I com cada any, s’omplen la boca de Constitució

Indigneu-vos. Pep Barrull

I hi han tornat, i com cada any un bla, bla, bla que no té aturador. Així, hem llegit a Margarita Robles afirmar “La Constitución no necesita ninguna reforma, le queda una vida muy larga”. I s’ha quedat tan tranquil·la. Pablo Casado ha denunciat el “revisionismo suicida del gobierno” i descarta la seva reforma. Jaume Asens d’Unidas Podemos deia que “la Constitución se ha quedado como un traje viejo” i responia a Robles afirmant “las constituciones que no se actualizan están condenadas a morir”. El nou president del Tribunal Constitucional, jugant a política -com sempre- afirmant com s’hauria de modificar. I així podríem continuar fins no acabar, tot un espectacle de bla, bla, bla.
Que no hi ha consens, ho sabem. La Constitució existeix per perpetuar el règim del 78, un règim corrupte, per mantenir els privilegis d’una oligarquia que drena els recursos de l’Estat i que son de tots, per garantir-se -els partits polítics- privilegis, per imposar una monarquia corrupta que la situa per damunt la llei. I qui dia passa any empeny.
És massa evident que la Constitució no es compleix, no s’ha complit i no pensen complir-la… I essent així costa d’empassar-se l’afirmació de Pedro Sánchez “cumplirse de pe a pa”.
Exemples n’hi ha a voler. La negativa del PP a fer possible la renovació del Consell del Poder Judicial. Aquí és on el PP s’hi juga les garrofes, els molts judicis per corrupció del PP i dels seus dirigents que hi ha pendents. Amb dues condemnes al PP per corrupció i el calvari no ha acabat. En el fons del PP reconeixen que no passaria res si no es renova abans d’acabar la legislatura, ja que el PP confia a guanyar les eleccions i llavors la renovació seria més favorable als seus interessos. Cada vegada està més clar.
He afirmat fa una estona que la Constitució no s’ha complit mai, ni ara es compleix ni tenen intenció de fer-ho possible. No és una afirmació agosarada ni demagògica. Els drets socials, a la feina digna tothom té el deure de treballar i el dret al treball, el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, a sostenir les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica a través d’uns principis d’igualtat i progressivitat, el dret a gaudir d’un medi ambient adequat, etc.
La Constitució defineix el Senat com la cambra de representació territorial. Ara és una cambra de segona lectura (sempre m’ha fet gràcia, els diputats/des no saben llegir bé, ja que necessiten d’una segona lectura) i després de 43 anys segueixen igual. Al final només es tracta de donar menjar a uns quants cents d’afiliats als partits que guanyen un lloc on posar els seus culs sense fotre ni pal.
I que no dir de la llengua catalana (o també l’euskera, el gallec o l’asturià o l’aragonès, per citar uns exemples). L’art. 3 diu “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes… La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Després de 43 anys no els ha interessat fer una llei que garantís el compliment d’aquest article. Que al Senat es xerràs qualsevol de les llengües (la presidenta amenaça en retirar el dret a la paraula als que utilitzen el català). La persecució sistemàtica de l’ús del català en l’ensenyament (recordem l’actitud d’aquell president fanfarró i engominat), les denúncies contra el sistema d’immersió lingüística, les sentències dels tribunals i la més recent, del Tribunal Suprem. Les declaracions de Pablo Casado “que no os engañen, habláis mallorquín, menorquín, ibizenco, formenterés”. La persecució de la llengua al País Valencià. O la negativa a incloure quotes de català, gallec i euskera a la Llei de l’Audiovisual. Inclús trencant el pacte acordat amb ERC per part del PSOE, el “gobierno más progresista de la historia”.
Com entendre les queixes dels partits polítics respecte a l’allunyament de la ciutadania respecte de la política quan són ells que s’han allunyat dels ciutadans. Democràcia no és anar a votar cada 4 anys, que també, sinó el control democràtic de les institucions sempre.
I és clar, han corromput la paraula, la política, la llei, el respecte a la ciutadania. Com deia aquell, no hi ha més cec que aquell que no vol veure.