Skip to content

Ca ses Rovellones

Montserrat Alcaraz Vich

Voldria parlar-vos avui d’una botiga. “Comerç”, “Supermercat” o “tenda” són noms que, per a mi almanco, no tenen tanta gràcia com el de botiga. Botiga, boticari o apotecari, botiguer… procedeixen de la mateixa arrel grega apothéke. La paraula en qüestió ja es pot llegir en la nostra llengua en textos de 1203. Fa referència a magatzem o dipòsit on es despatxen articles de comerç diversos. Un altre nom preciós que s’està perdent era el d’Ultramarinos. Quan era al·lot, durant les vacances d’estiu a la Colònia de Sant Jordi, anàvem a comprar a Ultramarinos RAI (Rafel, Antoni i Isabel, els tres membres de la família que el regentava). Ultramarinos es va posar de moda, com és de suposar, amb l’eclosió del comerç d’articles procedents de les colònies d’allà deçà la mar. També s’emprava la denominació “Comestibles”. Quines paraules més belles… Com és possible que jo encara he conegut i parlat amb la filla del primer comerciant que importà plàtans des de Canàries a Mallorca? Les geleres no existien aleshores. El temps ha passat molt aviat, si el poguéssim congelar un poc…
Si enfilau el carrer de l’Alegria, en un xamfrà venint de l’avinguda del Tren just a l’altura del carrer d’en Muntaner, trobareu un portal amb unes portes de disseny dels anys setanta, reforçades, de ferro i alumini, d’aquestes que duren tota la vida. Sense cap marquesina que ho indiqui, sense altre reclam que el que pugueu veure si guaitau per la vidriera, idò entrareu en una botiga que, molt més que un pobre escrit com aquest, mereix un reconeixement de les autoritats municipals. Ara es parla molt dels llocs que no tenen personalitat, que no tenen carisma. De fet, hi ha tota una teoria filosòfica sobre els anomenats no-llocs. Bé idò, tot el contrari d’aquests espais insípids i fats són les botigues com ca na Rovellona.
No sé quants d’anys fa que s’obrí aquest negoci. Em diuen que el difunt espòs de Coloma, la propietària era conegut com a Rovelló i d’aquí el nom. A tots els pobles i barriades de ciutats abundaren, fins a l’aparició dels hipermercats, aquest tipus de negoci familiar. Al meu poble es coneixien pel nom o malnom de la madona: Ca na Terenyina, Ca na Boixa, Ca na Xisquetona, Ca na Maria Morena, Ca na Barraca… Absència absoluta de cartells a la façana, per descomptat. Quina necessitat hi havia de rètols.
Bastava el primer aiguavés de la casa. Habitatge i lloc de feina al mateix temps permetien conciliar vida familiar i laboral, posaven a l’abast dels veïns productes frescs i de temporada que procedien moltes vegades de les finques dels mateixos botiguers. Ara d’això en diuen quilòmetre zero. Exemples d’una economia més humana, més redistributiva, més lògica en definitiva, aquests negocis entren en decadència a partir dels anys vuitanta. Alguns s’associen en cooperatives per abaratir costos i fer front als monstres multinacionals: Hiper, Continente, Pryca. Després vendrien els ALDIS, Mercadonas, Lidels, etc.
S’ha de dir que amb l’arribada dels immigrants hem vist com aquests tenen una mentalitat més de fer pinya i han obert negocis on troben els productes del seu gust. És el tema de la integració. Fan bé no integrar-se en la nostra mediocritat consumista. Fins quan? En què? Jo, per fer d’integrador, una vegada vaig anar a una barberia d’un musulmà i com que tenc poc pel gairebé no vàrem tenir temps de conversar.
Però el que és important destacar és que la botiga de Ca ses Rovellones és un espai on es troba la gent i pot bescanviar algunes paraules de com està el temps, la salut… el parlar per parlar una estoneta mentre fas la compra amb la senalla. Els pics que hi he trobat dues o tres madones he passat un guster d’escoltar els seus comentaris malgrat que sigui només de rampellada. Coloma, el seu nebot Toni i la seva filla Isabel tenen un tracte familiar amb els parroquians. Perquè poden i perquè volen. Si vas a una gran superfície com no et posis a parlar amb una capsa de detergent o un pot de cacau ho tens difícil. També pots saludar a algun conegut que tragina el seu carret, però és que els passadissos dels hipermercats estan transitats i fas nosa com quan t’atures enmig del carrer amb el cotxe. És que la gent frisa per anar enlloc. I en els no-llocs la gent frisa més encara per anar a un altre no-lloc. Ja no sabem estar en un lloc. Hem perdut el fet de posar-nos “a puesto”. Que no li vagin en cançons algun antisistema a na Coloma perquè ella ha sabut mantenir el seu negoci per damunt de totes les tempestes que provoca un sistema econòmic que afavoreix els poderosos en detriment dels més petits. El petit comerç, comprar en el petit comerç hauria de ser un gest cultural de resistència. Les grans financeres i els bancs han guanyat per golejada els estats. La gent que se sent d’esquerres ha de defensar el terreny cultural en sentit ampli. Des d’organitzar sopars a la fresca entre els veïnats a anar a comprar a la botiga de ca ses Rovellones.
L’olor d’aquestes botigues és una olor indescriptible i més encara per a mi que tenc poc sentit olfactiu. Però també és cert que el món que vaig conèixer d’al·lot feia més olor. M’explic fent empriu de la memòria olfactiva: record l’olor de l’aula de l’escola, record l’olor de la roba eixugada devora la xemeneia, record l’olor dels llibres, de la sala d’espera de la consulta de cal metge, record l’olor dels cabells d’una al·lota també manacorina… i record l’olor de les botigues. Aquesta olor encara se sent a Ca ses Rovellones. Alabat sia Déu!
Tot el gènere, a Ca ses Rovellones, està presentat d’una manera impecable i no hi trobareu res a faltar. Netedat absoluta, un taulell, amb uns fulls d’embolicar per fer quatre sumes, una màquina registradora senzilla perfectament prescindible i aquella integritat i solera que dóna haver sobreviscut a la globalització, són característiques que també afegiria en parlar de Ca ses Rovellones. És necessari tenir trenta tipus distints de galetes o un centenar de marques de vi? Si voleu galetes en trobareu, si voleu vi en trobareu, si voleu un bon pa, el trobareu. El procés de selecció del millor gènere qualitat – preu està fet per la mateixa saviesa dels clients i els propietaris. No és necessari fer degustacions, l’oferta i la demanda ja van fent el filtre. La nostàlgia també és un gran filtre de totes les imbecil·litats transcendentals que ens envolten. Què en quedarà del comerç en línia d’aquí a uns anys. Recordau la fesomia d’algun repartidor d’Amazon? Ca ses Rovellones potser ja es mereix ser un emblema d’allò que poden ser els espais autèntics que suren enmig de la torrentada de la modernor despersonalitzadora.
He de dir, abans de donar per acabat aquest text, que els qui vulguin llegir un elogi preciós de les botigues de tota la vida llegeixin un escrit sobre el tema que va publicar Damià Huguet al seu llibre Les fites netes. Personalment, no l’he volgut rellegir perquè m’hagués acovardit per emprendre aquest.
Back To Top
Search