skip to Main Content

Més habitatge social, però en sòl urbà

La delegada d’Urbanisme, Núria Hinojosa, l’arquitecte Joan Pascual, i Margalida Ramis, portaveu del Gob, coincideixen que calen mesures generals per a la creació de nous habitatges de protecció oficial, però en cap cas veuen que pugui fer-se en sòl rústic.

Núria Hinojosa, delegada d’Urbanisme de l’Ajuntament de Manacor, reconeix que a hores d’ara “ja feim feina molt estretament amb Serveis Socials per enfocar l’arrel del problema de l’habitatge”. En aquest sentit, Hinojosa es felicita també perquè “podrà venir una persona de l’IBAVI a Manacor un pic cada tres setmanes, per facilitar els tràmits als ciutadans i alhora.

Hinojosa diu que “estam molt lluny de ser Viena, que és la ciutat amb més habitatge social segurament del món. Però aquest és el nostre model”. A la delegada d’Urbanisme li agradaria que “ningú pugui endevinar el nivell de renda d’una persona en funció del lloc on viu”.

Per a Hinojosa és determinant “la col·laboració publicoprivada per construir els habitatges socials, si el que volem és que n’hi hagi. Amb pressupost públic és pràcticament impossible” i afegeix que “els mateixos promotors i propietaris han de veure que els és positiu construir habitatges de protecció oficial”.
Segons la delegada d’Urbanisme, els destinataris d’aquests habitatges no han de ser sols “els col·lectius vulnerables, sinó també la gent jove, que tampoc no ha tengut la possibilitat de comprar una habitatge com feren els nostres pares els anys vuitanta”.

Respecte de la possibilitat que l’Ajuntament fes d’intermediari entre propietaris i llogaters, tot fixant uns preus màxims i assegurant el pagament per als propietaris Hinojosa diu que “seria fantàstic, però ara mateix no tenim ni el personal ni la capacitat tècnica per fer-ho”.

Segons la delegada, “per a això hi ha d’haver l’IBAVI, amb paquets de bonificacions fiscals en matèria d’habitatge”. Així mateix, Hinojosa anuncia la licitació imminent de les obres per a la construcció d’onze pissos de protecció oficial al carrer de Lleó XIII. Una xifra, reconeix, “totalment insuficient”, tot i que no gosa apuntar una quantitat d’habitatges de protecció oficial per resoldre el problema: “Estam tan enfora d’aconseguir-ho que no puc dir una quantitat”.

Tampoc no veu viable, ara mateix, que sigui l’ajuntament mateix el que assumesqui la construcció d’aquests habitatges.

Finalment, Hinojosa té claríssim que “tothom estudia diferents possibilitats per no haver d’anar a sòl rústic a construir, i em pareixeria una aberració anar-hi. Hem de consumir el menor territori possible, amb un municipi compacte i amb els serveis a prop delsseus habitants”. Una possibilitat, apunta, “seria grafiar com a expropiacions tots els bucs inacabats i entregar-los a IBAVI perquè hi construeixin habitatges de protecció oficial.

“No som l’oest americà, tenim un territori limitat”

Per l’arquitecte Joan Pascual, la construcció massiva i concentrada d’habitatges de protecció oficial “està desfasada”. I un exemple, diu “són els edificis de l’IBAVI i els edificis col·lectius del Serralt”. Pascual veu més “el problema de l’envelliment i degradació del centre urbà. El que cal ésreactivar elshabitatges buits. Cal mirar dins la ciutat mateixa. Pascual, que va ser redactor en el seu moment del Pla General, proposava ja “una zona d’esponjament bastant grossa al centre, que inclouria una zona verda i un parell d’edificis residencials, intercalats dins la trama urbana”. Per regenerar aquesta trama, diu “s’han de donar facilitats a la propietat privada perquè pugui donar ús als habitatges.

Un inconvenient avui en dia “són le normatives que ens demanen edificis amb més qualitats, un fet que també els encasreix”. Per a l’arquitecte manacorí “la clau de l’èxit seria poder posar al mercat habitatges en condicions facilitant la reparació i reforma d’edificis que ara passen per ull”.

Pel que fa a la manca de la cultura de lloguer, Pascual reconeix que el temps ha donat “una mica la raó a la cultura del comprar. Tenir una propietat sempre és una assegurança quan van maldades”.

Aquesta cultura del comprar el temps també li ha donat una mica la raó. Tenir una propietat sempre és tenir una assegurança quan van maldades. Pascual a més diu que “no tenc clar que hi hagi d’haver habitatges de propietat pública” i molt menys dins sol rùstic. “Nosaltres no som l’oest americà. Tenim un territori limitat i el volem preservar”. “Això es pot fer amb esponjaments, noves promocions i facilitar la reforma i el lloguer de l’habitatge”, acaba dient.

“Requalificar sòl rústic és molt perillós”

Margalida Ramis, portaveu del Gob, reconeix que cal que el sector públic tengui pisos en propietat. Però rebutja de pla la possibilitat de convertir “sòls rústics en sòls urbanitzables, quan el que demanam des dels col·lectius ecologistes és que es desclassifiquin sols urbanitzables, que ara mateix adquireixen grans promotores per especular amb el territori”. Per a Ramis, una requalificació de sòl rústic “aquí és molt perillosa i dubt moltíssim que ara mateix el Consell l’avalàs”. I acaba dient que “es pot adquirir habitatge, però no sòl, i revisar les bosses de sòl urbà i urbanitzable, que queden als municipis, eliminant els falsos urbans, i que si es manté es mantengui condicionat a ser comprat per l’administració”. I a partir d’aquí “valorar si hi ha un creixement necessari al municipi en termes de necessitats d’aquesta emergència habitacional que s’obvia”.

Propietaris i llogaters conflueixen per superar el període de confinament

Maria Serra viu de lloguer. Fa un any que vengueren amb el seu company a viure a Manacor. Tots dos són metges. “Després de deu anys a Barcelona veníem aquí i no sabíem com ens aniria, per això llogàrem”. Tengueren moltes dificultats per trobar pis. “La majoria eren de cent metres per amunt i això feia disparar els preus per damunt els 800 euros”. Es queixa, Serra, de la “poca cultura de lloguer, i que hi ha moltes cases buides”. José Barrero s’ha hagut d’aturar de fer feina durant tres setmanes, però ha tengut la sort que el propietari de l’apartament on viu li ha rebaixat a la meitat el lloguer de 400 euros que pagava. En el moment d’instal·lar-s’hi, feia un any i mig que cercava, i va haver d’arribar a plantejar-se la possiblitat de fer una hipoteca. “Penses que val mes pagar cada mes i no estar fermat, però una hipoteca fa por”, diu. Joan Toni Sunyer és propietari. “Durant el confinament he perdut un lloguer arran del confinament, perquè el llogater ha decidit partir. L’altra casa que jo llog és a s’Illot, i com que és de temporada, no m’he vist en la situació, però, diu que coneix altres propietaris “que han negociat una rebaixa o han arribat a qualque tipus d’acord amb els llogaters, i a mi també em pareix bé”. Tot i que reconeix que “com a propietari m’he trobat amb problemes de gent que no pagava o que rellogava”

Back To Top
×Close search
Search