skip to Main Content

100 anys del Partit Comunista d’Espanya: la lluita per la democràcia i la llibertat

Dia 14 de novembre de 1921 va tenir lloc la fundació del Partit Comunista d’Espanya, amb la unió del Partit Comunista Espanyol i el Partit Comunista Obrer Espanyol. Amb aquest motiu, dissabte passat hi va haver un acte a Palma per a commemorar aquesta efemèride.
La història del Partit Comunista d’Espanya, el PCE, és la de la lluita per la pau, la solidaritat, per l’emancipació de les classes treballadores, l’internacionalisme, per la llibertat i la democràcia. En contra de la monarquia d’Alfons XIII, de la dictadura de Primo de Rivera, per la II República, durant la Guerra Civil i el franquisme, a l’exili, contra el nazisme i el feixisme. Avui la tasca continua des d’Unides Podem, amb dos militants comunistes al Consell de Ministres: Yolanda Díaz i Alberto Garzón.
Una mica d’història
L’historiador David Ginard comentà que molta gent sap de la presència del PCE durant la II República amb Dolores Ibárruri, La Pasionaria; però “l’aparició del partit ve d’abans, els anys vint del segle passat d’acord amb la pauta de la Tercera Internacional”. Per això els comunistes no varen rebre la República de 1931 amb un “visca”, ja que la consideraven un règim burgès. El seu referent era la Revolució Russa de 1917 i la instauració d’una revolució per part de la classe obrera. En el cas de Mallorca la primera agrupació comunista és la de Palma el maig de 1921, com una escissió del PSOE, amb una forta incidència dins el món sindical.
A partir dels anys 30, els comunistes a Mallorca varen començar a fer-se forts en el món de la construcció i la sastreria i aparegué la revista Nuestra palabra. Ginard esmentà que va ser Aurora Picornell qui impulsà la primera commemoració del Dia Internacional de la Dona el 8 de març que es coneix a Mallorca, l’any 1934.
Durant la Guerra Civil la prioritat màxima del PCE va ser fer front al feixisme i, un cop perduda la contesa, tots els seus dirigent varen ser assassinats, com és el cas de Picornell i tants altres; i molts patiren la presó o el seu internament dins els camps d’extermini.
Pep Vílchez explicà a l’acte de Palma que, després del repartiment d’Europa amb la fi de la Segona Guerra Mundial l’any 1945, es va acordar que en tots aquells estats que restaven fora del domini soviètic no hi podria haver processos revolucionaris. Per aquest motiu, el PCE i la resta de partits europeus occidentals optaren per l’opció estratègica de la defensa de la via democràtica; com en el cas d’Itàlia i França.
Una altra dada important dins la història del PCE és el 1956, en què té lloc el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica i Khrusxov condemna els crims i les purgues estalinistes. El canvi de guió suposarà una renovació del partit amb l’entrada de dirigents més joves i la feina per la reconciliació nacional en el cas de l’estat espanyol i la coexistència pacífica entre nacions. La màxima a partir d’ara serà “tots vàrem perdre” com a conseqüència de la Guerra Civil i caldrà treballar per un “Pacte per la llibertat”. Aquesta nova opció va comportar problemes amb els comunistes xinesos.
Els resultats electorals, ja en democràcia, del 1977, 1979 i 1982 no varen ser gaire favorables. La lluita contra la dictadura franquista, que havia vingut principalment de les persones militants, simpatitzants o que s’organitzaven al voltant del Partit Comunista, no va veure satisfetes les expectatives generades en nombre de vots. Un fet que va donar lloc a un seguit de crisis internes i a l’aposta per la fórmula d’Esquerra Unida l’any 1986, amb partits que s’havien oposat a l’entrada d’Espanya a l’OTAN i la substitució de Carrillo per Gerardo Iglesias.
La secretària d’organització del PCE, Anabel Segado, parlà dels actes que s’havien fet arreu de l’estat amb motiu del centenari, com “una oportunitat de memòria d’unes anàlisis encertades que havien estat objecte d’escarni i burla”. Esmentà que el Partit Comunista havia patit des de la seva aparició els atacs dels seus enemics, que havia estat il·legalitzat en dues ocasions, amb una repressió duríssima cap als seus militants durant el franquisme, també amb errades; tot per la seva lluita en contra dels privilegis dels sectors dirigents.
Segado comentà que “amb la irrupció de l’extrema dreta la fòbia anticomunista s’ha desfermat arreu”, amb acusacions contra el Govern de Pedro Sánchez de socialcomunista; o la consigna d’Ayuso a les eleccions de Madrid de Comunisme o llibertat. Com si el mot comunista fos un insult, precisament “les persones que més sacrificis varen fer per al restabliment de la democràcia a l’estat espanyol”, afegí.

Els comunistes a Manacor
En el cas de Manacor, segons les dades aportades per l’investigador Antoni Tugores, hi ha molts pocs documents del PCE, ja que “quan va entrar l’exèrcit dia 21 de juliol feren net a la Casa del Poble, on el Partit Comunista compartia el local del carrer d’en Bosch número 25 amb el Partit Socialista i les societats obreres; algunes molt importants com la dels picapedrers o la de Perla y Labor, amb molts d’afiliats”.
Al llarg de la guerra hi hagué una especial repressió contra els membres del Partit Comunista, amb possibles persones d’aquest partit executades a Son Coletes o al cementiri vell. Antoni Tugores tan sols sap d’un que es va salvar, en Julià Frau Adrover, nat a Manacor el 1901, un jornaler que feia feina al carrer de Colón. Estava afiliat al sindicat d’oficis diversos, pertanyia al PC, al Radi Comunista i a Socors Roig Internacional.
De la resta de comunistes dels quals té constància, tots varen ser assassinats: com els germans Bernat, Jaume i Joan Lliteras Cardell; el seu pare Joan Lliteras Brunet, Damià Artigues Suñer, Pere Josep Cirer Gomila, Antoni Miquel Nicolau i Bernat Ramis Amengual.
D’acord amb la informació d’Antoni Tugores, a les eleccions de 19 de novembre de 1933 els comunistes obtingueren a la nostra ciutat 129 vots. Amb motiu de les eleccions generals de 16 de febrer de 1936, es va constituir a Manacor el bloc antifeixista format pell Partit Comunista, altres partits i la Unió General de Treballadors.
Com a cloenda, cal tenir present que sense la memòria de la resistència antifeixista no hi ha futur per a l’esquerra i que el passat tèrbol de les dretes no pot embrutar la lluita i els drets conquerits per les classes populars. Mentrestant aquests dies a Cuba una part de la població reclama més llibertat i la Xina tracta de tu a tu els Estats Units com a potència econòmica mundial…

Back To Top
Search