Joan Brossa tenia debilitats manifestes, de les quals no se n’amagava gens, ans al contrari: la màgia, el transformisme, l’estriptís, la força de les lletres, l’estruend serè de les paraules. El missatge, i el joc.
Interpretat a Manacor per Catalina Florit, Salvador Miralles i Xesca Vadell, Brossat, una proposta valenta a partir de texts del genial i avantguardista poeta barceloní, mostra totes aquestes debilitats brossianes en una mena de collage embogit que ens situa de ple dins el caos ordenat de la ment polièdrica d’aquest membre del col·lectiu Dau al Set.
La veu i la mirada d’Antoni Artigues, “passar gust d’existir”, aquest és el secret; el mateix Brossa enregistrat en veu i en vídeo; la suggestió d’un estritptís; un focus multidisciplinari; unes cadires sense cul; els missatges inequívocament compromesos i comprometedors de la poesia brossiana: “La gent no s’adona del poder que té”, “el preu que pagam per la nostra llibertat, la precarietat”, el joc de paraules, la tendresa, la mirada fonda envers el creador, envers la persona, envers la vida de qui ens ha il·luminat proposant un nou ordre dels mots. Tot això i més coses ho podem veure en un muntatge dinàmic, agosarat, que a estones ens fa sentir un vertigen especial i en d’altres ens proporciona un paragaigudes per tenir temps, a la davallada, de recompondre totes les peces del trencaclosques fins a obtenir la visió panoràmica d’una obra i d’una vida que, en mans d’una altra cultura, hauria esdevingut universal, mítica, mitològica, fins i tot. Més com Brossat, per favor!
