Uns dimonis que no es resignaren

No hi hagué aglomeracions, ni grans saraus. Més d’un fogueró per fora vila mirà d’apaivagar les ànsies dels més santantoniers. I tanmateix, per dins els carrers de Manacor, àdhuc els més cèntrics, s’hi passejaven uns dimonis ben particulars, que no eren els “oficials”, però que feien gairebé tanta planta com ells. Gent passejadora mirava i sentia d’enfora també qualque grup de músics que feien sonar la melodia de Sant Antoni amb un sentiment estrany de revolta educada i nostàlgia resignada, com si esperassin que tot això que ens ha passat fos només un petit parèntesi, una suspensió cautelar d’allò que ens ha fet sentir durant tants d’anys ser qui som.