Quan la carnadura de la ciutat barata de pell: els llocs i els no-llocs a Manacor

L’esser humà, des de ben antic, ha modificat el paisatge per a satisfer tota casta de necessitats, sobretot des de les revolucions industrials i tecnològiques. Ens hem apropiat de l’espai, des d’una concepció utilitarista, hem regirat la terra, hem aplanat territoris ondulants, hem perforat muntanyes, hem aixecat pobles i ciutats, entre moltes altres coses.

Alhora, hem teixit vincles emocionals amb l’espai, vinculats a l’experiència personal que hi hem tengut. Aquest fil de plata emotiu que ens enganxa a certs espais fou definit pel geògraf xinès Yi Fu Tuan com a topofília. En aquest article parlaré dels vincles emotius dels ciutadans amb l’espai urbà, amb la ciutat, amb Manacor, en un context de canvi, quan la ciutat muda progressivament de pell. Jo som d’aquells que observ l’espai i la gent que m’envolta; m’agrada posar els ulls en com la gent es relaciona amb els redols quotidians. I ho faig amb la dosi de nostàlgia necessària (i sovint malaltissa) per a concebre que una ciutat com Manacor és un sediment de coses que hi han passat. Unes les hem viscut, altres les sabem perquè les ens han explicat. D’aquí que vulgui fixar l’atenció en en els llocs i els no-llocs de Manacor.

Anem a pams. Un lloc és un espai que atresora trets de la identitat col·lectiva i ens hi identificam, l’interpretam emocionalment i el compartim. Els llocs evolucionen, es transformen i acumulen relats de vida associats a la seva funcionalitat. Són llocs algunes places, cafès, comerços “de tota la vida”, cinemes, teatres, parcs, etc. en definitiva són bocins de territori dotats de simbologia.

El no-lloc és el contrari: és un espai buit de contingut, mancat d’identitat on les relacions socials que s’hi estableixen són superficials i ràpides i els podem trobar a tot arreu. Aquest concepte fou encunyat per l’antropòleg francès Marc Augé per a referir-se a aquests espais de transitorietat, propis de la postmodernitat com són les grans superfícies comercials, els grans magatzems, centres d’oci, aeroports, àrees de servei de les autopistes, franquícies globals, etc.

A tall d’exemple, fa poc més d’un any em vaig aturar a menjar en una cafeteria de Brussel·les propietat d’una d’aquestes franquícies globals. La decoració, la retolació, els colors de l’establiment, la vestimenta dels treballadors i l’oferta de productes era exactament la mateixa allà i a la resta de ciutats on aquesta franquícia global ha aterrat. Ara em diuen que a Palma també hi és aquesta franquícia. En aquest establiment, i en altres no-llocs, les relacions són impersonals, ràpides, circumstancials on s’hi passa i no s’hi està. Són espais homogenis i globals que substitueixen progressivament els llocs de les ciutats. Concretem, però, una mica més i centrem-nos a Manacor.

Quin són els llocs, amb presència i pervivència acceptats pels conjunt de la ciutadania? Al cap em compareixen cafès com sa Torre, sa Capitana, es Mingo, es Berlín, can Lliro, s’Agrícola, es Mercat, can Totsol, es Cos, etc i segur que aquest llistat és incomplet. També són llocs botigues tradicionals i adaptades als nous temps, com can Garanya, can Busco o can Fuster. I els forns també són llocs, sense cap mena de dubte, com can Roca, can Munar, Sospiros, ca na Rebellona o can Ribot. Sovintegen els llocs a Manacor, però n’han desaparegut molts (un bon amic m’assenyala comerços que tancaren fa uns anys com la botiga de can Barrufau, la licoreria de can Salomó o la capelleria de can Dalmau). Aquest indrets, tenen una triple dimensió: la memòria, la trobada i la ficció. És a dir, com a llocs de relació acumulen històries, narracions, fets, succeïts que quan passen de boca en boca es deformen, esdevenen ficcions compartides.

Resten en la nostra memòria llocs emblemàtics en forma d’edificis tancats, buits, sovint oblidats com les sales dels cinemes Goya, l’Imperial o el Variedades. Qui té certa edat conserva al cervell episodis personals, sovint furtius i proscrits, i emocions a balquena en la fosca d’un pati de butaques d’aquells vells cinematògrafs.

Els llocs, però, reculen, i dins la societat postmoderna i de la informació proliferen els no-llocs on el valor mercantil absorbeix tots els valors i engoleix els trets de l’espai simbòlic i compartit. Quina diferència hi haurà si demà compr una camisa en una franquícia global de les que hi ha a Manacor, Palma o a Manchester? Cap ni una.

Escric aquest article assegut a un cafè de sa Bassa, assegut en una cafeteria que encara és un lloc. George Steiner, intel·lectual francès, va dir fa anys que Europa no es pot entendre sense els cafès perquè són espais de trobada, de complot, de debat intel·lectual i de xafardeig, obert a tothom però alhora és un club. Segons aquest escriptor, mentre hi hagi cafès la idea d’Europa mai no morirà. Compartesc això, perquè pens que certs cafès conserven una aura i una mitologia particulars que mai podrà assolir a tall d’exemple en aquella franquícia global que fa i serveix exactament igual el cafè en llet o l’entrepà a Barcelona, Brussel·les o a Nova York.

Com assenyalava, sa Bassa i alguns dels cafès que hi ha són encara llocs manacorins. Hi vaig sovint a llegir i a badocar, com faig ara mateix mentre escric i not l’aire tebi que corre procedent dels set carrers que s’aboquen a aquesta àgora manacorina. És un espai prou efervescent a aquesta hora del capvespre, passa gent, manacorins i forasters. Molts porten bosses que els delaten: venen de comprar, porten bosses de paper o de plàstic amb els logotips unificats, homogenis d’aquestes botigues globals, que hi ha onsevulla mirar, aquí i allà i que dins el meu cap representen la hiperrealitat global que a poc a poc es menja els mites antics projectats en els espais d’aquesta ciutat nostra.

Està clar que no ens queda més remei que avesar-nos a existir en una època de forces gegantines, poderoses, sovint invisibles que poden convertir els espais, els llocs en territoris asèptics, repetits, calcats, mancats d’ànima que són els no llocs. No llocs perquè no hi podem llegir ni interpretar les identitats, ni la història compartida per a projectar-la cap el futur.

Aquella ciutat, com és el cas de Manacor, que esdevé capaç de conservar els llocs com a espais vius, efervescents, adaptats als nous temps però amb la identitat retroalimentada, està oberta a la poètica de la casualitat, a la potencialitat de la trobada, a la interacció en l’espai on es construeixen narracions, quimeres i utopies particulars i col·lectives. Per coses com aquestes faig una vindicació dels llocs.