Aquesta setmana analitzam les dades d’ocupació de Manacor durant el 2023. Són les “millors” de la història. Hi ha més gent ocupada que mai. Tenim la taxa d’atur més baixa de sempre. I tenim constància, tot i que no documentada en xifres contrastades, que molta de gent fa feina al marge del sistema, bé perquè troba que li convé més, bé perquè no té permís encara per poder fer feina de forma reglada aquí.
Rere aquestes dades s’amaguen dos fets rellevants i que no podem deixar passar per malla. La primera, el drama que suposa per a tanta de gent el fet de no tenir feina. Que tenguem una taxa de desocupació baixa no vol dir que no hi hagi persones que ho passin malament perquè no troben la manera d’entrar dins el mercat laboral. De fet, la fredor de les estadístiques no ens ha de fer abstreure d’aquest fet. El perfil de persona sense feina és el de qualcú major de 55 anys, amb formació escassa i vengut de fora de l’estat. No ho tenen fàcil. I hi ha moltes famílies que en depenen. L’administració no pot deixar aquesta franja de la població desemparada. La filosofia liberal només és bona per als guanyadors. Els qui perden en aquesta cursa, i molt més si es tracta d’una xifra baixa, no poden dependre de les vicissituds del liberalisme. Voler no sempre és poder. De la feina no en surt sempre el profit. Hi ha molts de factors personals i socials que determinen la capacitat de les persones per inserir-se o no dins dins el mercat liberal.
Aquest és el primer dels factors. El segon el pensam en termes molt més elevats, gairebé de macroeconomia. Mallorca en general, i Manacor molt en particular, han viscut un creixement poblacional inaudit, segurament un dels més importants d’Europa durant les dues darreres dècades. Manacor ha perdut la fesomia que tenia, la d’aquell poble gran que aspirava a ser ciutat i avui de cada vegada s’assembla més a una capital cosmopolita on conviuen persones pertanyents a diferents comunitats ètniques i religioses, vengudes de diferents països del món i que lluiten per obrir-se un camí dins la vida a la nostra terra.
Aquesta en seria la lectura nostàlgica. L’altra, la preocupant és la que ens diu que els recursos territorials, hídrics i energètics de l’illa són finits, la que ens planta davant la cara que mentre l’economia creixi, creixerà també la demanda de llocs de feina, unes places que no donam a l’abast a ocupar i que han de ser suplides per mà d’obra procedent de fora de l’illa. Podem posar sostres poblacionals als nostres plans generals, però no podem posar portes al cel, ni inventar-nos barreres dins la mar. Si no s’atura el creixement, difícilment s’aturarà el fet migratori ni l’augment poblacional. Viure aquí, així com hi vivim avui, ja no és sostenible. Qualcú gosa dir-ho? Més encara, qualcú gosa posar-ho damunt la taula i actuar en conseqüència?
