Tomeu Matamalas
Tot i que ja ens coneixíem d’abans, en Carles Gil i jo iniciàrem la relació d’amistat i complicitat musical que hem mantengut tota la vida el dia dels Reis del 1970, que va ser la primera vegada que assajàrem junts els cinc components del grup musical Amigos: en Pep Ros, en Martí Salem, en Bernat Morey, en Carles Gil i servidor.
En Carles Gil havia començat el seu trajecte musical l’hivern del 65/66, quan amb un grapat d’amics manacorins formaren Klan de los 5, un grup amb un nom clarament inspirat en Los 5 del Este i Grupo 15, els dos millors conjunts de la comarca de Manacor i de tota la Mallorca d’aquella època. Els joves músics del Klan eren en Carles Gil (veu i guitarra), en Joan Serra (bateria), n’Alfons Pablo (guitarra solista), en Pep Fuster, àlies Pistoleta (baix), i en Joan Torrents, un vilafranquer que tocava piano.
A causa dels típics problemes de la “mili” hi va haver nombrosos canvis en el grup, així que l’estiu del 1969 el Klan de los 5 s’havia convertit en Harlem, un conjunt format per en Tomeu Penya (guitarra, saxo i veu); en Rafel Aguiló (bateria); en Joan Bibiloni (guitarra i veu); en Jaume Amengual Jimmy (baix i veu); en Pep Portell (teclats); en Macià Verger (saxo) i en Carles Gil, que quan els deures del servei militar li ho permetien feia de cantant solista.
Quan en Pep, en Martí i en Bernat deixaren el Grupo 15 i decidiren formar un altre conjunt no tan professional, necessitaven un baixista i un bateria, aleshores jo vaig fitxar amb ells com a baterista i en Carles Gil va canviar la guitarra pel baix i es va unir també al grup.
S’ha de puntualitzar que, tant per en Carles com per a mi, que musicalment jugàvem en una divisió inferior, va ser una passa musical molt important tocar amb tres exmembres del Grupo 15, un conjunt que gravava discs per a la companyia EMI —la mateixa per a la qual gravaven The Beatles— i que tenia un èxit popular impressionant.
Amigos (que va estar quinze anys en actiu) era un conjunt pensat per a quedar-se a Mallorca i tocar els grans èxits internacionals del moment en hotels i revetlles, però, així i tot, de la mà del bon amic Toni Parera Fons, gravàrem un LP i uns quants singles per a la casa Hispavox, un segell discogràfic madrileny amb seu a Barcelona per al qual en Toni Parera feia produccions. De tot el material que gravàrem, la cançó que sens dubte va sonar més per les emissores i pels pobles de Mallorca va ser En Pep Gonella, un tema del folklore mallorquí que en Toni Parera i en Pep Ros, en una operació musical que avui en diríem “fusió”, traspassaren al folk-rock i que en Carles Gil cantava amb veu de cassalla.
En aquell temps (1971), estava en plena vigència l’obligació de traduir totes les lletres que no estaven escrites en castellà i enviar-les al departament de censura per tal d’obtenir el permís per a gravar i radiar la cançó. Per si no recordau la lletra de l’esmentada cançó que cantava en Carles Gil, permeteu-me una petita mostra de la versió original i la posterior traducció enviada a la censura.
Lletra Original
“En Pep Gonella té un ca de bou, i el va baratar amb un ou de xoriguer. El va dar en es porquer de Son Caliu, que era s’home més viu de dins Son Serra. Sabia tocar guitarra i castanyetes, feia ballar pessetes dins un garbell”
Traducció al castellà
“José Gonella tiene un perro de buey (espécie canina parecida al Buldog), y lo cambió por un huevo de cernícalo. Se lo dió al porquerizo de Son Caliu (caserío mallorquín), que era el hombre más espabilado de Son Serra (otro caserío). Sabía tocar la guitarra y las castañuelas y hacía bailar pesetas dentro de un cedazo”.
Ja us podeu imaginar la «befa» que en Carles feia d’aquesta pardalada cada vegada que sortia el tema.
¿I per què —donada la fatídica circumstància que provoca aquest escrit— us cont aquestes collonades musicals, em demanareu? ¿Per què no parl del dolor de na Catalina Truyols, d’en Carles Gil junior, de na Sònia, de les netetes, de la família Gil i de tots els amics que l’estimàvem? Idò simplement perquè estic segur que en Carles (un home positiu, irònic i «collonenc» que de desgràcies i tragèdies no en volia sentir ni parlar) hagués escollit aquest to fora solemnitats no sols per a recordar el seu caire musical, sinó el seu pas sencer per la bolla del món.
El cas és que els cinc Amigos, En Pep, en Martí, en Bernat, en Carles i jo, fent cas al nom que escollírem aquell ja llunyà 1970, hem mantengut l’amistat, les curolles musicals i, culpa de les delícies culinàries d’en Toni Tugores i el seu ajudant Biel Veny, hem compartit també la taula, fins que a l’amplificador de la vida d’en Carles se li ha produït un curtcircuit tan bèstia que ni n’Andreu Femenies de Sono Músic —el millor tècnic d’instruments que hi ha hagut mai en tota Mallorca— l’ha pogut arreglar.
A reveure, Carles. Que onsevulla que siguis t’hi trobis bé i te’n recordis de nosaltres.
