skip to Main Content

Anotacions per a un retrat de Joan Perelló Sansó

Montserrat Alcaraz

Dissabte 12 de març vaig anar a sopar amb un capellà manacorí del qual, si en som capaç, us esbossaré un petit retrat. D’aquests retrats o perfils en forma de silueta que podem trobar a les neules i que, abans de la popularització de la fotografia, n’eren un precedent. Esment aquest exemple perquè mossèn Joan Perelló ha estat un gran aficionat a fer neules. I és que amb un paper i unes tisores es pot dir molt amb molt poc. Segur que molt més del que podré fer jo amb un paper i un llapis parlant de mossèn Joan.
Vaig tenir l’honor i la sort de poder sopar amb ell gràcies a la mediació de la seva fillola Joana Maria i de la seva germana Antònia que, si us he de dir la veritat, és una amfitriona absolutament fora de sèrie. Havent sopat, quan tornava amb el cotxe cap a casa per l’autopista, ja era mitjanit, alçà el vol un sebel·lí. Em cridà l’atenció: Hi Ha persones com sebel·lins travessant autopistes.
Conduïa, com us dic, i el cap em bullia d’idees tot intentant fixar en la memòria detalls de la conversa amb Joan Perelló.
Diré que a mossèn Joan Perelló ja el m’havia topat un dia per Manacor. Anava per la voravia prop de Sa Bassa amb una gorra de visera. I un altra vegada el vaig visitar breument a casa de la seva germana. La tercera vegada que el vaig veure ja va ser per parlar devers dues hores del món i de la bolla. Temes per parlar, amb ell, en surten constantment. La sensació que me’n vaig endur no es pot resumir en un escrit breu. Som pensat advertir, a qui estigui llegint aquests mots, que només puc fer una petita canaleta que faci córrer una micoia d’aigua clara d’un torrent humà: Mossèn Joan Perelló. Ell parla, des de i amb, les mans de l’escultor que va ser de jove (tallista s’autodenominà) abans d’entrar en el seminari. “De l’home sempre mire les mans” cantava Raimon. No sé per què sempre mir les mans dels homes. De les dones intent, si puc, mirar els ulls. Joan Perelló em parlava amb les mans i amb els mots d’un bell parlar manacorí; el d’un home de vuitanta i busques anys que ha consagrat la seva vida a una fe que té la sort de continuar cisellant i llavorant. Algun escarràs se n’haurà duit amb tants d’anys. Però no ha defallit.
Cada persona es fa a si mateixa. Uns trien el món, d’altres, Déu. I altres trien Déu enmig del món, entremesclat en el món. Altres es passen la vida expulsant Déu del món. Flastomar sempre m’ha escarrufat ferm, déu ser perquè enyor a Déu. Resar, he resat molt, però un dia em vaig enamorar i ja no resava a Déu sinó a un ésser humà. Pensava, mentre conduïa per la fosca, que Joan Perelló era un d’aquests capellans que confiava en la persona humana com a criatura que mereix conhort i coratge. Parlàrem de Sartre i de Camus, autors dels quals ell havia fet un estudi profund en el decurs de la seva formació. Parlàrem de la seva estada a Burundi els anys setanta, de les peculiaritats de la llengua kirundí, de les missions, d’anècdotes de la seva vida pastoral, del seu estimat evangeli segons Sant Marc: -el més breu de tots, assenyalà. Un instant vaig adonar-me que, en la seva conversa, no hi havia el més mínim indici de grandiloqüència ni de pompositat. Ni el que és més admirable, de retòrica flatulent postconciliar o Tridentina, què té més… L’escultor que havia estat de jove li degué ensenyar que el material humà és irreductible als tòpics. Potser la salvació comença, ha de començar, per aquí.
Mossèn Joan Perelló, si fa bon temps hi va a peu, cada diumenge diu missa al monestir de les benedictines. És un capellà de poble qui, en nom seu, no té ni una bicicleta. L’evangeli, viure segons l’evangeli, ha de ser una cosa semblant a aquest viure als antípodes de la vanitat, de la supèrbia. Viure com un pobre és el contrari de viure com un miserable. La balquena i el món de presses i corregudes que hem organitzat ens fan miserables envoltats d’embalum. Parlant de frisar em ve a la memòria la llegenda d’aquell sant que tant agradava citar a Camus. No record si era Sant Ambrosi que un dia havia quedat citat amb Déu i pel camí es trobà una persona desemparada i, com que el va atendre i agombolar, arribà tard allà on Déu l’esperava. Degué pensar que, triar per triar, entre ser puntual amb Déu i la tendresa amb un humà, millor prioritzar la tendresa. La vida eterna ja vendrà si ha de venir.
Crec que aquests capellans de poble com mossèn Perelló ho tenen clar: sebel·lins que han fet camada travessant autopistes.

Back To Top
Search