La literatura dels segles XVIII i XIX és plena de protagonistes femenines que s’han de fer valer per a les seves grans virtuts “femenines” com la modèstia, la prudència, la dedicació als altres, la pietat o la resignació i, al mateix temps, per la bellesa, la gràcia i el domini d’algunes arts menors, en el sentit que de les dones no se n’esperava un nivell de destresa més enllà de constituir un ornament de la damisel·la per fer-la lluir més al mercat matrimonial. D’altra banda, les senyoretes sense fortuna eren males de casar i, a més a més, moltes no tenien cap formació que les permetés guanyar-se la vida. Per acabar-ho d’adobar, les dones eren pràcticament propietat del marit i tenien molt difícil fugir de matrimonis desgraciats i de marits cruels, preservar els béns propis i protegir els fills. Hi ha excepcions com Helen Graham, la protagonista de La llogatera de Wildfell Hall, d’Anne Brontë, una dona que fuig del seu maltractador i es guanya la vida pintant, una novel·la que va ser un escàndol quan es va publicar pels temes els temes que tractava, fins al punt que després de la mort de l’autora la seva germana Charlotte en va prohibir reedicions per preservar la reputació de la família. La llogatera de Wildfell Hall va ser un llibre quasi oblidat al qual s’ha acabat fent justícia i també a l’autora, possiblement la més valenta i combativa de les cèlebres germanes. La novel·la, al meu criteri, és la més potent i la més realista, tal vegada la més moderna, de les tres germanes, amb el rar valor que no romantitzar una situació de maltractament que justificàs de qualque manera el comportament de l’home ni de donar per feta l’obligació conjugal de suportar sense defensar-se. No obstant això, Helen Graham, la protagonista, que es rebel·la per pura supervivència, mostra uns alts estàndards morals que concorden perfectament amb els de la societat victoriana. A l’altra banda de l’espectre de supervivents hi trobam una altra dona, Moll Flanders, aquesta del segle XVIII, que també s’ha d’enginyar per sobreviure sense massa fretura a un món en què, com es diu a la novel·la, les dones només tenen 5 o 6 maneres de guanyar-se la vida, i tan sols 1 o 2 són honrades. El llibre es va publicar anònimament i va ser atribuït a Daniel Defoe, tot i que uns anys després de la mort d’aquest.
La protagonista i també narradora és una dona que fa tot allò que pot per evitar la pobresa, que l’aterreix. Moll, tot i haver estat criada a un orfenat, havia passat una infantesa sense necessitats materials, havia tastat la vida d’una família benestant i no tenia cap intenció de perdre la salut fent de cosidora o de criada per poder just sobreviure. Comença provant la via matrimonial per obtenir estatus social i econòmic, però la seva vida és un seguit d’entrebancs i males decisions, aquestes generalment per imprudències provocades per les seves ganes de viure, i acaba ficada en mil embolics. La moral de Moll Flanders és molt més laxa que la de Helen Graham i el penediment arriba més per les conseqüències dels delictes que pels delictes mateixos. Moll Flanders és un llibre que, a parer meu, celebra l’alegria de viure, a més de fer ben palesa la situació injusta de les dones i que es podria incloure en el gènere de la picaresca, on un individu de classe baixa i sense recursos econòmics ha de fer servir l’enginy per sobreviure i progressar i també en el d’aventures, plens de casualitats improbables i cops de sort increïbles. Moll parla tot dret, sense eufemismes quan tracta de sexe, mentre que a La llogatera de Wildfell Hall aquest aspecte de la vida ni s’insinua, com és habitual a l’època, cosa que tampoc pens que sigui casual, ja que a la literatura del XVIII hi trobam més llibertat i menys pudor (i també menys sentit tràgic de la vida) que al XIX. Això no obstant, segons el meu criteri, Moll Flanders no arribi a la qualitat literària de La llogatera de Wildfell Hall, és una novel·la notable i molt entretenguda, divertida i fresca. Són dues grans novel·les per tenir molt presents, totes dues traduïdes al català diverses vegades. Vull destacar la de La llogatera de Wildfell Hall, ja que el traductor és un conciutadà nostre, l’amic Joan Antoni Cerrato (El Gall Editor, 2013).
