Miquel Estelrich Rosselló
Una guitarra, un guitarró i un violí jeuen damunt el llit, han duit sort, altres companys seus no n’han tengut tant i dins la portassa la llenya ha agafat humitat -i això que estaven dins estoig- i s’han obert, els seus destins segurs seran l’estufa, ja que la foganya la varen tomar. El seu antic amo no ho hauria permès això, tan sols hi haguessin acabat allà. La botella grapalluda d’anís sense espolsar, deixada allà de fa anys espera, una espera eterna o infinita.
El carrer roman en silenci, en espera de sentir aquella melodia o tonada que cantaven els sonadors fadrins en mudances de cota i la botella grapalluda per aquell que no era sonador, però que s’apuntava a cantar. La flaire de pasta frita no sortia de les cases, no hi havia llum a aquestes, pareixien buides. Ja no quedaven fadrines i tan sols cases on anar a cantar, no volien obrir o no sabien que de que anava la cosa.
Només les passades dels cotxes interrompien i donaven so per uns segons, a la monotonia nocturna que s’havia imposat des de les festes d’estiu, pareixia que aquell poble només existia els mesos de gener, febrer, març, abril i l’agost i per un temps limitat. La resta d’any l’estructura de poble rompia el poble dormitori amb balls de bot organitzats per l’Escola de Mallorquí o una comèdia protagonitzada per la companyia local. La resta del temps l’ensopiment s’imposava o es volia imposar de qualque manera o pareixia que qualcú així ho havia volgut i que així s’havia de mantenir i que anaven bé les coses així a tothom. L’essència es mantenia de manera irregular i el cicle es renovava a la força i s’interrompia a mitjan lloc.
Però la memòria i el calendari no fallen i coincideixen, recorden allò que s’ha anat fent i s’hauria d’anar fent. És bo recordar, la vertadera mort és l’oblit, deixar caure les nostres arrels i perdre el conill o el fil amb elles és una condemna segura a la pèrdua d’aquestes fites i en conseqüència del nostre fil o as de guia per ser trescar i seguir dia a dia al Turó de Ses Argelagues.
