Stockmann és una adaptació de L’enemic del poble d’Henrik Ibsen. Què hi feis? La portau al temps actual?
És més intens que això. Hem agafat l’obra, originalment escrita per a disset actors i l’hem adaptada per a cinc. A més, n’hem reduït la durada original, que rondaria les tres hores, a una hora i deu minuts. El que hem fet ha estat bàsicament concentrar-nos en la trama principal i excloure les trames paral·leles, en aquest cas més pròpies de la tendència de la literatura naturalista de l’època. Agafem la història sobre la contaminació de l’aigua d’un balneari, i com els poders polítics d’un poble comencen a fotre-hi mà. I això, gairebé sense cercar-ho, ens acosta més a nosaltres avui en dia. Qualsevol persona que la conegui reconeix l’obra. Però no cal conèixer-la per comprendre’n el sentit.
Hi ha un acostament a l’actualitat, però?
No. Això és una mica una característica de Les Antonietes. No ens concretem en un espai físic o temporal. Tampoc amb els personatges. L’espai escenogràfic són cinc cadires i tot de copes repartides per terra, en record del ponx al qual estan convidats a l’inici de la funció. Però no hi ha cap element escenogràfic o de vestuari que faci pensar que tot això va passar fa cent anys.
Fins a quin punt hi podrà veure l’espectador un reflex de la societat actual, de la concepció de la política actual, de la casta, que se’n diu ara…
El que fem és implicar molt directament l’espectador com a part de l’espectacle, no per participar directament, però. Ja el convidem al ponx abans de començar l’espectacle. Els fem participar i els incloem dins la trama com a part d’aquest poble on certes persones ja estan decidint com serà el seu futur. Trenquem la quarta paret. El públic és el poble. Portem ja més de cent funcions i en totes es repeteix la sensació que estan parlant d’ell com a poble, i se senten manipulats o enganyats. Tothom diu que vol la teva opinió però no te la deixen donar mai. La reacció és la mateixa, a Barcelona, a Madrid o a Palma.
De Manacor i la seva fira, us n’han parlat?
Un dels actors que està amb nosaltres ja hi havia participat. Sabem que hi ha un ambient teatral molt acollidor, ens fa moltes ganes anar-hi. Per a nosaltres és un esforç perquè fèiem l’obra en espanyol, després de la gira per Madrid. Però és bastant motivant, Manacor és un lloc bonic d’anar.
Com surt l’espectador d’Stockmann? És una comèdia, un drama, una tragèdia?
L’espectador surt bastant indignat políticament. No en diria teatre polític, perquè va més enllà. Hi ha funcions en què la gent riu i riu molt. Per això a estones es pot parlar de farsa política. Jo el definiria com un drama polític, com un thriller polític.
