A.K.A, de l’adolescència a la dura realitat

Les produccions de la Sala Flyhard no solen defraudar i A.K.A (Also Known As) no va ser manco. Aquest monòleg dramàtic, escrit per Daniel J.Meyer, explica el dia a dia d’en Carlos, un adolescent adoptat per una família de classe mitjana. Quines són les seves pors, la relació amb els seus pares, la teràpia de grup, el primer amor que floreix… En definitiva, la recerca de la identitat pròpia d’aquesta etapa.
Podria semblar simple però tot plegat ve lligat, de manera magnífica, amb el classisme socials, amb els perills que comporta l’ús de les xarxes socials i amb els prejudicis que, un jove “que sembla moro” ha de suportar per part d’una societat racista com la que l’hauria d’acollir.

El paper protagonista l’interpreta Albert Salazar, magnífic en tots els aspectes. Des del primer moment rep el públic i l’acomoda a la sala i durant l’actuació, s’entrega amb cos i ànima al personatge. Salazar és dinàmic i té un gran domini dels ritmes. Cassa text i moviment amb naturalitat i fa que el públic sigui el seu còmplice: l’interpel·la constantment, el fa formar part de l’obra, fins i tot fent-nos crure que som un dels personatges de l’obra i ens explica les seves intimitats. A.K.A et fa passar de la rialla i la despreocupació típiques d’un adolescent que xateja per Tinder a la brusca fragilitat d’una personeta que, de cop, se sent desarrelada i no entén que li està passant.

“A.K.A et fa passar de la rialla i la despreocupació típiques d’un adolescent a la brusca fragilitat d’una personeta que, de cop, se sent desarrelada”

D’altra banda, la directora de l’espectacle, Montse Rodríguez, no es queda enrere i presenta una posada en escena i una direcció interpretativa i de moviment extraordinàries. Moviment, coreografia, expressivitat, música interpretació… Una mostra d’equilibri entre el discurs del personatge i tots els recursos que el teatre posa al seu abast.

En definitiva, A.K.A es converteix en una obra totalment necessària, divertida i trsita a la vegada; trepidant. Un retrat de l’adolescència que t’ajuda a entendre, tot usant un llenguatge col·loquial, uns moviments nerviosos que fan que no perdis l’atenció en cap moment i que transmet els sentiments de qualsevol jove de 16 anys.

Un text que trenca distàncies amb la joventut i introdueix una dura reflexió sobre aquest maleït racisme incrustat a la nostra societat. “Jo sóc d’aquí. Jo no sóc moro, ni em vestesc com un moro, ni parl com un moro…” diu el personatge en un moment de l’obra. I què és el que et fa ser d’aquí? Ens adonem que la recerca de la identitat, per a ell, que té el cabell arrissat i la pell fosca, no ve definida per les seves expectatives, emocions i sentiments. Ell és en Carlos però també és conegut “el moro” i tant fa com se senti ell; d’on se senti ell. El seu aspecte el determina. I és que, en aquesta societat “el que tu creguis que ets, no és tan important”.