Miquel Estelrich
Típica estampa de Nadal de fa 30 anys. Una branca seca amb pelussa amb garlandes de plata, escassos adornaments de l’arbre i els llums. El betlem, en què la barbeta n’és la base i també pels turons i la mata umpl els racons. La cova de suro imita la rocositat d’aquella balma de Greccio. Els reis adoren mentre els animals pasturen amb els pastors enfilant camí cap al naixement.
“Molt de temps ens ha passat,
el temps per ningú no espera,
i ara que puc tornar enrere
Davant tu m’he col·locat.
Perquè tu ets el meu passat,
el que som, la meva essència,
i aprofitant la innocència,
que abunda el teu existir,
t’ajudaré a fer camí
si escoltes la teva herència”
(Primera dècima del glosat de A Tu … a Jo de Ramon Reus Brunet de la seva obra del mateix nom A Tu … a Jo)
Arribats a les acaballes de l’any i amb els sementers ja sembrats de llavor, aquelles saons es repetien i els turons i comellars de la Vall es tenyien de verd d’aquells brins que sortien renovant el cicle de les estacions i de la vida. Pels revellars de Can Blanc, l’amo havia tallat una soca de figueraabans que es podrís i corcàs; dels cimals n’havia fet tions i havia feixat els brancons juntament amb altres feixos d’altres figueres esvellades, com manava el costum abans de Nadal. Dins la foganya, el Nadaler anava de cap a cap apunt per cremar el dissabte de Nadal. A costura la poesia es repetia per ser recitada damunt la cadira baixa que cada any havia vist créixer els al·lots de la casa i venir i anar-se’n la resta de moradors.
L’església agombolava per un racó aquell betlem d’argila, fets pels al·lots, que posaven especial interès a fer-les d’allò més descriptives amb el gest pagès que les caracteritzava. La barbeta que no hi faltàs, damunt la cova de pedres planes, brots de mata i ullastre amb unes ovelles que pasturaven dins aquella garriga amb pastors que escoltaven la Bona Nova, un torrent que baixava ben carregat i una dona que rentava que havia hagut de fer-hi camí. Una era que batien, millor dit embullaven les garbes amb dues mules al damunt, amb la madona llandera en mà; caminois de terra amb voreres tancades de pedra ben igual que aquelles tanques d’indiots, porcs i gallines amb l’indioter, el porquer i la madona i el tallador de llenya que enfilava camí cap a la cova amb un bon feix a l’esquena. Els reis a l’altre extrem anaven avançant cada dia moguts pels escolans o aquell qui l’havia fet, les movia de tant en tant. Finalment, aquella imitació de garlanda d’era fitava el betlem. Dues neules comptades; de paper de filigrana senzilla, penjaven del fil fermat a una espiga seca de donarda; d’aquell naixement substituint el betlem vivent. Dues cadires baixes, una amb un gaiato llarg amb ganxo, de collir figues; i l’altre amb un bocí de tela blanca en triangle penjant del respatller; de la capella de per ca ses monges i de dins la sagristia del temple, componien l’escena. Una palla fresca de la batuda d’enguany amb un llençol blanc com la gelada que queia les matinades fresques d’aquells dies; arregussat, a l’espera de rebre el Messies damunt; el vespre de dia 24. De fons, un llençol també blanc i uns brots d’heura travessaven. Qualque any una arada amb rodes compareixia o una arada amb orelles o de pales per tal de donar un caire pagès. Un piló de soca d’ametler amb branques seques del mateix arbre. Tancava per les escales de l’altar fent encadenat d’estelles d’ametler. I al devora aquells ciris de l’Advent, encesos i drets com un fus, que s’havien anat encenent cada diumenge.
Mentre el rector repassava les etxures amb els escolans i el rectoret del Sermó de la Calenda. Dins la sagristia tot estava preparat. Donat aixopluc a carros i a arades, guardat el bestiar i arreglat l’aviram, que havia minvat. El rebost s’omplí de tallades preparades per a l’endemà i de coques de Nadal. No serien les primeres ni les darreres. També aquell torró fet amb vetlades de trencar i triar bessó. L’horabaixa ja fou de descans. El betlem del mestre era visitat i qualcun d’altre. Abans de partir la foganya va partir a cremar aquella soca que cremaria per festes. El llenyer també era ple per passar unes festes devora la foganya. Rentats i sopats, més mudats que un garballó partiren i es trobaren amb la teringa de carros que ompliria aquella plaça buida. Una església plena, amb les primeres bancalades assegudes amb els familiars dels actors d’aquell vespre. Al punt un escolà amb un ciri ben dret, seguit del rectoret, i d’un altre escolà amb un ciri. Versos ben clars i explicatius del misteri del naixement amb un molts d’anys i bones festes final. Aplaudiments fins a l’entrada de la Sibil·la amb els mateixos escolans. Una profecia mai cansada i sempre esperada per veure qui la cantarà. Tongada d’aplaudiments fins al començament de l’ofici. A la sortida es repetien els que molts d’anys. En arribats a casa, el vici comparegué. Les partides de cartes es repetirien fins a mitjanit. Mentre els parenòstic penjava per dins la cuina, l’amo anotava les despeses al seu almanac, que des de l’any sis, any rere any compareixia. L’endemà festa grossa de cosins, de padrins, que seien al cap de taula; una taula ben endiumenjada de queviures millor que la de les matances; i nets besant mans i llepolies o un real o una pesseta en el millor dels casos. Dies de vagarejar dins les possibilitats, dies de fer voreres netes i foc, esvellades i feixar ramutxalla d’ametller. Passaven els dies, l’estrella es mostrava al betlem dia 28, per Cap d’Any el Bon Jesús seia a una cadira esperant l’arribada dels Reis. I el darrer dia a mitjanit de dia primer: així com l’hem vist començar el puguem veure acabar!. I a la fi arribaven aquells tres homes, un paner de mandarines esperava per recompensar l’esforç. L’endemà en quedaven poques i havien vengut perquè havien sentit les potades. A la plaça tres bísties lluents i grasses recorrien el carrer de davant l’església i carrers adjacents amb la mirada del retor i el públic assistent. L’horabaixa i assaborit el dinar, a la clastra de Ses Cases Grans El Rei Herodes, amb actors grans i petits; tornava com cada any inaugurant la temporada de comèdies anuals. Acabada la comèdia, acabades les festes, però en la mirada posada en el sant amb més devoció que qualsevol altre.
Els anys passen i els diferents estils i formes canvien. Però les figures són les mateixes, només canvien de lloc. Ben igual que nosaltres canviam de roba, de feina o de lloc, continuem sent els mateixos, i per això no hem de perdre aquesta essència rural donada pels nostres costums i la quotidianitat de foravila i els seus quefers, que ens caracteritza com a habitants d’aquesta Vall entre el pla i la mar. Cada anyada és diferent, però és recordada i cada any que passam també, perquè no és el mateix els anys que una persona té que els anys que la persona viu. El fet de saber amb els anys augmenta i l’ànsia de coneixement més. Aquells que realment saben són aquells qui volen saber i cada dia aprenen una cosa nova resolent els seus dubtes. Aquells qui no saben són aquells que es queden amb el que saben i no volen saber. Sempre han sabut el mateix i viuen dins un cercle tancat.
Deixant de banda el passat d’enguany, mirem l’any vinent i posem la mirada en les fites del camí que hem de seguir i han de venir. I així com l’hem vist començar, el puguem veure acabar! Molts d’anys i bones festes!
