skip to Main Content

Us diran que som el dimoni perquè no cregueu en mi

Joan Gomila Gayà

Estrenats i esperant el millor dels recorreguts per al nou muntatge, en aquesta etapa incerta, noves idees volen entorn del meu cervell. Què té la creació que no és capaç de donar-se una treva? Les persones que hem tengut la sort de poder fer de la cultura el nostre ofici no sé si en som conscients d’aquest estat eteri que és l’imaginari, i en el meu cas, de poder o intentar servir a un imaginari col·lectiu: Mallorca. Una Mallorca verda, plena, rica a semblança de l’ideal d’Espriu: “que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure…”. Si feim cultura no és per servir-nos individualment. No tenc per objecte la vanitat, però sí que em fascina descobrir en la resistència dels pots petits, on diuen hi ha la bona confitura, les històries que crec em poden sacsejar des de la meva manera de veure el món. Una visió que se’n va per les branques més pessimistes, però que neix des de les arrels romàntiques de la renaixença: no tot està perdut, potser encara hi som a tens, I per això m’he aferrat sempre a les desprestigiades humanitats com a eina per assolir el necessari canvi i que podem resumir en la cultura i la política.
La cultura és un aprenentatge diari. Talment com l’estudi li calen colzes i prioritats, la cultura és esforç i un bé de consum. Ho tens fotut, a més d’esforçar-te, has de pagar, i si la bossa no arriba, com pot succeir, cal triar. Avui ja no planc ningú: la gent ha tengut doblers per fer allò que ha volgut. Coses que han fet passar per cultura no ho eren ni de molt, i si li volen dir cultura, també li poden dir la lluna a un fanal del carrer. Hi ha vicis i costums molt més cars que un llibre que t’acompanyarà sempre o una obra de teatre emocionant. Un horabaixa mandrós, de passeig per Ciutat pels carrerons silents, em perd dins la minúscula llibreria Quart Creixent, exclusiva en llibres en català, i fulleig desenes d’exemplars que restaran a la tauleta de nit una bona temporada, cerc en les cartelleres de cinema i teatre petites meravelles. Enguany dues, una al Teatre Sans: Maria Antonieta a partir del gran novel·lista Stefan Zweig; a La fornal, Carrer de Txernòbil. Dues dones valentíssimes abordant grans temes que ens eixamplen l’horitzó, i ens renoven l’esperit. Totes aquestes coses en espais privats! Lluny del mercadeig. Al cor d’una vocació pública.
Les diferències polítiques entre la dreta i esquerra han tengut en la cultura un camp de batalla particular. L’espanyolització de Mallorca i la secessió lingüística és un cavall de guerra conegut. Molt m’agradaria que les institucions, davant aquesta amenaça s’implicassin en una política incloent, però ens sentim exclosos els qui des de l’absoluta mentalitat més oberta tenim una clara trajectòria per mantenir l’herència cultural i lingüística des del sector privat. Jo sempre he defensat que Damià Pons, ha estat el millor conseller de Cultura, tant primer al Consell, com després al Govern on també va gestionar Educació. Pons deia, des d’un absolut convenciment de polític d’esquerres i nacionalista, que en ser el nostre un país amb escasses estructures públiques havia de donar suport a les privades. Moltes vegades hem vist exemples de sumptuós faraonisme per fer cultura fungible. Jaume Mates volia fer una òpera com la de Sydney davant la Seu. I així cada ciutat i cada poble té la seva creu que ens fa dubtar si la rendibilitat social justifica els costos de construcció i de manteniment. Manacor no se n’escapa. I maldament al capdavant hi hagi persones d’àmplia trajectòria que gestionen de forma excel·lent la política cultural fungible, en política estructural suspèn. La democratització de la cultura se’n dona fe donant joc al conjunt de les iniciatives i no deixant-la en mans d’uns pocs. Una gestió que només pot passar pels despatxos fa olor rància. La cultura com a operació de màrqueting? D’imatge? No siguis dimoni Joan. És l’herència rebuda. Al segle XIX el parlament britànic, arran de les descobertes de les runes de la Grècia Clàssica, va votar si emprava els doblers en salvar la història de Grècia per al seu estimat Museu Britànic o si per contra millorava les condicions dels infants que a partir dels 8 anys eren usats com a mà d’obra a les fàbriques londinenques. La mitjana de vida d’aquells nins era de 25 anys, talment un esclau a l’època romana. Aquells polítics varen votar majoritàriament per espoliar Grècia.

 

Back To Top
×Close search
Search