Carles López Picó (Manacor, 1996) és professor de dret a la UNED. Avui vespre a les 20h impartirà una conferència a S'Agrícola sobre les "Polítiques en matèria d'habitatge" que poden dur a terme l'estat i les comunitats autònomes.
Quin diagnòstic fas de la crisi habitacional actual a les Balears?
En l’àmbit estatal una de les principals qüestions que preocupen la població és l’habitatge. Vuit de cada deu ciutadans pensen que no es presta prou atenció en polítiques públiques en matèria d’habitatge. Per mostra, un botó: l’emancipació dels joves d’entre 18 i 30 anys ha caigut fins a un 18 per cent, que és la pitjor taxa de tota la sèria històrica. Fa trenta anys hi havia més persones joves Diagnostic: a nivell estatal el tema de l’habitatge sigui una de les principals qestions, benestar. Vuit de cada deu pensen que no es presta prou atenció polítiques públiques en matèria d’habitatge. De fet, a l’Estat, la taxa d’emancipació és la tercera més baixa d’Europa. Sabem que si una persona vol llogar un pis en solitari, tenint en compte el preu mitjà del lloguer, ha de destinar-hi més d’un 100 per cent del sou mitjà, concretament, un 122 per cent. Això ens indica que hi ha un problema important. D’altra banda, una persona que vulgui comprar un pis ha de destinar set anys de salari íntegre només per poder-ne pagar l’entrada. El preu mitjà d’un habitatge a les Balears és de 295.000 euros.
Per què ens passa això?
Hi ha diverses causes. La primera és que construïm menys habitatge del que necessitam pel creixement poblacional que hi ha. La segona, que ha augmentat el nombre de llars que demanden habitatge. I la tercera, que les polítiques públiques d’habitatge no han funcionat. Ara mateix tenim menys habitatge protegit que fa deu o quinze anys. Un exemple d’aquest fracàs és el bo de lloguer, que pretenia ser una ajuda directa per a les persones joves que accedien a un habitatge i que només ha arribat a un 0,6 per cent dels joves.
Mentrestant, tothom té dret a un habitatge digne.
Així és, i així ho diu la Constitució espanyola a l’article 47. I l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears també fa una menció especial de les persones joves, com si ja s’avançàs a aquest problema.
Cal una regulació pública, no es pot deixar tot a l’evolució del lliure mercat.
Tant la Llei estatal de 2013 com les lleis autonòmiques ja preveuen la relació entre la propietat del sòl i els usos que en feim. El dret a un habitatge digne possiblmenent és dels més complicats de complir, perquè el sòl és limitat i això sempre dificulta la generació de nou habitatge. Reconeixem la necessitat més enllà del caràcter lucratiu, aquestes regulacions han de tenir una funció social, hi ha d’haver una reserva de sòl per a habitatge protegit o públic. Construir no bastarà, és una política necessària, però no suficient. Calen polítiques focalitzades en les persones joves i hem de ser conscients que els seus efectes no es veuen fins a mitjà o llarg termini.
Has parlat molt de la dificultat de molts de joves per accedir a l’habitatge. Molt d’aquest jovent deu pertànyer a segones o terceres generacions de persones migrades que no han tengut la possiblitat de bastir un patrimoni que ajudi els seus descendents a posar-se en una bona posició en la rampa de sortida cap a un nou habitatge. Sense una herència, tot és més difícil.
Cal que tenguem present que som la segona comunitat autònoma on mes ha pujat el preu de l’habitatge, i en canvi les pujades als sous no van en consonància. Les persones nouvingudes són un col·lectiu especialment vulnerable pel que fa a les polítiques d’habitatge. Però hi ha un rerefons ocult: ja hi ha moltes persones que no venen a viure aquí per la dificultat de poder aconseguir un habitatge digne. I això implica pèrdua de talent i de competitivitat per a les nostres illes. I és clar, les persones no arrelades, nouvingudes i sense possibilitats d’herències, tenen més dificultats, amb una reducció important de la igualtat d’oportunitats.
Un dels grans problemes és la vinculació de l’aspecte lucratiu i l’habitatge. De fet, molta de gent, quan té un racó, el dedica a comprar segones o terceres residències.
No crec que qüestions com un segon habitatge residencial, o fins i tot com a inversió, hagin de ser ni siguin el problema principal en matèria d’habitatge, ni tan sols la causa de la problemàtica actual. Crec més que la qüestió ha d’anar per la regulació d’habitatges turístics, i també amb un paquet de mesures estatals cap als grans tenidors, i és cap a això que s’orienta la llei estatal d’habitatge. Les polítiques d’habitatge en general són molt macro, i a petita escala tenen un impacte petit o curt, el nombre d’habitatges que es puguin tenir com a segones residències més enllà d’un nivell impositiu més alt, no és determinant.
Sí, però, com deies, que ha impactat de forma greu el lloguer turístic.
Sí. L’habitatge turístic fa apujar el preu del lloguer, això és una evidènia i dificulta que determinades persones puguin accedir a un habitatge. Cal una limitació del nombre de places, que el Parlament de les Illes Balears l’està discutint, però la nostra comunitat autònoma té una problemàtica afegida que és el problema del turisme. Es multiplica el nombre d’habitants en certes èpoques de l’any i això fa que molt d’habitatge estigui destinat a aquesta fucnió. Els nostres textos normatius indiquen que la funció primària de l’habitatge és ser habitat, i hem de cercar aquesta compatibilitat entre el dret a l’habitatge i la preservació del medi ambient de manera segura, neta i viable.
Es podria limitar la venda d’habitatges a persones que no estiguin empadronades a les Illes Balears. Ho dic més pensant en rics europeus que no en migrants del sud.
Des d’un punt de vista competencial o jurídic són mesures controvertides que desperten dubtes o esdevenen motiu de conversa. Una mesura com aquesta topa amb el dret a la propietat privada, i amb la regulació que hem establert a nivell europeu, i que dificulta, en certes ocasions, que puguem complicar a persones que tenen la ciutadania europea, tant el lliure moviment com la lliure residència.
És possible una regulació del preu del lloguer?
Legalment es podria fer i el primer pas seria la declaració de les Illes Balears com a zona tensionada amb relació a l’habitatge. Sabem que hi ha casos en què ha funcionat i casos en què ha fet l’efecte contrari i ha reduït l’oferta de lloguer disponible. És una política que tenim en dubte i que la llei estatal la tracta de forma suau o prematura. Algunes comunitats s’han trobat traves juridicocompetencials, amb normes que han arribat a ser declarades anticonstitucionals, anam fent passes cap a una regulació tant dels preus com dels abusos que es cometen. Hem de ser més valents, en aquest sentit.
Podem parlar de fracàs quant a construcció d’habitatge públic o protegit.
Fa dècades que anam acumulant i agreujant el problema de l’habitatge, ni a nivell estatal ni autonòmic hem estat capaços d’avançar en polítiques efectives. Funcinoen, però requereixen temps, i això és molt complicat en matèria de polítiques públiques, però també en materia de politiques socials, a mitjà dtermini, col3lectius perjudicats perquè no hem estat capaços de prendre les mesures oportunes fa anys. Parc, limitació de preus o normatives al caràcter lucratiu de l’habitatge tenguin un impacte més tangi ble d’aquí a set o deu anhys. És un factor a tenir en compte. Complicat incidr .
Sembla que per a les persones de l’òrbita progressista és complex trobar una postura coherent entre l’emergència social i la protecció del territori i dels seus recursos limitats. En el cas de Manacor s’ha posat un sostre poblacional amb el Pla General que assegura la protecció del territori i dels recursos, però en canvi dificulta l’accés a habitatges petits o barats per part dels col·lectius més vulnerables.
No hi ha una solució màgica en aquesta qüestió, sembla que siguin dues forces centrípetes que no tenen a dia d’avui una compatibilitat fàcil. Els ajuntaments han de tenir en compte principis no sols de regulació del sòl sinó d’assegurar habitatges dignes. S’ha de cercar l’equilibri que en cada moment ha de poder fluctuar. Per exemple, la primera llei del sòl és de fa trenta anys i no parlava en cap cas que les polítiques del sòl hagin de tenir en compte les polítiques d’habitatge. Deu anys després, ja sí. Cinc anys després es parlava d’establir un percentatge mínim de reserva per a ús públic a les comunitats autònomes. Ara ja tenim recconegut que es pot establir aquest percentatge mínim amb relació a les necessitats socials, Hem de veure com construim més hasbitatges respectant els principis fonamentals de protecció del territori i el medi ambient, i alhora amb polítiques focalitzades en certs col·lectius. Aquest equilibri ja està una dimensió més amunt: assumim que necessitam construir més habitatges perquè realment no basten, i els necessitam dignes. I perquè els preus baixin, no sols per l’efecte de les polítiques públiques, cal la lògica de disposar de polítiques regulatòries i subvencionals enfocades als joves, nouvinguts i persones vulnerables, que els permetran sortir d’aquesta zona grisa en què es troben en matèria d’habitatge.
Recentment a Manacor s’han presentat promocions d’habitatges de preu limitat. Hi ha més de 200 pisos nous en aquestes condicions, però pel preu que tenen no sembla que hi puguin accedir altres persones que no siguin de classe mitjana-alta o també amb un suport familiar a darrere. Fan la funció que toca?
Hem de tenir en compte que la crisi de l’habitatge no només afecta al que sempre havíem considerat com a persones especialment vulnerables, sinó també a capes de la població que probablement no pensassin que es podrien trobar en aquesta situació, i a aquestes persones també els hem de donar una resposta.
Hem parlat molt de regulació d’habitatge protegit, de regulació de preus de lloguer, o de posar límits als compradors externs. Tot allò que està regulat, però, no pot funcionar si no es posa remei a l’economia submergida en termes d’habitatge, que n’hi ha molta. Té recursos, l’estat, per fer-hi front?
Les polítiques de control i de caràcter sancionador són una de les parts fonamentals de les polítiques públiques. En el cas de l’habitatge, necessitam millorar els mecanismes actuals, amb una coordinació estatal, autonòmica i local. No és una qüestió de recursos, sinó de coordinació interadministrativa, que sempre és complexa. No fa gaire temps que tenim aquesta qüestió de control i sancions en marxa, cal posar oli a aquesta maquinària i que les polítiques que s’hi apliquen siguin més efectives.
