skip to Main Content
Aguirre: La Veu De Qui Aconseguí Sobreviure A L’horror Del Camp D’extermini De Mauthausen

Aguirre: la veu de qui aconseguí sobreviure a l’horror del camp d’extermini de Mauthausen

José María Aguirre (Markina-Xemein, 1919 – Palma, 2009) fou el pres 4.553 de Mauthausen. Va aconseguir sobreviure. Recordam la seva figura una setmana després que es commemori el 75è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini nazi.

Aguirre (a l’esquerra) amb dos companys gudaris l’any 1936. Foto arxiu Xico Lluy

“Ens ficaren dins d’un tren i després de moltíssimes hores de trajectes arribàrem a un lloc lúgubre. Era el mes de desembre de l’any 1940. Amb 10 o 15 graus sota zero. Allò era la fi del món. Semblava com si tots els gats de l’infern haguessin sortit a rebre’ns. Crits, tirs, renous infernals… Havíem caigut en mans de les SS. Després de garrotades, tirs, colzades i un tracta inhumà, algú llegí “Mauthausen”, sense saber on havíem anat a parar”. Aquestes, entre altres paraules, les digué José María Aguirre Salaberría, quan l’any 2003 l’entrevistàrem en aquesta publicació, relatant els horrors viscuts en el camp d’extermini nazi de Mauthausen, del qual pogué sobreviure.

La història vital d’Aguirre ve marcada per la guerra. Quan esclatà la guerra civil, fugí amb la seva família cap a França però poc temps després i amb només 17 anys el van ficar dins d’un tren per dur-lo al front. Primer a Portbou, després a Sant Feliu de Guíxols. D’allà a Port de la Selva. Amb l’avançament de les tropes franquistes, recularen de nou cap a França però el govern francès no els va rebre de la millor manera. Acabà en un camp de refugiats a Argelers, sobrevivint al fred, la pluja i al tracte inhumà. Aviat rodejaren el camp amb filferros i els posaren a les ordres d’un oficial francès. Allà ja començaren els treballs forçats. Poc temps després, els alemanys prengueren França i capturaren les persones que estaven als camps de refugiats, la major part de les quals eren catalanes. De França, els dugueren cap a Estrasburg i poc temps després, arribà a Mauthausen. Ell fou i serà per sempre el pres 4.553 del camp d’extermini de Mauthausen. Arribà allí durant el mes de desembre de 1940, juntament amb gairebé 900 espanyols més. Sobrevisqué l’horror durant quatre anys i mig, marcat amb una s blanca sobre un triangle blau. Aquest era el símbol que definia els apàtrides en els camps d’extermini.

Caramull de persones mortes a Mauthausen.
La pedrera de Wiener Graben, on treballà de manera forçosa Aguirre. De fons, l’escala de la mort. Foto: Bundesarchiv.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Ens ho prengueren tot, rellotges, peces de roba, fins i tot la dignitat. Ho posaven dins d’un sac amb el nostre nom. Eren uns hipòcrites, sabíem que no ho tornaríem a veure mai més… D’allà ens dugueren a les dutxes. Encara en sortia aigua, en aquell temps. Ens afaitaren tot el cos. Ens posaren un líquid que picava moltíssim. Ens dugueren al patí, amb temperatura sota zero. I ens donaren roba. Passats alguns dies, ens enviaren a la pedrera” relatava Aguirre, referint-se als primers dies a Mauthausen.
Ell fou una de les poques persones que aconseguí escapar de la barbàrie nazi pocs dies abans que acabàs la II Guerra Mundial i que les tropes aliades assolissin l’alliberament del camp d’extermini el 5 de maig de 1945: “D’allà tornàrem al camp central i després a un altre subcamp a perforar túnels, on volien muntar màquines per fer armes. D’allà ens havien de traslladar a un altre camp. César ens advertí que no ens costaria gaire durant el trasllat fer-nos amb les armes dels romanesos que ens havien de vigilar. En un moment determinat fugírem fins a un rierol que hi havia a prop. Els avions ja passaven més al sud. Els aliats avançaven posicions. La carretera era plena de vehicles de guerra. També fugien. Quan la carretera quedà lliure, férem una correguda i pujàrem un pendent d’un quilòmetre. Havíem fuit” explicà Aguirre durant l’entrevista.
Després d’això, el govern franquista no va reclamar els presoners espanyols, no els volia. Per sort, Aguirre va poder retrobar-se a França amb la seva mare i els seus germans i anys després, el 1953, es traslladà a Mallorca, on va treballar en el sector de l’hoteleria. Visqué al barri de Son Roca, juntament amb la seva companya, Sarah Bajard fins a la seva mort, l’any 2009.
Passaren trenta anys després de la vergonya de l’holocaust i Aguirre no s’havia atrevit, encara a parlar de les seves vivències. Explicà, durant l’entrevista concedida l’any 2003, que només comença a parlar-ne quan es va assabentar que Leon Degrel, un criminal de guerra belga acollit per Franco, deia que l’holocaust no havia existit. Això fou devers la dècada dels vuitanta i llavors va decidir escriure una carta als diaris però molts no la publicaren: “A partir d’aquí vaig assumir el deute moral d’explicar el que havia viscut”. A partir de llavors, les xerrades en centres escolars i la seva presència als mitjans fou constant.


L’any 2005, la Generalitat de Catalunya organitzà un homenatge per tots els republicans espanyols que foren deportats a camps d’extermini o de concentració. Un temps després, el consistori palmesà també va sumar-se a la iniciativa i l’any 2018, col·locà les plaques Stolpersteine davant dels domicilis de 14 persones que havien patit l’holocaust. No fou fins l’any passat que el govern espanyol va retre homenatge, per primera vegada, a les víctimes espanyoles dels camps nazis. Aquestes dues darreres iniciatives arribaren massa tard per Aguirre així com per tantes altres víctimes dels camps d’extermini: “A França ens feren un monument als republicans espanyols. Aquí tenim encara els monuments en honor als feixistes” afirmava Aguirre l’any 2003. Alguns d’ells, encara avui, segueixen vergonyosament en peu.

Back To Top
×Close search
Search