Skip to content

“Ara que les inèrcies han canviat, hi ha d’haver una voluntat conscient de mantenir la llengua”

Joan Melià Garí (Porreres, 1954) és professor jubilat de la UIB i especialista en Sociolingüística. L’entrevistam perquè dia 25 de maig a les 12 h presenta novetat editorial a Can Lliro, Somriure amb la gramàtica, un assaig que aborda la reflexió gramatical a partir d’acudits.

És per a estudiosos, aquest llibre? Cal haver estudiat per a saber gramàtica?
Precisament, la tesi principal del llibre és que per a saber gramàtica, no fa falta estudiar-ne. Pel simple fet de parlar una llengua, ja domines la gramàtica que necessites per a utilitzar-la. Una altra cosa és saber explicar teòricament com funciona, per a això sí que necessites uns estudis acadèmics.

M’ha sorprès molt, el “somriure” del títol? Per què no “Riure amb la gramàtica”?
Havia pensat posa-li “Un llibre que fa rialles”! Però finalment ens decidírem per aquest títol, perquè tots els acudits segur que fan, com a mínim, somriure. A part, el riure de vegades pot ser una mica descontrolat; en canvi, el somriure pot donar-se en entorns més reflexius, sense perdre el control.

Com pot ajudar-nos, l’humor, a entendre el funcionament de la llengua?
Els acudits que juguen formalment amb les paraules, el que demostren justament és que la gent és capaç d’entendre intuïtivament aspectes i regles gramaticals.

Els que hem estat alumnes teus recordam molts d’acudits que feies servir per a exemplificar el que ens explicaves. Quin és l’acudit que no falla mai?
N’hi ha un que m’agrada molt i que només funciona en català, que és aquell que demanen a un infant petit: “I tu què vols ser quan siguis gran?”. I l’infant respon: “Pilot d’avió, perquè només fan feina quan volen!”.

És universal, idò, l’humor? O hi ha diferències entre l’humor en diferents llengües i cultures?
Pens que és universal, tot i que a cada cultura hi ha paradigmes diferents: segons quins punts de vista o plantejaments poden fer més gràcia que d’altres. També hi ha tabús, en les diferents cultures. Encara que jo pens que se poden fer acudits de qualsevol tema, el que passa és que s’han de fer en les circumstàncies adequades i davant les persones adequades. I les bromes ofensives, se poden capgirar i reivindicar-se per part del col·lectiu que se pretén ofendre. Una demostració clara d’això és l’adopció de l’insult “polaco” per part dels catalanoparlants, que fins i tot s’han fet programes de televisió en referància a això: Polònia, Crackòvia… Així, se perd la part agressiva que tenia l’insult.

El català, darrerament, se n’ha duit moltes sabatades. Com ho hem d’afrontar?
Primer, hem de posar resistència a certes barbaritats que es cometen fins a on puguem. Una cosa que no hem d’oblidar és que, malgrat en l’àmbit públic hi hagi restriccions i atacs a la llengua, la llengua encara existeix i en podem gaudir. Podem llegir en català, escoltar música en català, etc. Convid a passar gust de la llengua, que és molt rica i vital en molts d’àmbits i no centrar-nos principalment en els atacs que rebem.

De vegades se fa una mica difícil…
Evidentment, la situació serà complicada sempre, sobretot tenint en compte els canvis demogràfics que hi ha, la ruptura total de les fronteres entre comunitats lingüístiques… Per una banda, és necessari ser conscients d’aquesta situació complexa. I després, serà necessari que des de les institucions públiques se prenguin mesures per la conservació de la llengua. Però els parlants també haurem de ser conscients que els nostres usos i les nostres actituds també tenen un impacte en el futur de la llengua. Abans era la inèrcia mateixa, que mantenia l’ús del català; ara haurà de ser una inèrcia, com a mínim, conscient. Hi ha d’haver una voluntat conscient de mantenir la llengua, no canviar-la a la mínima que ens parlen en una altra llengua o quan ens dirigim a persones estrangeres o que no coneixem.

Si poguessis fer una petició a un ésser màgic amb poder real de millorar la situació actual del català a les Illes Balears, què li demanaries?
Senzillament, demanaria que concedís a les institucions i a la societat d’actuar amb coherència, i no amb tants d’elements contradictoris que se contraresten els uns als altres.

Molta gent et recorda per la teva etapa com a professor de la Universitat. L’enyores?
La part de contacte amb els alumnes, d’explicar a classe, sí que l’enyor. M’ho passava molt bé, sobretot quan perquè ja dominava la matèria i podia dedicar-me a enfocar l’ensenyament de manera innovadora. I el retorn que rebia dels alumnes era molt positiu. Però els darrers anys, la part burocràtica i administrativa era massa aclaparadora i per això vaig decidir deixar la Universitat.

Altres presentacions que tenguis, a part de la de Manacor?
N’he fetes una partida, i encara me’n queden per fer! 15, si no m’equivoc. Ara ja no són tan espesses com al començament, però n’anam fent. I el llibre ha anat bé, ja anam per la segona edició, cosa que em fa pensar que ha interessat la gent. I a les presentacions, de vegades la gent me conta més acudits, és a dir que potser convendrà ampliar-lo.

Back To Top
Search