“Quan posàvem heavy el Sant Crist es tapava les orelles”

Diu el tango que vint anys no són res. I quaranta només són el doble de res. Això deu pensar Manel Badia, que va ser qui a la tardor de l’any 1982 va posar en marxa una aventura que avui seria impensable i també impossible de concebre: fa exactament quaranta anys que obrien els Esperits.
Durant prop de tres dècades els Esperits mantengueren immarcescible el seu camí de flor alternativa a les entranyes del Manacor més underground i alternatiu que hom pugui mai recordar.

“No em record de com va venir la idea. Abans dels Esperits, pel febrer del mateix any, Joan Forteza, Biel ‘Orelletes’ i crec que Joan Martí havien obert Sa Creu, que es deia així per la creu dels Caídos que hi havia just allà davant. La cosa no va anar bé, i en Joan Martí i jo, per l’octubre obrírem ja amb el nom d’Esperits”, diu Manel Badia, que quan va obrir el bar tenia 25 anys.

Potser amb el temps, admet Badia, el bar va canviar una mica, “al principi era més tranquil, i també la gent canvia… de fet, darrere el tasser veus que la gent torna jove i tu no, tu sempre ets el mateix”. “Per a mi”, continua el cofundador, “els Esperits varen ser un ambient i un espai de llibertat”. Quan es planteja si un bar com aquell seria possible avui diu tot d’una que no: “Sobretot començant pels mòbils, perquè no hi hauria cobertura, per ventura, allà baix diràs que la gent bevia, i fumava porros i es drogava, però als Esperits hi havia comunicació”. Per a Badia, “hi ha pocs bars que hagin quedat tant dins la memòria com els Esperits, i a mi em sorprèn”.

Badia també recorda la música “com una cosa important. Jo sempre vaig posar de tot, segons el moment. Rock, pop, blues, jazz, hip-hop…, perquè a mi m’agradava tot. No vaig mirar gaire prim”.

Durant els anys vuitanta tengueren qualque visita de la policia, perquè, recorda “l’heroïna en aquell temps va fer matx a Manacor. Però si venien no era pel renou ni perquè els veïnats es queixassin”. De fet, els únics veïnats eren els de ca’n Martí Siliano, que encara avui és el propietari del local. Recorda Manel Badia que quan els Esperits obriren, “Ca’n Jacinto encara estava obert, però no es queixaren mai”. Manel Badia confessa amb nostàlgia i un punt d’humor que allà baix, als Esperits, “hi vaig passar els millors i els pitjors moments de la meva vida”.

Passaren els anys i Badia traspassà el negoci, “perquè em vaig casar i un bar com els Esperits i la parella és complicat de compaginar, tot això a part del cansament de dur-ho vuit o nou anys i obrir cada dia. Vaig trobar que havia arribat el moment”.

L’any 1991 el bar va passar a mans de Joan Toni Oliver. “El vaig agafar tot sol, amb en Carles (Gayà) de cambrer, i que va acabar sent després soci meu”, diu Oliver, que veu impossible uns Esperits avui: “Era un bar de cent per cent fumadors. A més, crec que molta de gent jove venia per no haver de quedar a ca seva amb l’únic entreteniment de dos canals de televisió”. Els Esperits era un bar de cafès i cerveses, i avui la gent, diu Oliver, “no surt a fer cerveses, surten els dijous a sopar. A més, la gent pot estar molt entretenguda a ca seva amb Netflix i molt comunicada amb les xarxes”.

Podríem dir que la gent que va ser assídua d’aquell bar és com és perquè hi anava, o va ser el bar, que va ser fruit d’aquella gent? Joan Toni Oliver creu que “una cosa anava amb l’altra. És com l’ou i la gallina, que no saps què va venir primer”.

Amb els anys, esdevengueren cèlebres les festes de fresses fetes conjuntament amb el Catòlic Bar, o també les Nadales, que després de tancar el Catòlic també es feren als Esperits: “Amb en Toni Martí (del Catòlic), en comptes de fer-nos la competència, sempre vàrem tenir aquesta complicitat, i coses com aquelles ens anaven bé a les dues parts”. D’incidents en recorda pocs, Joan Toni Oliver:”Quan posàvem heavy el Sant Crist es tapava les orelles”, diu divertit, mentre recorda que abans d’ell hi havia hagut Manolo Badia, “que era el seriós” i Bruno Rubert, “que era el qui posava el rock and roll, i que era un poc com el padrí dels parroquians més joves”.

Per a Carles Gayà, que va compartir bar amb Oliver i després l’agafà ell, “avui la gent ha canviat d’habits. Avui surten per menjar. Abans feien el vermut abans de dinar a ca seva o a ca son pare i sa mare. I en haver dinat venien a fer el cafè, i el vespre a fer cerveses. Avui la gent no surt per anar a fer un cafè, ja no s’usa”. Gayà no ho vincula directament al poder adquisitiu: “Potser els joves d’avui surten menys, però per això quan surten poden gastar més. Llavors teníem una altra manera d’anar per enmig”.

Per a Carles Gayà, l’ambient dels Esperits, “era un ambient molt familiar, amb diferents tropes, que es coneixien totes, i que podien estar configurades per temes generacionals o altres”, en qualsevol cas, continua, “era una gran família on hi havia de tot i tothom s’avenia: ferrers, fusters, mestres d’escola, lampistes, al·lots que feien la pòlissa i no anaven a escola”. Carles Gayà recorda que se’n va anar dels Esperits el 2007, i que llavors ja ho va agafar el darrer propietari, Miquel Bosch, Bou. De quan ho duia Joan Toni Oliver al principi, hi recorda també encara com a cambrers Xavier Ramis, Sebastià Cerdà, o també Pepet Riera.

Així varen ser els Esperits i els seus clients, lliures i bona gent. Un espai, com ja va dir Joan Frau en aquestes mateixes pàgines el dia que va tancar, “on no passava el temps”.