Bernat Fullana Salmira, Mola (Manacor, 1934) està a punt de fer 92 anys. Va néixer el temps de la República. “Veus tot això d'allà” diu apuntant una col·lecció d'armes que hi ha penjada a la paret, “idò si les venen a cercar no n'hi haurà cap que els servesqui”. Bernat Fullana no va de pistoles, ni de violència, perquè l'any 1936 li mataren son pare.
Som aquí per això, l’amo en Bernat. El temps de la guerra mataren el vostre pare.
El temps de la guerra, no. En el 1936, perquè la guerra hi era, però era per la península. Aquí no n’hi havia. Aquí el que hi havia eren molts de falangistes que mataven. I entre ells tres capellans, que en lloc d’anar a posar pau, tec-tec. A mon pare el cercaven i no el trobaven. Li passaven per davall els peus i no se’n temien, perquè cada dia en venia un a ca nostra, i cada vegada que venia li pegava caguera, ho direm clar. Es llevava la pistola, la posava damunt la taula i se n’anava a l’excusat. Supòs que això ho feia per veure si qualcú li agafaria la pistola. No li va anar bé mai. Se’n va haver de tornar sempre amb les mans buides. I li passava per davall els peus, perquè mon pare estava damunt un terradet d’un veïnat, pujava per una escala i llavors l’escala damunt les teulades. Però d’aquí va passar a un altre lloc. Dels que hi havia amb ell n’hi va haver un que va punyir per saber on estava, ben davant la guàrdia civil. Hi havia un guàrdia civil que el volia agafar a ell, perquè no volia que el matassin. Però va fugir de Manacor, aquest guàrdia civil, perquè no els va convenir que hi fos. Se l’endugueren on és ara el Mig i Mig, que llavors era la seu dels falangistes. N’hi havia tres que l’interrogaven i no va voler denunciar cap amic. Un d’ells se’n va anar al màxim gatiller, que no matava ningú, només els feia matar, que era el capità Jaume. I li diu “ara ens passa això, que no vol xerrar”. “Idò matau-lo”, digué el capità Jaume. I allà damunt mateix el mataren. I d’aquí se l’endugueren a tirar i vàrem saber que era mort perquè un soldadet que el feien guardar el caramull el va veure tirat damunt el caramull, i ho va dir a ma mare, perquè ens coneixia. Allà, damunt un caramull, i llavors feien un clot gros i el tapaven.
Què li deien, a ell?
Guillem Fullana Juan, Mola.
No l’heu trobat mai?
No. He donat la mostra, i he parlat amb un i amb l’altre, i amb els que graten i miren i comproven aquells ossos de qui són… Suposen que està davall qualque tomba. Quan feren el cementeri nou, excavaven i feien els fonaments… i què si hi havia tres o quatre morts? Una placa de formigó damunt, i per avall. I aquí ja no podies gratar.
Però els assassinats no solien ser dins el poble…
En mataven darrere el cementeri vell, en aquella paret. Però llavors els duien allà deçà, i venga viatges cap allà deçà, perquè ningú gosava demanar meam què duis. També en mataven a Son Coletes. Hi havia remeses que se’ls enduien a Porreres, que hi feren colló, perquè també n’hi duien de Palma, a matar-los allà, n’hi duien de pertot, perquè els gatillers, allà, eren més feiners.
S’havia significat políticament, el vostre pare?
Mon pare, políticament, era el secretar del Partit Socialsta. Tenia categoria, i per això el mataren.
Però de socialistes a Manacor no en mataren gaire, o sí?
Tots els que varen poder. No deixaven res per verd. Mon pare no es va salvar perquè el vaixell dels republicans que estava davant el Port, endinset, quan l’hi havien de dur amb una ambulància, ja va haver partit. I no se’n va poder anar. Perquè vaixell se’ls enduia a França, i d’allà partien cap aquí o cap allà deçà, o quedaven a França.
Vós teníeu dos anys, quan va passar tot això. No us deveu recordar de res.
No me’n puc recordar. Jo el que sé és perquè m’ho han contat.
I els vostres germans eren més grans que vós.
Sí. El meu germà tenia quinze anys i la germana, dotze. En aquell temps el meu germà ja començava a fer feina i estava a l’Ajuntament de Manacor i abans que l’engegassin, va cercar una altra feina i se’n va anar.
Quines conseqüències va tenir per a la vostra família, i sobretot per a la vostra mare?
Ma mare va haver de fer molta de feina per surar-nos. Però a nosaltres no ens varen dir res mai… Quan vaig començar a saber qualque cosa del que havia passat era perquè qualque conegut que tenia les mateixes idees de mon pare m’ho contava.
Quin ofici feia el vostre pare?
Mon pare havia tengut un taller de mobles, el que ara és d’en Gaià, era un taller que va posar mon pare. Llavors es va ajuntar amb el padrí d’en Garba, que també era Garba, i hi feien portam. Mon pare sabia llegir i escriure, i predicar. Això no li faltava. Abans de dur el taller va estar molt de temps a la Caixa. Era l’agent d’assegurances, i com que tenia tantes idees polítiques que sempre li barullaven, hi havia un oncle seu que li deia: “Guillemet, deixa-ho anar, no et durà bon resultat, aquesta política”. I no n’hi va dur. I de la Caixa, per la política el tragueren defora. I la política el va matar. N’hi va haver molts que varen rebre i no eren res. Perquè els havien vist allà… au idò venga, al caramull.
On estava la vostra família?
La família de mon pare estava darrere la presó, al carrer d’Antoni Pascual. El seu corral pegava a la guàrdia civil. Eren tres germanes. Varen saber que els seus homes eren allà, i de cop hi anaren a agafar-los. Ja els varen dur a Son Coletes, i tec tec. Eren dos cunyats de mon pare. A les ties les tancaren tot el temps que duien el barullo de dur-los a matar perquè no demanassin clemència. I quan varen ser morts els amollaren.
Però vosaltres on vivíeu quan mataren el vostre pare?
Nosaltres vivíem al carrer del Barracar.
No us prengueren la casa?
No, com a daltres que els ho prenien, a nosaltres no ens tocaren res. Jo hi vaig viure fins que ens vàrem casar. I ma mare fins que va morir.
La vostra mare, ni tan sols de vella, no va parlar mai de res?
No. No va xerrar mai de política, ni de morts ni de res. Això sí, va anar tota la vida vestida de negre. Això és la història d’aquesta gent. N’hi havia molts, que no tenien culpa de res. Però els feien nosa. Tec-tec-tec i al caramull.
Quan veis el món de la política d’avui…
No. Jo fa molt d’anys que de política no vull saber res. Tanmateix no aclarim res.
No passau pena que torni a passar una cosa com el que va passar el 1936?
Això ja seria molt difícil. Hi hauria més morts. Perquè els que se sentirien que els feririen començarien a tallar caps. No és com llavors, que eren com a menets. Els agafaven, cap allà, i pam. N’hi hauria molts que rebrien que no havien rebut mai.
I ara hi anau a Son Coletes?
Ara diumenge és el dia, si no plou.
Per què hi anau?
Perquè em sent amb l’obligació d’anar-hi. I això és això.
Molt bé, l’amo en Bernat.
Espera, que ara parlarem del clero. N’hi havia tres que havien de defensar els dèbils i en lloc de defensar-los els mataven. N’hi havia un que quan arribava el vespre es llevava la sotana, es posava el vestit de falangista i el camió passava, l’agafaven, i cap allà a matar. Ell deia que era a confessar… però sí, amb la pistola a la mà. Has fet tants de pecats, idò pam. Un manco. Un altre, quan tornava a ca seva amb la sotana bruta de sang, tot eren mamballetes, així que a ca seva també els bastava bé.
