Celebrar

Foto: Anastasia Egorova

Rita Shelyakina

A vegades pens que la festa podria ser cada dia. Així, em deman, potser no necessitaríem festes? No, no ho crec… crec que sempre les necessitarem. Sempre voldrem tenir alguna cosa a celebrar per sentir-nos en comunitat. Sí, crec que sempre serà important. I de fet, crec que una de les pitjors coses que li pots fer a una societat, a un poble, és prohibir-li reunir-se en comunitat. A part de ser un ritual que realitzam des de la prehistòria, també és un acte necessari per a la ment humana. I deu ser només gràcies al fet que tenim mòbils i tecnologia que ara suportam estar tan dins les cases. Igualment, però, mai podrem substituir el contacte humà, o esper que no ho facem.
Per altra banda, no tot és negatiu, ja que podem aprofitar aquest moment per reflexionar sobre el valor que té reunir-se. Crec que és un magnífic exercici, perquè així ens adonam de la sort que tenim de tenir festes com Sant Antoni, Nadal… encara que és curiós, ara que ho pens, que sempre es tracti de festes religioses. I és que al fons, encara som tribals, i necessitam el que és diví i extraordinari per combatre el que és ordinari. Així, cercam l’equilibri, i ens contenim durant el dia, passejant tranquil·lament, treballant i concentrant-nos, per després desfogar-nos durant la nit, bevent i ballant, ballant i rient… I en part, si un es posa a pensar, potser es tracta d’un equilibri malaltís, que no hauríem de recrear si ens permetéssim celebrar cada dia com si fos el nostre aniversari, per exemple. Si ens adonéssim cada dia de com és de meravellosa la vida. Però clar, per això hauríem de canviar la nostra forma de viure, afrontant moltes de les nostres inseguretats i rompent amb l’establert. I no seria una fita fàcil! Així i tot crec que valdria la pena que fos així. Llavors a les festes potser la gent no tendria tanta necessitat de beure i d’oblidar… I potser només llavors podríem connectar els uns amb els altres de forma transparent. Tanmateix és clar, sempre m’imagin tot això amb massa idealisme, des d’un punt de vista massa fantasiós, pensant en un món que no està aquí, i tampoc és bo enfocar-ho d’aquesta forma.
El que sí que podem dir és que ens ha tocat viure en temps estranys i que aquests temps estranys ens han fet aprendre molt sobre nosaltres, sobre les persones, sobre la por, la fragilitat i també la confusió. A tots ens agradaria tornar al d’abans, però en realitat això no és possible, i està bé que sigui així. Ja que tot el que hem experimentat no ha estat imposat per alguna cosa externa, sinó que ha sortit de nosaltres, incloent-hi tota incongruència, tota fugida i por a la vida. També incloent la precaució i les ganes de conservar-la, no dic el contrari! Tot ha sortit de nosaltres, i això significa, que també podem tornar a canviar. Que també podem aprendre i transformar-nos, demanar-nos quan hem actuat des de la por o des de la confiança i valorar allò que hem estat fins ara. I això, no ho hauríem viscut mai si tot plegat no hagués passat. A mi m’agrada pensar, que malgrat que l’experiència encara no s’hagi acabat mai hem estat tan savis com ho som avui, pel simple fet que sabem més qui som. Fins i tot si això ens fa mal, ens destapa ferides o ens fa deixar de banda els nostres rituals festius.
Les lliçons més grans, potser, ens demanen que ho aturem tot sense excepció, però això no significa que aviat no puguem tornar a celebrar.