Miquel Estelrich Rosselló
Les bolles dels estranys, que hi havia sembrats a una vorera del jardí i de l’hortalissa de davant les cases; ja havien florit i els altres brots anaven florint. Venien tres dies de recordar aquells que ja no hi eren, -cosa que no hauria de ser així, no només un pic en l’any; cada cert temps en l’any hauriem de recordar aquells que ja no hi són, perquè si ens oblidam d’ells així hauran mort de veritat, la mort física, aquella que veim; és només una mort del cos; la mort de l’ànima és aquella que mor quan deixam enrere i no recordam una persona. Quan pensam en qualcú, pensam en la seva ànima i la seva forma o essència, allò que el feia ser qui era. L’ànima no mor mai, ja que sempre deixa un llegat o bagatge pels altres, per seguir i continuar amb el camí que aquesta havia iniciat. El cicle d’essències menors i pròpies de cada fita; i que donen lloc a l’essència major o general mantinguda diàriament i anualment; donades per aquestes fites en cada estació del cicle del camp, però no de la vida de l’habitant de La Vall, són cicles totalment oposats. Quan es neix s’inicia el cicle i un s’impregna de l’essència, ajudat i ensenyat per aquells que l’han renovat any rere any, essent fidels seguidors d’aquest. La mort finalitza el cicle, però l’ànima més que impregnada de les fites i el conjunt de formes menors i de la major; també renova el cicle pels seus seguidors o hereus de la seva essència personal. Tant de bo fos sempre així. Plató afirma al mite del Carro Alat, que l’ànima té tres parts: racional, irascible i concupiscible. Prendre les dues parts dolentes: irascible i concupiscible, i en les múltiples manifestacions i desitjos personals que surten, equivalents en la majoria als pecats catòlics; interromp el cicle i no renova la mare essència i les seves filles i les acompanyants d’aquestes, perdent un cicle que només guardarem en la memòria aquells que volem seguir amb el procés com a modus de vida enfront de la globalització anglosaxona i la gentrificació inversa local. Aquestes fites haurien de ser el nostre Vedell d’Or-. Aquestes fites acompanyen la nostra vida amb els mateixos misteris que té un rosari, enfilats dins un fil tancat i acaben en el Gloriapatris. I plegats tots un dia al Cel, seguint fent festa; allà ens hi puguem veure. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in saecula saeculorum. Amen.
Dia de visita al cementeri, en el dia més adornat i lluïa de groc, de vermell, blanc i de ciris vermells i de lliura d’aquells més devots per les animetes del purgatori. Però no tot era descans i recordatori, recordatori, això sí; de la frase “Qui a Nadal no té sembrat, a Matines dormirà davall es llantoner”. Després de missa primera del Dia de Difunts, la família era partida a sembrar les faves i ja vendrien els dies de sembrar el blat. S’atracava un dia d’allò més bullós, com cap altre dia té l’any de festa i renou; i “d’haver-ne sortit” també ressonava amb força per la boca de la madona. Ses Matances, arreplegava familiars i veïnats, car per aquestes contrades tots eren parents de part o banda. La pesta dels 50, havia minvat la truja i la venda dels porcells, fet que comportà l’esbucament de la soll i la construcció de la vaquera o bovera, de la vaca i el vedell, així com tant d’altres veïnats. Mirada la lluna i el dia per assegurar-se de no caure en mals averanys, preparatius de baixar ribells de la post de dins la portassa del forn, esmolar ganivetes i preparar la capoladora, comprar espècies i els preparatius del dinar: arròs, aguiat i bullit d’ossos. I de postres meló, orellanes i bunyols que no faltassin acompanyades de sucre i mel. Les vetlades abans de sopar, passades per peladisses de feia tres mesos, pel setembre amarada de meló i ballet curt sense el protocol habitual amb xafardejos i mirades entre els balladors, trossejades íntimes de garrova a dins la cuina i ara les darreres peladisses, d’anous collides per Tots Sants, i triadissa de bessons d’ametla, escaldats i torrats; i fins a la pròxima primavera d’hivern.
A trenc d’alba, una teringa de carros enfilaven camí direcció al barri de Sa Mola, al Coll d’en Vallbona; Sa Costa d’en Maibona a la fi s’acabà i la figuera despullada agombolava bèsties i carruatges. Una berenada ràpida serví per començar aquesta jornada. Els al·lots mig adormits encara i amb lleganyes als ulls, ja els havien comanat la seva principal tasca d’aquest dia, la matèria vegetal per la segona festa, preludi per la darrera. Un esbart d’al·lots ja n’era partit a cercar els caramulls de voreres preparats, cantussejant partiren i tornaren amb uns bons feixos d’aritja, romeguer, rotgeta i esparregueres. Els compongueren i partiren amb les cançons i jocs de matances. Aquest joc el vespre es repetiria, però de només de tres; Sa Moixeta Ganga o Sa Balanguera s’engrandia de veuetes, rialles i crits i aquell rotlo voltava i voltava amb versos d’en Pere de Sa Somera, Adiós Moixeta Ganga, Venia de Son Ramon i pegau foc a la caldera. A mitjan matí, berenar de pressa, però d’aquells en què el menjar és d’allò més fresc que no ho pot ser més. Després d’això i les figues seques i el suc de primera hora en haver mort l’animal no menjarien res més fins en haver-se post el sol. Els més majors recordaven quan l’aiguavés rebia l’animal i la durada de dos dies o tres de matances. Els motorets de les màquines de capolar es començaven a implantar i amb un dia ja estava tot arreglat. Obrat el porc, cuina plena de cuineres, joves i grans; començaven a posar les millors estovalles damunt aquelles posts encara un poc aferradisses del greix, amb escudelles, tassons i les culleres de fusta, a qualcuna en posar el motoret ja havien posat forquetes, ganivetes i culleres metàl·liques. I als caps de taula, els més majors seguint de grans, joves i al·lots. Un arròs ben atapit de caça i d’ocellam, carn fresca de l’aviram de la casa, aquells pollastres venturers de la lloca, aquella quica volandera amb nierons per les voreres i que la madona arreplegava els ous cada matí per canviar-los per sopa o fideus al cocover al portell de l’entrada; anaren bé per l’arròs com les tallades.
Dins la mateixa escudella, unes pilotes generoses amb tallades de llom, cuixes de pollastre, col fumejaven per la taula. Una taula que no es buidà de queviures perquè el bullit completà l’àpat principal. Unes palanganes ben plenes d’orellanes amb sucre pols per damunt o mel així com bunyols endolcí i llevà la sal de la llengua, desembafada per una sobretaula de bessons escaldats i torrats i suc que no en faltàs.
La madona anava per feines i ja veié aquells joves aixecar-se i anar en direcció seva. Ja sabia la seva qüestió. I del ball qui se n’ha de cuidar? Aquestes paraules foren la contesta afirmativa per dues coses, ell podria el revetler i la madona i l’amo com era tradició i per agrair la convidada, ballarien la primera cota i la primera mateixa de cada rodada. Mentre ella feia senyes als al·lots per encendre el fogueró acabat amb gatoves de socarrar. Presa aquella simbologia vegetal tan important – i no just avui – elles componien les bancalades de cadires, els sonadors panxa plena trempaven, la quarta de la guitarra amb la tercera del guitarró. En Batlet enramellaria cotes i mateixes amb el violí, i mamballetes, tests d’un cossiol que no es pogué cordar, castanyetes, ferreguins, no hi podien faltar i les culleres de taronger. A defora botadissa de calius i flamarada. A poc a poc les dones s’assegueren a les fileres de darrere i els homes drets, les al·lotes davant. Quedant quatre calius, havien comparegut els altres joves assabentats d’aquest esdeveniment. El revetler encantava els balls i ja tenien les parelles. Compost el ball, obriren la primera cota l’amo i la madona i recordaren aquells temps de festejar i la rossegueta a aquesta. Una rodada de cada, mentre dins la cuina devora la foganya el vici jugava amb els més grans. El sonador jove s’estrenà amb un guitarró manllevat i cantà i allò que més bé li anà fou la balanguera final. Acabat el ball, una processó d’ànimes amb un llum entre el fred i la gelada tornaven cap a cases, havent quedat convidats per l’any que ve.
Arribats a final de mes, s’acostava la penúltima festa de l’any, preludi de la més esperada pels al·lots. Santa Catalina era un abans i un després. La revetla era sagrada i no podia passar per malla. Les voreres tornarien a ser escenari i principal motiu per fer el fogueró el dissabte de la Santa, dins la clova on faltava sembrar-hi el blat. Els al·lots quan venien de costura de Ca Ses Monges ajudaven a acaramullar amb els darrers raigs de sol dels múltiples dies ennigulats, i a fer voreres netes.
Dia 24, sol post; les antigues rotes de Sa Mola romanien vigilants. El terrat de Sa Mola mirava cap a Son Salvador i Bonany. Els ermitans ja havien pres el seu, el senyal que esperaven; i el de les cases de les restes de la possessió de Sa Mola, també. La rota de la camada dolenta partí en veure el fumeral del Turó de Can Bessó i amb un efecte dominó les finques veïnes s’hi afegiren. El terrat de damunt el forn i la soll oferia una vista privilegiada de la vall entre les dues serres i el pla de Son Cladera. Una vermellor també més enllà de Son Amengual. L’endemà a ca les Catalines, enramada al portal i ball al vespre. Aquest dia la mirada ja estava posada en les acaballes de l’any.
Els anys 50 avançaven i aquesta dècada acabava, acabava amb les darreres despulles de la ruralia.
Mitjans anys 60, molts d’aquells sonadors ja havien partit, ben igual que balladors i assistents; deixant instruments per sòtils amb els carretons de batre a devora.
Se n’anaren havent vist el principi i el final dels components rurals del Turó, però els seus fills visqueren tot el segle de cap a cap. Qui pogués dir-los que 60 anys després hem recuperat coses, però encara en falten; i els foguerons de dia 24 en són un exemple.
