El mestre de mestres algaidí, que rebé el padrinatge de la glosadora i mestra Maribel Servera rebé emocionat de mans del batle Miquel Oliver el Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí
“Hi ha dos tipus de reconeixement: el dels doblers i el de la gratitud. Amb la gratitud et pots passejar fent volar la certesa que has fet alguna cosa ben feta, per tu, per altri o per a la comunitat. Almenys no penses ‘que bo que som’, sinó ‘dec haver fet alguna cosa perquè m’ho mereixi’”. Així començava dijous passat Biel Majoral el seu discurs d’agraïment pel Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí. El mestre de mestres algaidí es declarava emocionat: “Les emocions són necessàries per continuar l’embranzida”.
“Ha estat una vida”, deia tot fent balanç, “dedicada a una manera de viure. Amb alts i baixos, però que quan la sospeses et transporta cap a la tranquil·litat”. Gabriel Oliver i Oliver, Majoral, es recordà dels seus referents en l’homenatge que rebia a Manacor: “Com diu Joan Veny, ser mallorquí és una especificitat de Mallorca en el conjunt de la cultura catalana”.
Majoral es felicità d’haver fet “algunes aportacions al país, a la nació”, però tot d’una ho matisà: “No me les he inventades, les he mamades. Les he cercades i amb feina i sort les he trobades”. Seguint amb l’enfilall de referents, Majoral tengué memòria per als seus mestres en la cançó; Biel Caragol, el Tio Gori, en Biel des Cantó, “persones de sensibilitats extremes”, gent, com tot el poble mallorquí, aferrada a unes arrels que “ni el franquisme no va poder arrabassar”. Una gent, al cap i a la fi, que “des de la senzillesa servaven el nostre redol, amb una cultura respectuosa, connectada a la terra, sensible i gens usurpadora ni agressiva”.
El recuperador de tonades i cançons tradicionals recordà mig de broma allò tan dit que “Manacor és la ciutat dels Països Catalans amb més escriptors, poetes i músics per metre quadrat” i tot seguit enumerà Antoni Maria Alcover, Miquel Àngel Riera, Guillem Vidal, Antoni Mus i també Jaume Vidal Alcover, “que m’acollí sempre com a fill putatiu a Barcelona” i de qui va aprendre l’art de la “dialèctica, tan útil per donar una resposta ràpida a una mentida”.
No podia ser a Manacor, tampoc Majoral, sense fer menció de Guillem d’Efak, qui li deixà escrit per cantar el “Vou verivou per no dormir”. Ell sempre deia que “és important sembrar per poder collir, però no n’hi ha prou si no es cultiva allò que s’ha sembrat”.
Es mostrà també orgullós el reconegut d’haver pogut participar de la mà de tres alumnes seves (Maria Coloma Gelabert, Aina Sansó i Maria Galmés) en la recuperació de la dansa dels cossiers a Manacor en els ja llunyans anys vuitanta, per acabar referint-se a la cultura: “No deixem que esdevingui grollera, ni pur espectacle. La cultura ens fa lliures, com la bellesa, que també forma part del nostre petit país”. Un petit país que Majoral ha recorregut pam a pam tan sovint, de cos o d’esperit, acompanyat per Antoni Artigues, amic de l’ànima i company d’aventures de Majoral en tot i per tot. Emocionat, digué Majoral: “Gràcies per haver entès i reconegut aquesta feina diària i constant al llarg de la meva vida”.
“L’escola ha de fer persones, no màquines”
Abans però, Maribel Servera, exalumna de Majoral, glosadora i també mestra, havia fet de padrina del reconegut: “Record les seves classes a la universitat. La primera meitat de la classe era de gramàtica. La segona, era de tertúlia. Amb el temps vaig comprendre que els vertaders ensenyaments venien de la mitja hora de tertúlia”. També recordà Servera “la visita a ca seva, a Son Llobet. Un mestre que obre les portes de ca seva als seus alumnes no el trobam a gaire facultats. Això que va fer en Biel és el que defensen les teories més modernes de l’educació”. Servera recordà també que segons Majoral “no tothom és digne de ser mestre, i per això era tan exigent. Qualcú que no estima la llengua i la cultura no pot ser digne de ser mestre” mentre recordava una sentència de Majoral publicada en una entrevista recent a la nostra publicació: “L’escola ha d’estar al servei de la cultura”. I això és així, afegí la glosadora, perquè “la cultura ens fa persones i ens fa país, ens connecta amb la gent que tenim a devora i amb la terra que tenim als peus. I l’escola ha de fer persones, no màquines”. Servera, parlant ara com a mestra, recalcà: “El problema de l’escola no és el coronavirus. Un alumne que pot acabar el seu pas per l’escola sense dir ni una sola paraula en català és un fracàs del sistema educatiu i de la societat sencera. Un alumne que sap que la capital de Síria és Damasc però li és igual que la gent es mori a dins la mar perquè si arriben aquí ens prenen la feina, és un fracàs del sistema educatiu. Un alumne que no du cap mestre dins el cor és un fracàs del sistema educatiu”. Servera recordà a Majoral que la seva tasca “s’estén com una teranyina que arriba fins als nostres alumnes d’avui, molts dels quals seran els mestres de demà”.
L’encarregat de lliurar el guardó a Majoral (que acabà l’acte de lliurament amb un bon enfilall de cançons acompanyat per alguns dels seus músics de sempre) va ser el batle Miquel Oliver, que destacà de Majoral que “fa país quan parla i quan canta, i fa que la nostra consciència com a poble cresqui i es reafirmi”.
L’auditori aplaudí de dret el reconegut, amb emoció i gratitud.
