“La Sibil·la torna al Convent, i no ho fa per costum, sinó per necessitat. Perquè hi ha paraules que no poden callar, i cants que només sobreviuen si un poble decideix escoltar-los”. Així de solemnes ressonaren anit passada les paraules que en nom de l’Associació Cultural Font i Roig llegia Mercè Pinya en la tercera edició del que s’ha anomenat la “Sibil·la alternativa”, i que, en realitat no és més que una amorosa, popular i entusiasta recuperació del cant de la Sibil·la per al temple del Convent de Sant Vicenç Ferrer.
L’església embellia, una teringa de ciris contundents i elegants marcava el camí per on hauria de transitar la Sibil·la Montse Mozo per arribar a la trona. La disposició dels bancs, mostrant que es tractava més d’un acte popular que no estrictament litúrgic, es girava cap a la trona i deixava a un costat l’altar, engalanat amb una tela blanca amb vocació celístia i acaronada per la llum tènue i alhora impertorbable de ciris i espelmes. La trona lluïa gràcies a un cinturó de branques i llum. Un domasset vermell donava la sang de la vida a l’espai i contrastava amb els tons blavosos i freds que electritzaven la capella fonda.
Acabades les paraules de presentació, es va fer el silenci, i al so d’una popular Nadal, enfilà el camí dels ciris la sermonera de la Calenda, la gran novetat d’enguany en el cant conventer de la Sibil·la. Tan càndida com divertida, tan emocionant com transcendent, Aloma Capó Pozo arribà fins a la trona, precedida en processó infaltil per una diligent escolaneta, Teresa Ramon Mena, i s’hi enfilà per l’escala de caragol. Digué de memòria, i sense equivocar-se gens, el sermó de la Calenda que mossèn Jeroni Llambias havia preparat per a les Matines del 1993, però ara esquitxat de tocs d’actualitat. “En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Bon vespre a tothom!”, saludà ben xalesta la sermonera. “Germans i germanes tots! / vinguts de tots els indrets / tant si seis com si estau drets / pau, bé, i salut per tots!”. Aloma Capó, però, abans d’abordar la qüestió fonamental del seu sermó, l’anunci del naixement de l’infant Jesús, volgué parlar d’altres qüestions que preocupen la gent de Manacor i del món: “De països diferents / ha vengut gent a balquena / amb un sac damunt l’esquena / d’enyor i de sentiments, / Han viscut mil aventures / per arribar a Manacor, / farem un poble més bo / si compartim les cultures”.
La sermonera d’enguany també abordà la xacra de la violència masclista: “No vull ser una dona trista / el dia que sigui gran: / la violència masclista, / quan és que la llevaran?”. També la causa palestina va ser motiu de la preocupació de la joveníssima Aloma Capó Pozo, que pregonà el bé i la fraternitat entre els presents abans de generar unes mamballetes en sentir el públic “Molts d’anys a tots”. El sermó, però, no havia acabat: “En el nom del pare, i del fill, i de l’esperit sant”, digué tot senyant-se i provocant el somriure dels assistents. Ja ho diuen, que qui no està avesat a anar a missa, al portal s’agenolla.
Després arribà el torn, també acompanyada de l’escolaneta Teresa Ramon, de la Sibil·la. Montse Mozo, que ja havia estat l’encarregada d’interpretar-la els dos anys anteriors, tornà a donar la solemnitat i la grandesa a la figura apocalíptica d’aquesta dona profeta que ens anuncia el judici final i la fi del món. Mozo mostrà una vegada més que a les seves qualitats vocals innegables s’hi ha d’afegir també la dot interpretativa. És contundent, la seva Sibil·la, és emocionant, és aterridora quan és necessari. No és un lluïment, ni una ostentació, sinó un acostament respectuosíssim a una tradició secular, qui sap si mil·lenària que ha pogut perdurar en el temps a dues illes catalanes de la mediterrània: Mallorca i Sardenya, concretament a la ciutat de l’Alguer.
Però les notes vocals de Montse Mozo tenen un acompanyanent de luxe. La grandiositat sonora de l’orgue restaurat retronava com un terratrèmol devastador dins les voltes cansades del temple i entre el públic només qualque tossida inevitable trencava el silenci que es feia entre els interludis interpretats per la musicòloga i organista Bàrbara Duran i les notes sibil·lines de la veu de Mozo.
“La cultura no s’hereta, es construeix col·lectivament, any rere any”, deien des de l’Associació Cultural Font i Roig. I així és com aquesta dinàmica associació ha dotat d’una continuïtat digníssima la Sibil·la. Ningú no en va sortir felló. I per paga, en acabar, com també ha marcat la tradició mallorquina durant tants d’anys en acabar les matines i haver sentit la Sibil·la, un tassó de xocolata calenta.
Ara, una vegada sentida aquesta Sibil·la extemporània, digna, respectuosa i alternativa, vendran les altres sibil·les, les que canten el dissabte de Nadal. Que aquesta versió conventera hagi servit també per dotar de consciència els assistents que, de sibil·les, en canten també cada any a gairebé totes les esglésies de Mallorca, i ara també, des de fa tres anys, a la del Convent.
Podeu sentir la Sibil·la completa en aquest vídeo:
