skip to Main Content

Ametles que s’adrecen

Hom no sap mai què és primer, si l’ou o la gallina. Hom no sap mai si som nosaltres els fills del nostre temps o si és el temps que vivim el fill que hem fabricat amb el nostre esforç i dedicació. La recuperació i el gust per la cultura popular tan pròpia dels anys vuitanta, per què vengué? Perquè arribava alhora a tot Europa per una fabulosa generació espontània? O tal vegada per l’empenta de persones anònimes aquí i allà que creien, precisament, en aquell refermament d’allò més identitari? Segurament la resposta seria complementària.

Les persones actuam segons ens dicta la cadència del nostre temps. I el nostre temps transcorre i canvia fruit també de la nostra actuació individual i col·lectiva. És així que es pot explicar la recuperació de la dansa dels cossiers a principi dels anys vuitanta a Manacor. Només el coratge a estones valent a estones inconscient d’un grup de joves agosarats i tendres, idealistes i transformadors pot explicar una gesta com la de recuperar una dansa que havia desaparegut tres dècades abans dels carrers de Manacor. Aquella feina desinteressada i generosa va obtenir el seu fruit i avui els cossiers de Manacor són ja una dansa institucionalitzada i consolidada. Tothom al poble la coneix. Tothom l’estima. Tothom la segueix. Els infants volen ser a primera fila. Hi ha continuïtat i relleus assegurats. L’Escola de Mallorquí i els seus coordinadors han vetlat per al manteniment de la dansa i la custòdia de tot allò que hi està relacionat.

A ningú, avui, li passa pel cap que els Cossiers de Manacor puguin desaparèixer del nostre calendari festiu. A més, els darrers anys han incorporat la figura del dimoni i en fa dos que Àngels Puig i Neus Barceló ballaren com a cossiers, essent les primeres dones que exercien aquest paper dins la dansa. Adaptació al temps d’avui, plasticitat i mal·leabilitat sense perdre mai l’essència. Aquest és l’esperit, i aquesta és la línia. Els Cossiers formen part avui, gràcies a la feina de tants d’anys de tanta de gent, del panorama festiu i identitari manacorí. Sense ells, Manacor no seria el que és. Sense ells, els carrers serien més trists, i el cel més apagat. Sense ells, l’orgull de poble no hauria florit en esplet de festa com ho ha fet les darreres dècades. Gràcies, idò, a tothom qui ho ha fet possible.

Back To Top
Search