skip to Main Content
Un Ramadà Lluny De La Família I De La Mesquita

Un ramadà lluny de la família i de la mesquita

Parlam amb musulmans manacorins entorn dels avantatges i inconvenients de passar confinats el mes més important de l’any islàmic.

El mes del ramadà ha arribat en temps de confinament. Per això ens hem volgut acostar a la comunitat musulmana perquè conèixer de primera mà com ha estat el mes més important del seu calendari en aquestes circumstàncies.

Asmaa Laazar, que viu a Porto Cristo des de 2015 diu que “per a mi aquest ramadà és molt difícil. A casa, el temps passa molt mésa poc a poc. Si fas feina els dies passen més ràpid”. Asmaa, a més, es queixa que “enguany no ens hem pogut trobar amb les famílies”. Pel que fa als resos, diu que “resam a casa, perquè no podem anar a la mesquita”. A Nador, d’on és elles, “estan igual que nosaltres. Els meus pares, majors, estan avorrits tots sols a ca seva”.

Per a Fatiha Hadri, el costat positiu és que “ara estam més concentrats per acostar-nos més a déu i llegim més l’alcorà. La part negativa és que ara no podem ajudar els altres musulmans més necessitats”. Fatiha diu que pel ramadà “no tenim un menjar especial”. La seva família viu a Taourit, a un centenar de quilòmetres de Melilla, “però allà on vivíem nosaltres no hi ha casos de coronavirus, encara que estan confinats com aquí”. Fatiha no s’ha sentit espantada, “perquè això ho ha fet déu, però així i tot ens protegim i ens posam desinfectant”. Fatiha i la seva família resen cada dia com pertoca, i per a ells no és un problema fer-ho a casa: “Déu és a qualsevol lloc, si t’hi vols acostar” i afegeix que “quan resam sempre demanam a déu que aquesta situació acabi tan aviat com sigui possible. Que tothom estigui bé, i que tot torni ser com era abans. Encara que no sigui el nostre país mare hi vivim i volem que estigui el millor possible, per això també agraïm als metges i a les forces de seguretat la feina que fan.

Fatima Zohra Hajife fa desset anys que viu a Manacor. Els darrers set, a Porto Cristo. Per a ella, hi hagut molta diferència respecte dels ramadans d’altres anys. “No esn podem ajuntar per fer el Lftor (el desdejuni del vespre) com ho feia sempre amb el meu cunyat”. El ramadà, ens aclareix, només permet fer una menjada el vespre, una mica abans de les nou, i una de matinada, una mica abans de les cinc.

Fatima és de Rabat, on també estan confinats fins al 20 de maig, en una fase anterior a la d’aquí. Ens explica que allà “hi ha hagut fins ara 6.400 contagis i 188 morts”.

Loubna Baissa fa catorze anys que viu a Manacor. És d’un poblet de molt a prop de Marràqueix. “Ara tenim més temps”, diu, i també “resam més, i hi ha més temps per preparar el menjar”. Per ella “el ramadà no és per sortir, perquè feim més coses que déu ens va demanar, ens ajudam entre nosaltres, donam a qui no té…”. Tot i així Loubna reconeix que “reses més a la mesquita, és com fer gimnàstica a casa o fer-la al gimnàs. Amb companyia i amb el monitor t’esforces més”.

Mohamed Dadda fa desset anys que viu a Manacor. Es lamenta de no poder fer les oracions conjuntes a la mesquita i de la minva de les relacions familiars. Però per a ell “és el millor ramadà que he pogut viure, perquè és com un retir espiritual, li afegeixes aquest plus, que és l’objectiu real del que podries dir que és el ramadà, per establir aquesta nova relació amb déu. Per reflexionar, per pensar, per llegir”.

Mohammed explica també que enguany “no hi podrà haver viatges al Marroc per anar a veure la família”. Mohamed Dadda acaba dient que “si seguíssim el que diu la nostra religió, seríem els millors a l’hora de seguir el confinament”, en relació a la capacitat de disciplina del poble marroquí. “Però hi ha de tot pertot, siguis de confessió musulmana o no”. Alhora, afirma que per a ell, “aquest ramadà ha estat el que m’ha passat més ràpid de la meva vida i altres persones també m’ho han dit”.

“Hi ha un sentiment de molta pena per no poder passar aquests dies amb la família”

Aina Pérez és llicenciada en filologia àrab per les universitats de Granada i d’Amman, a Jordània. Fa dotze anys que està al capdavant del Projecte Acollida de per a dones magrebines vinculat al departament de Serveis Socials de l’Ajuntament de Manacor. Ara mateix passen pel projecte 180 dones, on reben classes de català i espanyol, a més de tallers relacionats amb la participació ciutadana, per ajudar-les a reconèixer els recursos de l’administració pública, de la sanitat, l’educació, serveis socials, estrangeria o orientació laboral. També, a través del Projecte Acollida es fomenta l’autonomia de les dones, per promocionar la seva seguretat i el seu apoderament.

Pérez explica que “hi ha un sentiment de molta pena entre la comunitat musulmana per no poder passar aquests dies amb la família extensa, a més tampoc poden anar a la mesquita”. Aquests dies també, comenta l’arabista manacorina, “els musulmans mostren solidaritat amb els més pobres de la comunitat, i els duen be, dàtils o qualque cosa per menjar. Ara no ho poden fer”. Tot plegat, diu, ha fet que “sigui un ramadà molt fred, però també hi ha una part de reflexió a nivell religiós per donar les gràcies pel que tenen, per tenir salut, de pensar en la gent que té manco. Hi ha molt de sentiment de donar les gràcies a déu”. I afegeix que “el moment del ramadà crea una cohesió molt forta entre tots els musulmans del món” i assegura que enguany “estan contents perquè enguany no fa tanta de calor i és molt més bo de fer suportar el fet de no beure aigua”. Perez recalca que “les dones han estat molt perdudes al principi de l’estat d’alarma, les fake news i les notícies més sensacionalistes els afecten molt més. Han tengut moments de pànic, algunes”, però alhora “el fet de veure que això també hagi passat al Marroc els ha ajudat a comprendre millor la situació”.

Back To Top
×Close search
Search