Anna Argany: “Sabíem que Maria Garcia havia mort, però ens ha impressionat la manera”

Quin vincle familiar teniu amb Maria Garcia?
En el nostre cas, Maria Garcia va conviure amb la meva besàvia durant quaranta anys, tot i que no són família directa. Fins i tot a la tomba on hi ha la meva besàvia, hi ha la seva filla enterrada. A mi personalment m’havien parlat molt d’ella quan era petita. Maria García no va deixar descendència, ja que la seva filla morí quan era petita i el seu fill morí a la guerra després d’ella.

D’on sou vosaltres?
La Maria és natural d’Olleria, a València. I arribà al barri barceloní del Camp de l’Arpa, entre la Sagrada Família i el Clot, on encetà la convivència amb la meva besàvia.

Qualcú actualment en tenia notícia a la vostra família?
Sí, la meva mare, que té noranta-un anys, la va conèixer fins als nou, quan partí cap a Mallorca. Nosaltres sabíem la història de la Maria abans d’anar-se’n cap a Mallorca. En morir la seva filla, va anar voluntària a Mallorca a cercar la mort. El fill, que en va poder tornar, ens digué: “La mare ja no tornarà”. Amb això sabíem que era morta, però no sabíem el que havia passat. El fill va entendre que els que quedaven allà moririen.

I amb el documental us va arribar més informació.
Sí, la Tània ens ho va explicar tot.

Com arriben a vosaltres, sense el vincle del llinatge?
Va ser un cúmul de casualitats. Tenien la foto i tenien el nom. Un dia la Tània va veure que al primer número de la revista Live hi sortia la imatge de la Maria, anomenada allà com la senyora Garcia. Ja teníem el cognom. Si hi ha morts de guerra, es passa una pensió familiar. En aquest cas, la pensió va anar al seu home, que estava empadronat amb la meva besàvia, i que va arribar a viure amb els meus pares. Va ser a través del cognom Argany, molt menys freqüent que el de Garcia, que arribaren a la nostra família. El meu pare, Argany de cognom, va estar empadronat amb el seu home. I així ens trobaren.

Quina reacció heu tengut a la família en fer aquest descobriment?
Sabíem que havia mort, però ens ha impressionat la manera. Ara ja no ens impressiona tant la seva mort. No és en el dolor, on estem instal·lats ara, sinó en la dignificació del tipus de vida que van portar i com van ser de valentes aquelles dones.

Sents com si s’hagués tancat un cercle? O penses tornar a Manacor per servar la memòria de Maria Garcia?
Sento com si s’hagués tancat el cercle, sí. De fet quan la Tània ens va visitar acabàvem de mudar-nos a Badalona, arribàvem al mar, al mar per on va partir la Maria… Ara em sento molt vinculada amb les persones que han mogut això, i si em proposessin alguna cosa comuna, alguna reunió simbòlica, hi participaria, però no m’havia plantejat la possibilitat de tornar a Manacor, tot i que no ho descarto.