Bernat Nadal (Manacor, 1950) viu una maduresa creativa inestroncable. Acaba de sortir al carrer Una passió confidencial, un nou llibre de poemes que, segons el poeta mateix, defuig el gènere de la lírica, tan propi d'ell, per endinsar-se en un text èpic que neix de la mitologia cristiana.
Quina és la gènesi d’Una passió confiencial?
És un textz que em varen comanar per fer una representació a Portocristo, al martell, amb focus… Ho havia fet abans Jaume Santandreu, ja. En el cas que em pertoca, ho va recitar Jaume Gomila. Aquell text, però, era més un monòleg, i jo no som autor de teatre. Però havia fet feina a Portocristo, hi coneixia gent… i vaig acceptar la proposta. Anys després ho vaig tornar a localitzar dins l’ordinador i em vaig dir: “O ho he de tirar o ho he de salvar”.
I ho salvares.
Sí. Ho vaig recuperar un poc abans d’estar malalt. Vaig decidir que ho passaria tot a decasil·làbics. En un primer moment em vaig proposar de fer una autoedició per regalar als amics. Però un dia fèiem un cafè amb Antoni Vidal Ferrando, a Santanyí, i va passar Pau Vadell. Parlàrem del text i s’hi va interessar, perquè Adia Edicions ja havia publicat també el pregó de Setmana Santa de Blai Bonet, un poc dins la mateixa temàtica.
Tu mantens una distància amb la religió i l’església. El defineixes com un llibre espiritual?
Per a mi ho és poc. És mitologia cristiana. Així com en llibres anteriors havia parlat de la mitologia grega, de l’Odissea… vaig decidir en aquest cas explorar la mitologia cristiana. Partesc dels llibres cristians i dels evangelis canònics, i el que faig és analitzar la figura d’un rebel al sistema, com podria ser, per exemple, el Che Guevara. Són persones que, si van amb arguments, les lleven d’enmig, com ha passat al llarg de la història. En el llibre indag en la figura de Jesús home. Segons la literatura cristiana, és déu que es fa home, però jo prescindesc d’aquesta part divina. Als evangelis se’ns parla de la figura de Jesús, però mai sabem realment el que ell pensava de cada cosa. Comença pujant al Calvari i es diu que “fa quatre dies em rebien amb palmes i avui m’escupen pel carrer”. Parl dels mites que li han atribuït, però els revís des de la seva perspectiva, perquè ell el que vol és convèncer la gent, no diu de què, però sí que parla d’un altre món.
El llibre destil·la un sentiment d’empatia de proximitat entre la figura de Jesús i la d’altres lluitadors, fins i tot del mateix autor. Pot ser l’empatia dels qui no se senten compresos per una part de la seva societat.
Sí. Són persones que lluiten o treballen per una causa que creuen justa i que treballen amb resistència i arguments. Com també hi hauria un suggeriment que l’església hauria pogut revisar durant aquests 2.000 anys la seva interpretació dels fets, sense necessitat de canviar els evangelis, però sí que haurien pogut deixar que algun dels seus components agafassin com a mitologia els fets i que uns altres no ho agafassin.
Si veu també, una reflexió d’una persona que veu la mort a prop. Hi ha de qualque manera Bernat Nadal, darrere aquesta reflexió?
Vaig estar malalt i vaig estar proper a la mort. I potser he traslladat al personatge la meva sensació. Ahir una amiga em deia que havia llegit el llibre, i em va dir: “És molt teu, aquell final, tan tranquil davant la mort”. Jo certament veia la possibilitat que amb una tossida me’n pogués anar. Tenia una incapacitat per poder reaccionar, i sabia que si em guanyava la malaltia me n’aniria, però no em desesperava. Potser era el medicament… però la sensació és aquella d’estar a punt de caure a un abisme, però sabent que no depens de tu, i acceptes que si traveles, cauràs. En aquest sentit hi havia una certa acceptació de la mort. No estava envaït per la por. Simplement és una situació que no depèn de tu, i que et supera.
El llibre parla d’una mitologia que hem de situar més de 2.000 anys enrere, però es coneix que l’ha escrit un home d’avui.
He volgut fer-lo amb una mirada del segle XXI, per exemple comparant la situació dels Països Catalans envaïts per Espanya, en una situació que ara és legal, però que discutirem si és legítima. A Palestina hi entren els romans i imposen la seva llengua… També hi ha una crida a conservar la natura, perquè si la destrueixen no hi ha menjar per al futur. En aquell temps ja hi havia una manipulació de la gent, que avui ens arriba per mitjans electrònics. També hi ha un sentit de justícia en el sentit de reivindicar Judes. A l’evangeli, Jesús li diu: “Fes el que has de fer”, i el besa. Quan Jesús li diu això, vol dir que ja estan d’acord. De fet, elllli comana a ell que dugui la gestió dels doblers perquè era el més fiable. Hi ha un error creient que aquells doblers són els trenta monedes, perquè el que duia Judes era la bossa dels doblers. I si el besa és perquè sap que allò anirà malament. Quan veu el que passa, tira les monedes i es penja, quan els altres el neguen, començant per Pere, que ho fa tres vegades. La imatge de Judes està deteriorada per una interpretació de l’església. Realment, no queda clar que sigui un traïdor. També és clar que hi havia una relació de Jesús amb Maria Magdalena, però els llibres no diuen quina. Jo no he volgut anar més enfora. Jesús fa Pere el seu successor, perquè juga amb la dreta i amb l’esquerra, amb aquesta idea d’església que dona llimosnes als pobres i cerca els rics perquè la protegesquin. És un equilibri cerebral i intencionat.
Fins a quin punt hi pot haver un paral·lelisme amb les persones que moriren assassinades durant la guerra civil a mans del feixisme?
Hi és. I també amb la gent catalana que ha estat jutjada recentment i que pel fet de ser catalans han hagut d’anar a la presó. Precisament, tenc uns poemes de guerra civil que van un poc en la línia del que va publicar Sebastià Alzamora… que expliquen casos concrets que han passat a Manacor. Com el d’una dona a qui han mort l’home. Ella es planteja si els seus fills han de jugar amb els de l’assassí del seu home… Sí que hi ha un pont i una influència. El que volia és això: que es poguessin interpretar els evangelis canònics en clau del segle XXI. Jo no som creient, però respect els evangelis i hi don una altra interpretació.
Per què tens aquesta necessitat?
Quan Déu crea Adam i després Eva, l’església diu que ha creat el sagrament del matrimoni, quan els sagraments arribaren milers d’anys després. Ens trobam davant múltiples interpretacions que no han anat agradant al llarg de la història. Si puc crear sobre la mitologia grega, també ho puc fer sobre la mitologia cristiana. Per això dic que aquest llibre no és de poesia lírica, és èpica, perquè contes una història. Clar que és un llibre globalment poètic i que tot parteix de mi… però no parla de mi. Així com a Camille sí que consider que faig més lírica i que hi ha molt més de mi, aquí el que hi ha és aquesta ànsia per pensar com reaccionaria Jesús davant el que li passava, que devia ser una persona intel·ligent, si és que va existir.
Tornem a parlar de la teva relació amb la religió.
Vaig deixar de ser practicant als dotze o tretze anys. Va ser un dia que vaig anar a confessar-me amb un dominic. Em va demanar si quan anava a la platja mirava les dones amb poca roba i li vaig dir que sí i m’ho va prohibir. Se’m va tallar la condició de practicant, però no diria que la de creient. Parlant amb mossèn Jaume Serra, que ens havia dit que “si no puc fer-vos cristians us faré persones”, vaig arribar a la conclusió que és molt difícil creure si intentes ser intel·ligent i pensar. Creure és el contrari de saber. Quan creus, és que no saps. Vaig concloure que jo només creuria les coses que pogués concebre i entendre. L’agnosticisme el vaig tenir bastant jove. Però amb una bona relació amb alguns capellans. Mossèn Jaume Serra ens va introduir a la literatura catalana, i per això li estic agraït, perquè jo aleshores no tenia relació amb tot aquest món. Anys més tard vaig conèixer Jaume Santandreu, que era una força de la natura. Vaig anar de nin a les benedictines i ens ensenyaven la doctrina en català, impresa de l’any 1953. Aquella doctrina comença amb dues preguntes que m’han afectat tota la vida. “Què és deu?” I la resposta era: “Déu és bondat infinita”. “Quina és la naturalesa de Déu?”. I la resposta: “Déu és d’una naturalesa tan immensa i tan elevada que no la podem entendre”. I a mi, tant una cosa com l’altra, em van bé. Ara, no me la prediquis, si no la podem entendre. Som agnòstic però sí que crec en la bondat. Em deman quina funció tenc en el món. Sé que estic íntimament vinculat amb tres persones, i que si un dia acab dues es refaran perfectíssimament i l’altra quedarà ferida com hi quedaria jo si fos a l’inrevés. La meva funció és passar gust de viure, de llegir, però també de transmetre si volen que transmeti i puc. L’obra la faig per jo. És la meva lluita. Però pens també que he de retornar el que vulgui la societat.Pens que he de retornar A Santanyí. L’obra la faig per jo, és la meva lluita. He de retornar el que vulgui la societat.
De quina manera?
Per exemple amb uns tallers que vaig fer a Santanyí. Parlàrem de què és la poesia, i els intentava convèncer que tothom en pot llegir. Vaig passar uns versos de Blai Bonet a prosa i els vaig demanar que pensassin en el missatge. Pensen en l’aspecte moral. Què és la poesia, idò, és dir allò mateix, però d’una altra manera. Si ho deim amb un llenguatge normal i corrent ja no seria poesia. És la intenció poètica de transmetre emocions. També a l’IES Mossèn Alcover, els vaig posar tres poemes i els els vaig fer copiar incorporant-hi canvis, de forma o de contingut, però procurant mantenir el sentit emocional. Després els vaig demanar que el fessin més independent… i el segon ja era més seu que el primer. Era sorprenent el resultat que en treien. Un temps després la professora Bàrbara Riera em va fer arribar vint poemes nous, manuscrits, fets perquè havien volgut, fora del temps de classe… Els vaig mecanografiar, els vaig imprimir. Els vaig regalar la compilació dels seus poemes. Arribats a una certa edat, no tenim certa activitat, el meu cos tampoc no respon a certes activitats, però crec que he de contribuir amb coses com aquesta. És un principi ètic de la vida.
Parlem de política. Fins a quin punt creus que fan mal a l’independentisme i al nostre sentiment identitari les maneres de fer de grups ultradretans com l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols?
És molt complex. El meu esperit és democràtic. Els pobles haurien de poder votar què volen ser, i els Països Catalans som un poble. El primer requisit hauria de ser la democràcia. Podem votar una cosa comuna, amb la resta de l’estat. Ara, per divorciar-te de la parella basta que un dels dos ho vulgui fer. I la democràcia pura, aquí no hi és. Impera la força. Estic convençut que si els països catalans tenguessin un exèrcit no hauríem de discutir res. Però els catalans no som partidaris de tenir exèrcit, ells tenen la força i ens van introduint gent d’una manera premeditada per desnaturalitzar el nostre poble. I això no va contra el dret de cap immigrant. És evident que s’ha procurar dur gent. Així com van les coses, ho veig malament. La resistència hi ha de ser. Ja veurem la passa, hi ha un moment en què tots els imperis cauen. Em pareix molt perillós i crec que hi ha un error en el bonisme de l’esquerra i del centreesquerra que no han volgut veure el problema. El 50 per cent de gent que viu aquí no ha nascut a Mallorca. Tothom té el dret de viure-hi i de cercar-hi un camí, però no podem mirar cap a una altra part, quan la gent de fora ja ha igualat la nostra. Per afegitó, tenim una saturació doble, la del turisme i la demogràfica. Estam molt saturats, i no hi ha cap anàlisi de consciència. S’ha d’acollir la gent i jo no expulsaria ningú. S’hauria d’atendre la gent, i alhora estimular-la a ser ciutadans d’aquí, que decidesquin que volen ser d’aquí. Se’ls ha d’ajudar socialment i moralment, però també se’ls ha d’exigir que siguin ciutadans. Això no s’ha de consentir ni a un espanyol, perquè tant els espanyols com els marroquins són immigrants. A davant una allau tan grossa hi ha d’haver un intent de posar ordre i d’ajudar, socialment i materialment.
Calen molts de recursos, per això.
Ha de ser una inversió perquè realment se sentin d’aquí. No vull canviar la identitat de ningú. Hem d’obrir més i hem d’exigir més. L’extrema dreta apunta uns problemes que realment existeixen. I aquests partits tenen unes solucions i uns mètodes molt perillosos, i quan resolguin aquests problemes de què parlam, pegaran als qui no pensen com ells. Per a mi és important que els immigrants no hagin de menester trampes per sobreviure. Tothom ha d’estar identificat i acollit des del primer moment.
Com veus la literatura avui?
D’una banda hem entrat dins l’era digital, que es caracteritza per pantalles i coses bones de llegir. Una part del sector jove ja ha passat a aquests sistemes. Tendeixen a simplificar molt. Estam entrant a una època i unes regles diferents. La literatura serà més simple, però no té per què ser menys intel·ligent. Ja va passar amb la els impressionistes, amb Rimbaud, amb T. S. Eliot, que trencaven amb la generació anterior… La meva generació ens movem dels llibres en paper i ens agrada ser part del llibre quan el llegeixes. Es publiquen més llibres que mai… i si ho compares amb el que fèiem nosaltres, jo diria que són més bons que el que fèiem quan èrem joves.
Hi ha més referències. Hi ha una tradició a la qual aferrar-se que vosaltres no teníeu, o que com a mínim la vàreu haver de cercar.
Sí, el nivell d’ara és molt més alt. Parl de poesia perquè no estic al corrent de tot el que es publica. Hi haurà gent molt bona i gent que s’estancarà. Hi ha una correcció, però importa menys el rigor i la feina que en el nostre cas, que ho sotmetíem molt a la lectura dels majors. Guillem d’Efak, Blai Bonet, Jaume Vidal, Miquel Àngel Riera, feien comentaris al que els mostrava que feien pensar… nosaltres consultàvem molt. També vaig llegir teoria de la poesia… Ara tenc la sensació que van molt directes a la producció, però també que el nivell intel·lectual és superior. La simplicitat que et deia… pot ser un mèrit. Hemingway feia frases curtes i és premi Nobel. L’emperò és en els lectors… que estan molt acostumats a les pantalles, i són pocs els que llegeixen.
Què tens en preparació?
Tenc un poemari o dos, en esborrany. Aquest que t’he esmentat de la guerra civil, i un altre que està en la línia dels meus darrers, però necessiten feina. També tenc cinc narracions fetes que podrien ser un llibre o una novel·la curta… Però tot això sí que requereix temps. També tenc avançat un llibre sobre Blai Bonet, que enguany se’n celebra el centenari. Si faig via podrà sortir abans d’acabar l’any. Jo el vaig conèixer molt. Avui quedam poques peersones que l’haguessim tractat molt. En el llibre agaf fragments de poemes seus i els pos amb relació amb ell i amb el seu món. I si l’has conegut saps d’on venen les seves neures. En Blai era molt especial i de qualque manera en faig un retrat psicològic. És un llibre particular… no és de crítica literària sinó més aviat d’anàlisi de significat de fragments de poemes i retrats de la manera de ser d’en Blai.
Ens en poses qualque exemple?
Té un poema que es diu Tusset Street. Al carrer Tusset de Barcelona en aquell temps hi anaven els intel·lectuals de moda, que volien sortir del franquisme, però també n’hi havia molts que eren espanyolistes. Eren els intel·lectuals oficials… amb boina, pipa i barba poblada. En aquell mateix carrer hi havia la Cova del Drac, que la va dur Guillem d’Efak. I bé, Blai Bonet se’n riu un poc, de tot allò, d’aquells intel·lectuals que hi duien el posat…
Tenia un univers particular, Blai Bonet.
I tant. Un dia ens va dir a dins can Joan de S’Aigo que a Santanyí els americans havien dit que hi farien una central nuclear, i que ell hi va anar i els va dir que si la feien, faria un article a l’Ultima Hora. En Blai quan tenia una crisi d’oxigen deia desbarats… Però mira… anys després surt una entrevista a El Paísa Carlos March, de la família March. Allà hi explica que la seva família sempre ha protegit la natura i el paisatge i ha defensat l’ecologisme a totes les seves finques, com la de sa Vall, que no han prostituït mai cap propietat seva. I acaba dient que fins i tot a un moment determinat s’havia projectat una possible central nuclear a ses Salines, que ells es varen mobilitzar perquè era un desbarat que a Mallorca es fes una cosa d’aquestes… Resulta que allò que pensàvem que havia estat una volada de Blai Bonet, havia existit realment.
