però no està gaire lluny de la realitat). Això, doncs, ens crea un sentiment d’angoixa i indiferència perquè… per què hem d’estudiar si, tanmateix, demà potser començarà una altra guerra? Per què si amb el míser sou que guanyarem i la més mísera pensió no haurà valgut la pena? Potser hauríem de posar el nostre focus en un altre punt?
La nostra generació viu amb moltes altres incerteses, també… podran els nostres fills estudiar en català? Podrem tenir un pis per a nosaltres mateixos? Se’ns tallarà la llibertat d’expressió que jo ara mateix estic exercint amb tant de gust? Són massa preguntes i nosaltres encara som massa innocents (diria jo) per poder respondre. Generacions anteriors, però, ens ho podrien contestar, ja que aquells que queden varen viure una gran situació d’incertesa que sembla que s’ha esborrat de la memòria col·lectiva, o més aviat ens l’han feta esborrar.
Idò, què hem de fer? Hi podem fer res? Sincerament, no ho podem saber; però en aquests temps d’incertesa, que segurament seran un dels capítols més difícils de l’assignatura d’Història d’aquí un parell de dècades, hem de voler que també es parli de gent normal, d’allà on sigui, però gent comuna, més enllà de Trumps, Netanyahus i Putins. Això es pot fer de moltes maneres; la resistència es pot presentar en moltes formes diferents i, de fet, ja ho està fent: multitud de grups, associacions o persones individuals alcen la veu contra allò que no els sembla just o que s’escapa del sentit comú; perquè realment no es tracta d’ideologies, es tracta de sentit comú i una voluntat d’aconseguir el bé (comú).
Aturau-vos-hi a pensar: per què els americans ara admiren Europa? I per què no és al revés? La població d’aquest país ha viscut un cop de realitat en tota regla, han vist que allò que se’ls prometé ara no és que no hagi arribat, sinó que ha arribat multiplicat per deu. Davant això, i davant la profecia que potser en un parell d’anys Europa també s’haurà convertit en una còpia dels Estats Units – cosa que realment ja està passant – hem d’alçar la veu, sobretot els joves (i no tan joves), i hem de veure que defensar els nostres interessos i respectar els drets humans són coses que no s’han de donar per sabudes.
Aquest tipus de mostres no fa falta siguin discursos elaborats ni llibres de catedràtics, gent normal del teu barri, fent coses senzilles, això realment marca la diferència: si veus alguna cosa que no està bé o no funciona com ho hauria de fer, pronuncia’t; no segueixis el borreguisme. La personalitat i la diversitat són la clau per a aquesta lluita universal a favor de la pau (com sempre, típic i tòpic).
És complicat viure en aquesta incertesa, que encara que no sigui aquí al costat, ens afecta molt més del que pensam. És per això que molt se n’alienen, de les guerres, perquè, clar, com que només es veuen a través de pantalles, no pareixen reals… però cal recordar que aquí també n’hem viscut i tal vegada, alhora que miram a l’exterior, hauríem de fer una mica d’introspecció per veure que les coses no solen acabar gaire bé (encara que per a alguns sí que acaben bé). Hi ha moltes coses de les quals és difícil xerrar, avui en dia. Per sorprenent que pugui parèixer, encara hi ha tabús (imposats o no), però tabús (els mallorquins en sabem molt, d’això, no és veritat?).
Així, el problema potser no és aquesta incertesa, sinó la falta de posicionament, la falta de voluntat i el conformisme de veure el que passa des de darrere d’un vidre. Sempre hi ha una espècie de “mantra” que es repeteix generació rere generació: “vosaltres sou el nostre futur”. I em deman jo, quin és aquell futur que havia de ser tan prometedor? Aquest “futur” no ve tot sol, no se’ns regala ni mai s’ha fet, no és una garantia; és una esperança que només arribarà amb l’esforç col·lectiu (des de qualsevol àmbit). Sé que no està a l’abast de cap persona que llegeixi aquestes línies, arreglar el món, però és necessari que ens sentim incòmodes davant el present, perquè, callar és donar-ho tot per perdut.
Davant les pitjors de les situacions, mai s’ha donat res per perdut, no ens hem d’autoconvèncer que ja està tot fet. Realment, està tot per fer. Per la nostra identitat, per la nostra llengua, per la nostra gent, per aquells a qui estimam i per tots aquells a qui estimarem; perquè, si esperam el nostre “futur prometedor”, ens acabaran imposant el seu.
