Una abraçada i menjar calent

Mi versión de los hechos – Roberto Appratto

“Acá es cuando se siente el aire dramático

de una situación especial, de corte en el continuo

que ha durado un tiempo. Este es el balance

de esos años, y la aparición de escenas

anteriores, imágenes de lo que pasaba,

también un silencio cada tanto. No un golpe

sino la transparencia de quién es uno a partir de ahora.

Una estructura de pensamiento que se disuelve en forma de mundo,

un punto en el día, una separación. Eso que se dice

como un relato incomprensible y cuando sigue

tiene sentido, da cuenta de los gestos al costado

de cosas que fueron pasando como si siguieran un plan

y ahora quedan alineadas. Paso la mano por encima

para probar que es verdad que está eso incorporado

como una marca, un hecho de lenguaje,

algo más grande que no será fácil entender.”

Emmi Finnozi

La meva versió dels fets fa que em demani, gairebé cada dia, on van quedar les abraçades?
Veig caure la pluja per la finestra de la sala. Cau a poc a poc, gota a gota. Banya però no massa.
Pens en les abraçades perdudes, les mirades múrries darrere de les màscares, els ulls cridant “cal fer d’això una abraçada”. El contacte, o la manca de contacte amb les persones, aquest petit (bé, més que petit, gegantí mur) que separa aquest costum adquirit des de petits de fer una abraçada amb força, amb tota l’emoció amagada després de gairebé un any sense tocar-nos, gairebé sense veure’ns. Gairebé de casa a la feina i de la feina a casa.
Anar al teatre és un dels pocs llocs permesos per sortir de la rutina, veig qualque amic. Ens miram de lluny, ens veiem (almenys els ulls queden descoberts), no ens apropam, no podem. És perillós. Intercanviam paraules gairebé amb la mateixa distància que mantenim i ens acomiadam, en el millor dels casos amb el colze.
Les abraçades es dissolen entre la immensitat de les restriccions i la necessitat gairebé tangible de la calor humana com qui fa setmanes que fa dieta, menjant amanides, quan l’únic que desitja és un bon plat de llenties calentes.
Diuen que les abraçades comporten un munt de beneficis, disminueix l’estrès, ajuda a la nostra autoestima, millora les relacions amb els altres i fa sensació de seguretat i protecció.
I encara que el distanciament social és una de les principals bases per gestionar la crisi sanitària que estem vivint, sent la necessitat aclaparadora de regalar abraçades per tot arreu, alhora que se’m plantegen mil dubtes, ¿serem capaços de tornar a sentir la calor dels altres després de tanta llunyania? ¿Podrem tornar a confiar? I el més important, ¿quan serà legal tornar a abraçar-nos?
Mentrestant, em qued dins la meva bombolla social.

Introspectiva – Agamenón Castrillón

La ventaja
de caminar solo
para adentro
es que uno
lleva de la mano a quien quiere
aún aquellas compañías
que no puede.