Una de les belleses més poc valorades de l’art com a desllorigador de l’essència humana és la seva infinitud. Que puguem tenir un clàssic i el puguem veure i estremir-nos i viure’l ara com si fos abans i ho facem en mil formes i maneres diferents és un privilegi que, per molt que n’hi volguéssim posar, no té preu.
Diumenge passat Manacor visqué un fet artístic i catàrtic de primera magnitud, segurament no prou ponderat per molts encara. Lluís Homar, un d’aquests homenots de la dramatúrgia nostrada que creixen amb els anys, que maduren fins a fer-se saborosos i explosius, exclusius, indomables i assedegats d’art i bellesa, arribava a la vila de la perla per oferir una versió mai vista d’un clàssic tan rebregat i estimat alhora com Terra baixa.
Les arestes del muntatge liderat per Homar són tantes, que no abastaríem a fer-ne l’anàlisi de cadascuna amb la justícia necessària. El primer: l’escenografia: majestuosa pel treball que s’hi realitza, extemporània per la proposta conceptual, delicada per la sensibilitat detallista de cadascuna de les menudeses i nimietats que s’hi expressen, des d’un simple vestit blanc, a una samarra o un ganivet.
El segon, per la tria sonora, amb la presència bategant de Sílvia Pérez Cruz i els jocs d’efectes sonors capaços de corprendre, sorprendre i reprendre el més fred dels espectadors; i pel joc de llums, d’un minimalisme delicadíssim que mostra sense destapar, que és elegant i sobri, que no és groller ni prepotent, que guia sense ser pedant ni exhibicionista.
El tercer, per un text que cobra vida a cada passa i que se sap mostrar com un clàssic perenne, tot al contrari que les fulles caduques que poblaven la segona part de la caixa escènica, símbol d’un món que s’esbuca i alhora d’una humilitat i una senzillesa que avui aprenem a valorar més que mai. Tornem al text, sí. Guimerà explota l’heroi romàntic i el seu drama i Homar ens el transporta a l’avui amb una habilitat que, no per esperada, no deixa de sorprendre’ns.
I aquest és el quart, i el darrer: Lluís Homar és l’home, però és el mestre, és el doctor, és el metge i és el curador. La interpretació del monologuista, arriscadíssima en la seva proposta, és sublim. No hi coneixereu una impostura, ni una sobreactuació. No hi sabreu esbrinar la tècnica, ni el recurs. Homar interpreta quatre personatges diferents, i essent l’actor Homar, és capaç de no fer coneixedor en res el canvi de veu i en canvi, fer-lo perceptible en tot. L’home Homar és la Nuri, i la Marta, i en Manelic i en Sebastià. I sap ser ell, l’actor, tot trescant complicitats amb el públic, tot mostrant un aplom que ens corgela i ens incendia alhora, tot mostrant una força sense dir gairebé mai una paraula més forta que l’altra.
Gairebé no s’havia fet el negre final que ja hi havia espectadors drets reconeixent la tasca de Lluís Homar. Ovació tancada. Rítmica i acompassada. Reconeixement a la seva Terra baixa. Reconeixement a la seva voluntat de recuperar-la. I a la seva trajectòria irreprotxable. Reconeixement d’una cultura i d’una literatura. Reconeixement d’un poble. I d’un país.
No voler comprendre això, o anar-hi en contra, avui, que tots ja sabem qui som, és, com a mínim, immoral.
