“Aquí els homes parlen massa, sobretot d’ells mateixos”

“Aquí els homes parlen massa, sobretot d’ells mateixos. I nosaltres els hem d’escoltar”. És una frase italiana dins la trena d’identitats femenines que es configuren dins un camí que hom no sap com, però arriben a tenir un fil comú. La trena, la versió dramatúrgica proposada aquest cap de setmana per La Perla 29 a l’Auditori de Manacor, a partir de la novel·la del mateix nom de la italiana Laetitia Colombani, és una història de cabells i de dones. És una història de valentia i de superació. És una història que troba en la lluita contra els designis de tres patriarcats diferents que acaben actuant de la mateixa manera (amb efectes diversos segons cada indret), un fil conductor tan prim com intens, tan lluminós com infinit.

La directora Clara Segura és la mateixa mestra de cerimònies que ens presenta cada un dels escenaris, cada una de les protagonistes, cada una de les situacions. Sòbria, digníssima i potent com sempre, Clara Segura no necessita ni tan sols entrar a l’escenari per menjar-se’l. Tres portals i unes parets blanquíssimes on poder projectar les cases, els edificis, els carrers, la roba estesa, per ubicar-nos en cada una de les tres situacions proposades. I sí, tres actrius, tres actriuasses, capaces d’intercanviar papers tan sols amb un canvi de peça de roba: una família hindú, de la casta dels intocables, les dones de la qual estan sempre destinades a llevar la merda dels altres (disculpau la literalitat de la cosa, però és que és així); unes dones italianes, molt mediterrànies, fresques, divertides, però devastades per la “imperícia” del “cap” de la família, que mor deixant un deute inimaginat i una empresa que sembla impossible de surar… I finalment l’executiva occidental, americana, agressiva, valenta, decidida, la que amaga les misèries domèstiques davall l’estora lluent del món empresarial, fet i pensat per als homes, i per a les dones que no siguin gaire dones… Competitivitat, instint de superació, lluita contra l’impossible, i un fil comú més enllà de tot: la llunyania dels homes, tan poc empàtics amb unes lluites que no comprenen perquè no les han duites mai damunt… perquè és difícil assumir que el privilegi és un privilegi quan és un mateix qui el gaudeix.
En qualsevol cas, i per no fugir de la immensitat de l’obra d’art que hem vist aquest cap de setmana, a més de Clara Segura, Marta Marco, Carlota Olcina i Cristina Genebat, estan extraordinàries i assumeixen entre totes tres tots els personatges de l’obra fins al punt que, sabent mantenir les tres trames separades i la intriga per la vinculació final, sostenen una pulsió invisible que traspua uns mateixos valors, unes mateixes necessitats, una mateixa sensibilitat. Hem començat amb una frase, i acabam amb una altra, perquè s’ho mereix, també la delicadesa i la contundència de l’adaptació del text: “Quan nedes entre taurons, és millor no sagnar”. Es poden dir més coses amb més poques paraules?