skip to Main Content

“AMA és un homenatge a les mares per dir-los que el mite de la maternitat és un sistema d’opressió cap a les dones”

Júlia de Paz Solvas (Sant Cugat del Vallès, 1995) és la directora d’AMA, un llargmetratge que qüestiona la idea de la maternitat perfecta i defensa que és una relació humana que contempla moltes variants. I precisament aquesta pel·lícula arriba a Manacor diumenge 12 de la mà de Cinemaclub 39 Escalons.

Aquest diumenge es projectarà al teatre de Manacor AMA. Què ens podria explicar sobre la pel·lícula? Quin resum en podríem fer?
AMA explica la història d’una mare i una filla que les fan fora d’on estan vivint i han de trobar un lloc on quedar-se, tenint en compte la falta de recursos econòmics i la poca xarxa social que tenen. Aquestes són dues mancances. L’objectiu de la pel·lícula és trencar el mite de la maternitat i defensar-la com una relació humana.

Sembla que la protagonista és una dona forta, però què ens transmet? De quina manera s’ha creat aquest personatge?
El personatge de la Pepa, que és la protagonista, és una persona molt forta. A les idees no les té clares, és més, defensem tot el contrari: ens podem equivocar i les dones, per molt que ens equivoquem, continuem sent poderoses. Es planteja una mare no normativa que en un primer moment ens pot portar a no veure-la amb bons ulls, que no permet a la gent empatitzar amb ella. Però és la realitat, les mares també han de tenir el seu espai per equivocar-se i aprendre de l’error.

El projecte neix arran d’un curt previ. Com va ser aquesta transformació?
El curtmetratge va ser el treball final de carrera ara fa uns quatre anys. En aquell moment, per escriure el guió vàrem fer un procés d’investigació bastant llarg parlant amb dones que se’n penedien de la maternitat o que no era el que s’esperaven. També amb treballadores socials. Fer un llargmetratge no era l’objectiu, però se’ns va donar l’oportunitat al festival Ibicine. Ens vàrem adonar que el curtmetratge ens quedava curt quant a història i personatges, per la qual cosa teníem la necessitat de treballar més capes de la història. Va ser bastant orgànic i tot molt natural.

Amb què està inspirat l’argument? Com ha pres forma, en el sentit de amb què vos heu basat pel guió? Té una raó de ser?
Clar que sí. En un primer moment, sempre que treballem amb juntes amb la Núria Dunjó, ens plantegem cada projecte com una oportunitat per tractar temes que ens preocupen i que el procés creatiu també sigui de sanació. En aquest cas hi havia dos conceptes que ens cridaven l’atenció: el penediment i l’abandonament. Vàrem començar a reflexionar i escriure sobre els temes i ens varem troba amb el llibre ‘Madres arrrepentidas’. A partir d’aquí, vàrem començar a indagar, vàrem parlar amb les nostres mares i vàrem agafar les nostres experiències com a filles. D’aquí neix aquest homenatge a totes les mares per dir-los que tal com ho fan està bé, que el mite de la maternitat és un sistema d’opressió cap a les dones.

Per tant, és una crítica a les pressions socials de què una dona ha de ser mare i, a més, ha de ser una mare perfecta?
Sí. El que nosaltres estem fent és posar davant l’espectador un personatge d’una dona mare que no és capaç d’enfrontar-se a la maternitat, que s’equivoca i visibilitza la falta de recursos, el que fa que s’allunyi de la normativitat. I tot el que s’allunya de la norma és estigmatitzat. Partint de la construcció d’aquest personatge des de la perspectiva de gènere i de classe posem damunt la taula una denúncia. Concebo el cinema com una eina de militància.

Idò com entens que hauria de ser el concepte de la maternitat?
No hauríem de parlar d’una maternitat, sinó de moltes maternitats. També de quina és la posició de la dona com a mare i com se’ns educa des de ben petites dient-nos que el nostre objectiu ha de ser el de ser mare i que quan hi som, ho hem de donar tot i sacrificar-nos. I aquí està el problema.

En aquest cas, Pepa és d’una classe popular, però a les classes altes de la societat també es podria fer la mateixa reflexió…
Totalment. És veritat que la maternitat no només s’ha de polititzar des d’una visió de gènere, sinó que de classe. No és el mateix una dona que és mare i ha de treballar moltes hores al dia per portar un sou a casa, que no una dona que no necessita treballar perquè ja compta amb els béns necessaris i l’economia suficient per tirar endavant. Una cosa és viure i l’altre sobreviure, el que s’ha de tenir en compte.

Per què és necessari dur a la pantalla gran aquestes històries?
Crec que per visibilitzar i donar veu a les persones a qui no se’ls hi permet expressar-se o tenir el seu espai. Llavors, d’alguna manera, el cinema és un camí per poder visibilitzar aquestes històries i les problemàtiques que el sistema vol amagar o no li interessa que es mostrin.

Pel que sembla en el tràiler també és una història de misèria…
Doncs sí. És a dir, l’objectiu no era anar d’un blanc a un negre, sinó que treballar amb grisos. Hi tenen lloc molts conceptes perquè és la realitat de moltes persones i sobretot de moltes dones que viuen en una societat com la nostra. I la misèria hi té cabuda. També es tracta el tema del turisme i de com els qui tenen poder volen mostrar un país ric sense mostrar l’altra car. Així com es veuen situacions laborals, explotació i condicions laborals lamentables.

Ha estat fàcil?
Va ser especial, o diferent, perquè va ser la productora que ens va venir a buscar i ens va donar suport en el sentit de crear el projecte. De cara al rodatge ens vàrem trobar amb la pandèmia i vàrem parar el rodatge just a la meitat. Crèiem que estaríem dues setmanes en repòs i varen ser dos mesos i mig, i per això hi havia la incertesa de si podríem tornar. També vèiem el risc en el fet de treballar amb una nena de 5 perquè el canvi se’ls hi nota molt aviat..

I en l’àmbit emocional?
Molt intens, però he comptat amb un gran equip. Enfrontant-me a un llargmetratge amb 24 anys i una temàtica de tanta implicació va ser bastant intens.

Al col·loqui que es farà posteriorment, quins temes tractareu? Què esperes que en surti?
No en tinc ni idea. Hem tingut l’oportunitat de fer molts col·loquis i tots han estat molt diferents. Que hi hagi un col·loqui és important perquè veus com ho entenen les altres persones i en cada persona hi ha un guió diferent. És un procés d’aprenentatge constant i aprenc què puc millorar. M’agradaria que aquest col·loqui fos dinàmic i participatiu, que la gent no tingui por a expressar-se i se sentin lliures d’opinar.

Back To Top
Search