Skip to content

Se’n va Tomàs Martínez, l’home de la mà estesa i feinera

Tantes coses, i tantes de bé. Així era i així ho feia Tomàs Martínez. De la mà dels qui el tractaren de més a prop recordam algunes de les seves múltiples facetes.

“Fes el que fes, ho feia perfecte”

Joan Matamalas, conegut activista en favor del tren de Llevant, diu de Tomàs Martínez: “Jo fins i tot li ho vaig dir a ell directament, i diverses vegades. A en Tomàs el definiria com una persona d’altes capacitats. Tenia moltes capacitats diferents i fes el que fes, ho feia perfecte. Fins i tot en el cultiu de l’amistat, o almanco amb mi. Amb el tema del tren, concretament, en molts de moments que la gent estava esgotada, va mantenir la flama, i quan veia que era el moment oportú, tenia la capacitat d’engrescar-nos. No li podies dir que no. Ell era el que duia l’organització. Si s’havia de fer un escrit, el feia ell perquè era ael que li anava més bé. Si s’havien de fer declaracions als mitjans, no tenia problemes per fer-ne. I feia el mateix amb el cultiu ecològic, i amb tantes d’altres coses. A ca nostra ens va muntar l’hort ecològic, va venir ell a fer-lo”.

“Sempre trobava una maner de refer els ànims davant les adversitats”

Per Montserrat Nadal, amb qui va compartir delegació de l’Stei a Manacor, “en Tomàs va ser un sindicalista de vocació, un dels imprescindibles de l’STEI des de la seva fundació, i una peça clau amb en Pere Polo en la creació de l’Escola de Formació i Mitjans Didàctics. Aquests dos aspectes, acció i formació, defineixen la seva tasca sindical: una activitat propera als centres educatius amb uns fonaments teòrics ben posats, amb el sindicalisme com una eina per a la transformació social. Com a persona del món sindical va creure en la necessitat de disposar d’una escola al servei del país, per a formar infants i joves crítics i compromesos amb el seu país. Amb unes conviccions fermes que va defensar sempre amb formes amables i elegants. Vaig tenir la sort de fer feina amb ell durant 13 anys i aprendre’n moltes coses: davant les adversitats trobava una manera de refer els ànims, amb un punt de vista positiu i a vegades irònic; i sabia llegir molt bé la realitat. Com deia la companya Maria Antònia Font, “l’STEI té uns bons fonaments”; i amb gent com en Tomàs sabem molt bé d’on venim, i quin ha de ser el camí a recórrer”.

“Va escriure més de 2.000 articles a Card.cat”

Tomàs Martínez també va ser una peça clau en el naixement del digital llorencí Card.cat. Ens en parla Pau Quina: En Tomàs era més que un membre de Card.cat. N’era fundador, editor, autor i tresorer. Com veis, idò amb ell se n’ha anat part de la revista que no sé si mai podrem recuperar. La seva implicació era tan gran que fins i tot fa unes setmanes (dia 9 de febrer), quan férem l’assemblea de la revista, encara va enviar-nos, a pesar de la seva malaltia, l’estat de comptes. Era complidor en majúscules. Com a autor va escriure 2.054 articles a Card.cat, que se diu aviat, dels quals destacaria els seus escrits sobre cultura popular (parenòstic mallorquí, santoral, agricultura,..) i sobre la reivindicació del tren de Llevant. L’enyorarem, i molt!

“Sempre l’escoltàvem a ell, perquè en sabia, i amb ell anàvem tranquils”

“En Tomàs va ser juntament amb el meu germà i jo, i amb en Ferran Ortigosa, el fundador del grup Arpellots”. Qui parla és Sebastià Ramis, que ens explica que els Arpellots nasqueren de la coral del Prat de Sant Jordi. “Havíem tengut una directora catalana que ens va mostrar algunes havaneres, i en Tomàs va dir que havíem de cantar havaneres, i d’aquí va sortir el grup. Ell n’era l’ànima”. Tomàs Martínez tenia vinculació amb Sant Jordi perquè la seva dona, Francisca Grimalt, hi va fer de mestra.

Al començament cantaven havaneres d’altres autors, però més recentment, amb la incorporació de Pere Garcies, de Llucmajor, els Arpellots han començat a cantar també havaneres pròpies.

Ramis recorda que “una de les darreres actuacions que vàrem tenir amb en Tomàs va ser el passat mes d’agost, en què presentàrem una havanera que va guanyar el concurs de Sant Pol de Mar”. La darrera vegada que Tomàs Martínez va actuar amb els Arpellots va ser a una cantada a Pina, “però ja no estava bé”, diu Sebastià Ramis, que recorda que “gràcies a en Tomàs férem moltes actuacions, perquè ell s’encarregava dels contactes i movia qualque fil, sobretot relacionats amb entitats culturals”. “Sempre l’escoltàvem a ell, perquè en sabia, i amb ell anàvem tranquils”, acaba recordant en Sebastià, que explica que quan se’n va anar a viure a Sant Llorenç vàrem decidir fer un assaig mensual a Manacor, al local de l’Stei.

“Ha obert portes que feia dos-cents anys que estaven tancades”

“Hola, jo som en Tomàs Martínez, i m’han dit que fas neules”. Aquestes són les primeres paraules que va rebre Bàrbara Llinàs de Tomàs Martínez. Amb el temps, va ser ell qui va encarregar a Bàrbara la presentació del seu llibre sobre l’art de les neules a Mallorca. Actualment, recorda Bàrbara Llinàs, el Grup de Neuleres i Neulers de Mallorca “està format per 116 persones”. Aquesta polifacètica neulera manacorina diu amb pena: “Em costa molt fer-me a la idea que ja no podrem tenir les nostres inacabables converses neuleres” i afegeix que “en Tomàs, escoltant-me, em donava coratge, sense dir res omplia el redol allà on era”.

Per Bàrbara Llinàs, Tomàs Martínez, dins el món de les neules, “ha obert portes que feia 200 anys que estaven tancades”, en referència a la penjada de neules a la Seu de Barcelona i acaba dient que “el seu llibre serà sempre un punt de referència dins el món neuler”.

“Eficàcia màxima i sempre bona cara”

Entre el 1999 i el 2003, Damià Pons va ser conseller d’Educació en el primer govern de Francesc Antich. Tomàs Martínez va ser el seu cap de gabinet: “El vaig conèixer als inicis dels anys 80. Llavors era un dels mestres que es
dedicaven a l’educació d’adults a través de Ràdio Popular. De manera esporàdica, jo
vaig impartir-hi classes de literatura catalana. D’aquell moment sobretot en record
l’atractiu de la seva veu: densa, clara, potent, elegant, ferma, culta. A les primeries dels
noranta ens retrobàrem amb continuïtat després que Vida i Autonomia, el partit polític
que ell i en Jaume Bonet havien creat, s’incorporàs al PSM. Igualment coincidírem en
l’àmbit del sindicalisme, dins el qual en Tomàs va acabar essent, amb l’STEI, una
referència de prestigi. Tanmateix el meu Tomàs per excel·lència és el dels quatre anys
que compartírem a la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears
(1999-2003). Va ser un quadrienni de contacte diari. D’entrada ja va contribuir a
dissenyar l’organigrama de la Conselleria. Com a cap de gabinet fou d’una utilitat
extraordinària per a tot l’equip que en feia la gestió política. Del món educatiu ho
coneixia gairebé tot: els equips directius dels centres, la legislació, els dirigents dels
sindicats i les patronals, una gran quantitat de docents… Essent un sindicalista que
temporalment exercia de polític, sempre fou capaç de trobar el denominador comú que
en cada cas era necessari per a conciliar els plantejaments no coincidents de
l’administració, dels diferents sectors de l’educació pública (docents, famílies, sindicats)
i dels centres concertats. Actuava sempre amb discreció, amb serenitat, amb una
sensatesa màxima, però així mateix amb la bandera de les seves conviccions a favor
d’un ben determinat model d’educació i de país. Tan era útil per arrodonir un projecte
de decret com per a resoldre problemes d’intendència o per a moure’s entre els laberints
de l’administració per empènyer un expedient que anava cansat. Pels qui tenguérem la
sort de tenir-lo al nostre costat, amb una actitud permanent de generositat màxima, en
Tomàs va ser un regal impagable. I igualment també ho va ser per al sistema educatiu
del nostre país”.

Back To Top
Search