L’advocada Francesca Mas, membre del col·lectiu Dones de Llevant, va ser l’encarregada de presentar el llibre de David Ginard sobre Aurora Picornell a la seu de la Institució Antoni M. Alcover, i ho feu agraint la tasca de les Fundacions Emili Darder i Pere Mascaró en la promoció de la recerca dins el camp de la memòria històrica. Es mostrà molt contenta “perquè encara es publiquin llibres en paper”, i va definir el fet de llegir com “un acte de resistència social”.
Mas destacà la bona feina de recerca i el rigor emprat per David Ginard en la confecció del llibre, alhora que lloà el compromís de l’historiador en la defensa de la memòria republicana. Del conjunt de la seva obra en destacà aspectes com els següents: l’època que estudia, centrada en el temps de la II República i de la Guerra Civil; el seu interès per les classes populars; i l’establiment d’una geneologia de les dones, massa temps invisibilitzades per la història i els seus cronistes.
La presentadora del llibre es referí, també, al fet que la biografia d’Aurora Picornell va ser, en paraules de Miquel Àngel Llauger, “una vida de novel·la”, un símbol de solidaritat, de feminisme, de laïcisme militant i d’un fort compromís, aspectes que van “molt més enllà de la seva condició de comunista” i la converteixen en un referent proper per a totes les persones que lluiten per un món més just.
David Ginard, l’autor del llibre, començà la seva intervenció amb agraïments al col·lectiu Dones de Llevant i a la Institució Antoni M. Alcover, i digué que centraria la seva xerrada sobre l’activista del Molinar en tres apartats diferents, que tot seguit s’exposen.
El difícil procés de recerca
Ginard qualificà la tasca d’elaboració de la biografia de Picornell “un repte pendent”, de més de vint anys enrere. A més, comentà que personatges com Aurora Picornell, el seu marit Heriberto Quiñones o Matilde Landa tenien elements en comú, com el fet d’haver estat destacats militants comunistes a l’illa de Mallorca.
L’autor esmentà les dificultats amb què s’havia trobat a l’hora d’accedir a la documentació, ja que gran part d’aquest material havia estat destruït o confiscat durant la Guerra Civil i el franquisme, sobretot allò relacionat “amb el moviment obrer”. La por, el silenci de la transició, la inexistència de les Comissions de la veritat, com les que es posaren en marxa a Argentina un cop recuperada la democràcia, condemnaven a l’oblit moltes biografies de persones represaliades per la seva militància progressista.
El relat d’una biografia curta però molt intensa
David Ginard expressà el seu interès en elaborar una biografia de Picornell que no fos “una reconstrucció apologètica”, amb caires d’hagiografia, “com si fos la vida d’un sant”; sinó que havia volgut reflectir tant les seves llums com les seves ombres. També comentà que havia intentat en tot moment que el relat “no pivotàs damunt la mort”, perquè considerà un error “aquesta tendència a fer que els personatges investigats assumeixin només el rol de víctimes”.
La breu però, alhora, intensa vida d’Aurora Picornell s’inicià, en els anys previs a la proclamació de la II República, en el barri mariner del Molinar, en el si d’una família profundament polititzada, en un ambient treballador i d’esquerres, una zona amb una intensa problemàtica social. Són els anys dels primers contactes amb les biblioteques i els ateneus, que marcaran de manera definitiva el caràcter i les conviccions d’una jove que, ben aviat, apunta desitjos de trencament i de revolta, amb un molt incipient activisme social.
Amb l’esclat de la II República és quan té lloc l’eclosió màxima de la militància comunista d’Aurora Picornell que, ben aviat, es converteix en una activista compromesa en nombroses causes, dotada d’una gran oratòria que, entre moltes altres accions dutes a termes, funda un sindicat de sastresses. La seva fama cobra tant de renom que, en poc temps, ja és coneguda com “la Passionària mallorquina”. No és d’estranyar, per tant, que als pocs dies del cop d’estat dels colpistes sigui de les primeres dones detengudes que formaran part de la llista de presoneres; en un primer moment a la Presó Provincial i, posteriorment, a la de Can Sales.
El mes de gener de 1937, Aurora Picornell, juntament amb les “roges del Molinar” i Belarmina González, era assassinada a l’oratori del cementiri de Porreres. Segons conta Francisca Bosch, les seves darreres paraules varen ser: “Podeu matar homes, dones, nins com el meu que encara no ha nat. Però, i les idees? Amb quines bales matareu les idees?”. Segons David Ginard, “una frase lapidària; bella, humana i contundent com poques”.
Aurora Picornell com a símbol
La victòria franquista, l’1 d’abril de 1939, marcà una nova etapa en el proces de destrucció de la memòria d’Aurora Picornell. Els vencedors del conflicte pogueren des d’aleshores sotmetre “a l’amnèsia col·lectiva una societat paralitzada per la por”. Qui havia estat tot un símbol durant la República i la Guerra Civil va haver de patir la destrucció i la proscripció del seu record i de tot un llegat de lluita i compromís.
Fou a partir de la transició democràtica quan s’inicià de debò la recuperació d’Aurora Picornell com a recurs simbòlic, amb una esquerra necessitada de treure de l’oblit les seves figures amb més renom i amb un historial més reblit de servei a la llibertat i a la lluita contra les desigualtats. Començava, per tant, la reconstrucció d’un símbol de militància feminista, laïcista, comunista i de reivindicació de la classe obrera, amb un potencial icònic molt gran.
L’acte de dimarts va ser, per tant, una passa més en el camí de la reconstrucció rigorosa i cívica de la trencadissa que el franquisme i els enemics de la memòria han perpetrat en contra d’Aurora Picornell i de tantes altres víctimes. Gràcies a David Ginard i a tants altres autors, com Antoni Tugores en el nostre àmbit local, per haver tret a la llum la vida compromesa de tantes víctimes invisibles, que mai més han de romandre en l’oblit.
