“Un temps no es posaven xítxeros dins les panades”

Miquel Pont Riera, “des Forn” (Sant Llorenç, 1922) és el protagonista d’aquesta nova entrega de les interessants entrevistes antropològicoetnogràfiques del nostre col·laborador Rafel Perelló. Llegiu-la amb atenció perquè hi ha revelacions sucoses…

Vós conversàreu amb Mossèn Antoni Maria Alcover. On es va produir aquesta conversa?
Vaig xerrar amb ell un pic. Jo era un nin. El meu padrí, Sebastià Riera Garrit, em diu “he d’anar a sentir rondalles a la Torre Nova, vols venir?”, dic “anem!”. Mossèn Alcover va arribar a la Torre Nova amb un carretó, duia l’hàbit, em fa cara que el carretó el menava un germà petit seu…

Mossèn Alcover devia escriure amb gran rapidesa per a transcriure les rondalles que li contaven…
Ell no va escriure ni una retxa. Ell va venir amb dos escrivents que prenien notes tot el temps. Ell només organisava. Adesiara aturava la rondalla per si havia d’aclarir una paraula o feia repetir una expressió a aquella persona que contava la rondalla…

Supòs que hi devia assistir molta gent a la Torre Nova per a sentir contar rondalles…
No. Érem molts pocs. Hi havia tres o quatre persones pageses que li contaven, el padrí, jo, qualque persona més que escoltava i ningú pus…A jo em va demanar què nomia, què feien els meus pares, de què vivíem a Sant Llorenç i altres coses…

Us va tractar amb amabilitat?
Quan várem conversar plegats va ésser molt complit i amable. El veies un home molt segur d’ell mateix, amb una preparació formidable…

Com era la veu de Mossèn Alcover?
Xerrava amb una veu forteta així mateix. Tenia una veu ni prima ni gruixada, un timbre normal…

Vós foreu escolanet del sacerdot i escriptor de Sant Llorenç, Mossèn Salvador Galmés “Capirró”. Com era el seu caràcter?
Era un senyor. Metòdic. D’una categoria superior. Bona persona que no ho podia ésser més. Tothom el tenia en palmes d’or. Jo li feia d’escolanet quan deia missa a Sant Llorenç. Ell estava a Palma, venia el cap de setmana amb el tren. Me’n record que el calze tenia en els peus els botons de la botonada de la seva padrina. Va fer fer dues calaixeres grosses de llenya de xiprer perquè el xiprer no s’arna…

El vostre pare era forner. En temps de l’estraperlo, els inspectors de la fiscalia de taxes acudiren al vostre forn?
Sí. de tot d’una venien inesperadament a veure si teníem blat d’estraperlo. Compareixien sense passar pel batle ni el jutge. Més envant la cosa es va reblanir. Quan va acabar la guerra, la gent venia al forn amb una cartilla de raccionament i les posàvem un encuny, tot estava racionat… quan varen venir els republicans, fugírem de cop. D’aqui anàrem a Calicant. Un dia vengueren els falangistes a Calicant a cercar mon pare perquè havia de fer pa per a la tropa. Nosaltres no dormíem, resàvem tot el temps. Els falangistes es varen agombolar aquí on ara és l’Espai Trenta-Sis (sala multifuncional de Sant LLorenç)…

És cert que abans no es posaven xitxeros dins les panades?
Això és ben cert. De tot d’una no n’hi posaven. Afegiren els xitxeros més tard, això va venir més envant. I això de posar trossets de sobrassada dins les panades tampoc s’usava, això encara és més a prop (recent).

Abans, els forners anaven casa per casa per a indicar als seus clients l’hora de pastar el pa…
Llavors tothom pastava el pa dins ca seva. Encara no havia sortit el sol i un home anava pel carrer, tocava les portes i deia “podeu posar aigua en el foc!”, i les dones pastaven, i després els forners anàvem per les cases amb un cavallet i un carro. Entràvem dins les cases i ens en dúiem el pa en cru. Cadascú feia una senya per a conéixer el seu pa: un bessó d’ametlla; una fava; una bolleta de la mateixa pasta; un peixet; un caramullet; mitja ferradura…llavors el tornàvem a les cases quan era cuit…

Les “paciències” eren abans una de les pastes més populars. En feien al vostre forn?
Ja ho crec!. Les paciències eren com galetes d’Inca. De paciències en feien de dues castes, de dobles i de més petites. Es feien amb farina, meitat de llet, un quart de sucre, un polsim de sal i meitat d’aigua…

Què significava l’expressió popular “demanar forn”?
Per les festes patronals era quan els forns tenien més pressa. Venien al forn i deien “venc a demanar forn”, que volia dir que venien a apuntar-se perquè les reservàssem lloc per tal dia per enfornar les panades o una coca, o el que fos…

A molts indrets, per nadal era costum fer un present a les monges. Existia aquest costum a Sant Llorenç?
Sí. El pollastre de Nadal. Un any em vaig negar a dur el pollastre a les monges. En Jaumet era un al.lot malaltís, sor Magdalena li va fer posar els dits de la mà que fessin cul de gallina (juntar els dits d’una mà) per pegar-li amb el regla. En Jaumet va llevar la mà i la monja li va arriar damunt el cap. Saps que ens va venir de nou!. Entre nosaltres, al.lots, allò ens va quedar entravessat i ens pactàrem si no els duríem el pollastre de Nadal a les monges. Arrib a ca nostra, dic “ma mare, ho sentiu?, enguany no duré el gall a les monges”. Diu “Com és?”. “Ha passat tal cosa”. Diu “però li has de dur!”. Dic “No aneu d’emperons, no l’hi duré i prou!”. Jo, més cremat que un misto. Mon pare mig se’n reia….

Abans, la tradició imposava el nom que tendria un fill o una filla…
Això era sagrat un temps. Ara posen noms molt beneits. El primer nin feia el nom del padrí patern. La primera nina, el nom de la padrina paterna. El segon nin feia el nom del padrí matern. La segona nina feia el nom de la padrina materna, i així….

Si una fadrina quedava embarassada, l’escàndol al poble era majúscul…
Era una deshonra per a la familia. Pensau que llavors, si una dona quedava embarassada fora estar casada era pecat mortal. Socialment era menyspreada, la gent la dejectava…

Abans no estava prohibit disparar a les aus rapinyaires.
Llavors no estava privat disparar a la volatina (ocells carnissers), un temps n’hi havia molta en els abisaments (precipicis) del puig d’Alpara, a la part de l’Ametllerar hi havia molts d’ajocs (llocs on dormen les aus)… jo he estat molt caçador. De bergantell ja anava al Coll d’Artà amb la bicicleta amb dues cusses eivissenques. Quan senties que les cusses feien “nyop, nyop!” era que el conill estava encauat (amagat dins el cau)… Diuen que abans hi havia molta més caça.

Però de molt!, llavors era mal de fer tonar frare (tornar sense haver caçat cap animal)…