“A vegades fa la sensació que molta gent pensa que algunes persones tenen més drets que altres”

Noèlia Hernández (Manacor, 1982) és la gerent de la Fundació Trobada i Aina Llull (Manacor, 1994) n’és la psicòloga. Juntament amb un equip de dues persones més i l’ajut de persones voluntàries, tiren endavant el projecte d’alberg i casal a Manacor, un projecte que va començar l’any 1992 i que actualment dóna suport a 25 persones. Parlam amb elles sobre el funcionament i els reptes de futur de l’entitat social precisament en la setmana en què l’alberg ha rebut un atac amb gas pebre que algú va llençar el dijous passat per la finestra del menjador. 

Com funciona la Fundació Trobada i quins són els objectius?
Noèlia Hernández: Els objectius de la Fundació són, bàsicament, donar acollida nocturna a persones que estan en risc d’exclusió social. Des de fa uns anys també comptam amb el centre de dia a través del qual fem l’acompanyament a aquestes persones per treballar en la seva inclusió social i laboral. L’acompanyament pot anar des d’ajudar-los en la necessitat de tramitar una ajuda, l’assistència mèdica, etcètera. A més, també oferim altres serveis amb els quals cobrim les necessitats bàsiques d’aquestes persones com per exemple la bugaderia, l’alimentació, etcètera.

Quina és la situació actual del servei?
NH: Tenim vint-i-cinc places i actualment una llista d’espera és de vint-i-nou persones. Mai havíem tengut una llista d’espera com aquesta.
ALL: És important dir que aquestes persones no esperen i punt, cada setmana se’ls fa un seguiment i se’ls intenta acompanyar i ajudar en la mesura del possible.

Considerau que és per l’impacte de la Covid-19 o també influeixen altres factors?
NH: Jo personalment crec que tot ve de la crisi sanitària. Això sí, hem de tenir en compte que ja veníem d’una situació de saturació en el servei. Hi havia sempre una mitjana de 10 persones en llista d’espera però d’ençà que ens varen desconfinar i sobretot després de l’estiu, hem tengut un gran augment en la demanda. Hem triplicat la llista d’espera en molt poc temps.
Aina Llull: Sí que és veritat que quan arriba l’hivern la demanda sol augmentar, sobretot durant els darrers anys però aquest creixement tan evident no havia passat mai abans. En un sol dia poden venir tres o quatre persones a demanar plaça.

Quin és el perfil de la persona usuària? S’ha modificat d’ençà del coronavirus?
ALL: No hi ha un perfil molt clar, depenent del moment hi ha un o altre. Habitualment tenim persones que solen tenir una probabilitat alta d’aconseguir la inclusió de manera relativament ràpida. Últimament tenim un perfil molt nou, de persones que mai s’havien trobat en aquesta situació i que ara es troben perdudes perquè no saben on anar ni quins recursos tenen al seu abast. Tant se’ns pot demanar menjar, una dutxa o fins i tot que els ajudem a tramitar un ajut. És cert que les institucions actualment van una mica saturades i les persones que ho necessiten demanen ajut en tots els recursos possibles.
NH: Abans el perfil de l’usuari era més clar, de persones que estava en una situació vulnerable, en risc d’exclusió o directament en exclusió i s’anaven movent dins d’aquesta franja, en un vaivé. Ara ve gent que, de cop, s’ha trobat en una situació que no era l’habitual, que no era previsible per la vida que tenia.

Hi ha més homes que dones?
ALL: Sempre hi sol haver més homes que dones. A més, hi ha més places per homes, cadascú té una planta.

Què fèieu fins ara en el centre de dia i quines dificultats es presenten ara?
ALL: Més o manco fem el mateix però amb les adaptacions que requereix la situació. Si abans donàvem atenció psicològica en un 10%, per exemple, ara hi dedicam un percentatge de temps, molt més elevat. Una persona que es troba en aquesta situació no la viu bé perquè tot es ralentitza i acompanyar-los psicològicament és essencial. Pel que fa als tallers, sí que és veritat que no els podem fer com abans per qüestió d’espai amb la nova normativa però intentam que estiguin ocupats fent altres activitats.
NH: Imagina’t, si aquesta crisi ja ha estat un impacte en molts nivells per persones que tenen una unitat familiar i un habitatge estable, per aquestes persones és encara més complicat. Afegim un factor d’estrès i emocional molt important.

Com és el seu dia a dia?
ALL: Tenen un horari establert. Fan totes les tasques domèstiques i tenen temps d’oci i temps lliure i tot i que hi ha uns horaris marcats, tenen espais per poder sortir i fer activitat física o els tràmits que necessitin. Nosaltres diàriament els acompanyam diàriament, en tots els àmbits que necessiten i tenen una rutina molt establerta.

Hi ha un límit de temps d’estada?
ALL: No. Quan una persona entra, s’analitza la seva situació i s’estableixen uns objectius. D’aquesta manera ens adaptam al temps que cada persona necessita.
NH: Pensa que és com un procés de sanació i cada persona és un món. No es pot exigir un temps mínim ni màxim però sí que demanam una voluntat activa per canviar la situació.

Quina és la vostra relació amb l’administració pública? 

NH: La relació amb les administracions és bona i cadascuna ens ajuda en allò que pot però està clar que tots estam saturats i arribam on arribam. Sigui com sigui, tota aquesta saturació recau sobre el servei que es dóna a la persona amb necessitats perquè és molt mal de fer donar respostes, tot i que treballam en xarxa amb altres entitats i serveis, quan no hi ha recursos. De fet, nosaltres hauríem d’intensificar l’acompanyament i per fer-ho necessitaríem més personal. Al principi de la crisi vàrem viure un moment de tensió per mor del confinament i l’Ajuntament ens va oferir la possibilitat d’estar a Sa Murtera, que ens va facilitar moltíssim la feina i la convivència. Des de llavors, hem anat adaptant noves mesures aquí però la saturació segueix.

Considerau que hi ha una invisibilització de les persones sense sostre?
NH: Totalment. Fins i tot hi ha gent que voldria no veure’ns i que pensa que això no passa en els seus entorns propers. Tenim les memòries dels deu darrers anys que ens diuen quin percentatge de persones usuàries són nascudes a les Balears, quin és de la península i quins són d’altres països. A vegades fa la sensació que molta gent pensa que algunes persones tenen més drets que altres…