skip to Main Content

Abans d’anar a dormir

Text: Rita Shelyakina
Foto: Lucas Ottone

El present és sempre ara, ja que no existeix res més, i quan les campanes sonen, ens recorden que contemplem aquest moment. Ens diuen: ara és l’hora! Prestin atenció! Dins aquest silenci, entre campana i campana, que recorda a la mort del temps, i ensordeix amb el seu so… Alguns gaudiran d’ell, com per exemple les padrines, les copinyes de mar i els moixos dels carrers. Alguns altres, encara no, ja que estan presos del dolor que proclamen els seus cossos, i sumits en pensaments.
Perquè els nostres cossos sempre han estat plens de saviesa, i no només caminen o mengen, sinó que parlen, vulguem o no, dient-nos: aquesta cosa em va bé, aquesta en canvi no… Però només sent qui escolta, pot ser que sigui hora d’aturar-se? Quan no ens aturam, sofrim, i tanmateix molts corren frenètics, en constant fugida… No se’n adonen que tot està per fer, i alhora ja està fet. Que no fa falta corrin, cap segon més, ni cap moment, i quan se n’adonin, que han perdut el temps… Sempre serà massa tard, per ells, perquè evadeixen el present i viuen en il·lusió del que “hauria pogut ser”.
Però què els passa a aquests, els que evadeixen el present? Doncs que no coneixen cap victòria, ni cap agraïment, ni plaers de ser qui són ara mateix. Però no patiu, els que llegiu, perquè tots hem estat “ells”, i hem sofrit dels embulls de l’existència, sovint de forma recurrent.
Crec que és especial, el moment d’anar a dormir, i pels nens, tot un regal, de mantes i llençol… Ja que ens connecta amb el que som, si no oblidem. Però pels adults atrafegats, que obliden per la por, el moment d’anar a dormir pot perdre el seu valor. I mira que tots hem estat infants, no és que no visqui dins nosaltres un somni entendridor… Però com he dit, oblidem, i ara que em torn gran, confés que jo també he oblidat, i les ànsies m’han guanyat més d’una mitjanit. On mir al sostre, a terra i al llit, per no mirar-me a mi. Per molt que la meva ànima, em cridi en el somni…
Per aquest motiu, vaig decidir fer un poema, per treure dites ànsies, que ara fa així:

Abans d’anar a dormir, em rento tot el cos:
les dents, la cara, els braços; les cames i els pensaments.
Alguns però, es queden, i no se’n van amb cap sabó,
per molt que encara hi fregui, que fregui de debò.
Pel qual seguesc: camino, pensant i perseguint
la meva pròpia ment, que fuig només d’un lloc.
Abans d’anar a dormir, em repàs els cabells,
tenyeixo de cremes pell, i circulo emocions,
algunes que volen, i d’altres que s’amaguen,
com qui juga a un joc.
I jo seguesc, rodolo, perseguint les pròpies ànsies
per fugir només d’un lloc.
I és que abans d’anar a dormir, em fico dins del llit,
em tap i em destap, em fixo en mil colors,
lletres i quefers, pensant en altres mons
en mons que estan per fer, però no són aquí.

Perquè abans de caure en son, abans d’aclucar els ulls,
m’esgot fins al final, com qui vol fer un suc
per no tocar mai el moment, ni veure mai un lloc,
que no és a la ment, sinó dins el meu cos.

Abans d’entrar al meu cos, m’esgot de tal parer
que cap consciència en mi, pugui viure aquest moment,
perquè escapo el present, sí, aquell lloc dins meu,
on abans de caure en son, m’he de trobar per dir:
aquest és el moment de presència
abans d’anar a dormir.

Back To Top
×Close search
Search