skip to Main Content

Cartes a la memòria dels qui sempre hi han estat

“Els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la”. Així està encapçalat el Memorial de la Paraula, un espai web on es poden trobar compartides les “Cartes de la memòria”, textos escrits per familiars de persones represaliades ara que fa més de vuitanta anys que els segaren la vida. Aquesta setmana mateix han estat compartides en aquest espai memorialístic un bon grapat de lletres que fan referència a represaliats manacorins, com ara el rellotger de Llubí Antoni Alomar, el joveníssim dibuixant Miquel Palmer, Sebastià Bonet, que hauria estat sogre de la germana de Palmer si no l’haguessin assassinat; Miquel Morey, els germans Jaume i Gabriel Vives Bibiloni, Antoni Pasqual… “Aquest projecte neix de la voluntat de donar veu a la ciutadania amb l’objectiu de recuperar la memòria silenciada del nostre poble. Especialment a les víctimes i als seus familiars però també a totes les persones sensibilitzades en la recuperació de la memòria de la repressió. Un espai per xerrar i escoltar, per rompre el silenci que durant anys ens imposà la dictadura franquista, així com per retre homenatge a les seves víctimes. Participatiu, obert, i de fàcil maneig per a tothom”, això expliquen els mantenidors de la pàgina en el seu frontispici, alhora que conviden familiars, amics i coneguts, a contar la història de la repressió viscuda en la carn dels seus éssers estimats: “Si tens una història per contar, fets viscuts o que hagis escoltat o investigat sobre la guerra o dictadura franquista, si vols ser partícip per recuperar el nom d’una víctima silenciada, la seva vida, la seva història, participa del Memorial de la Paraula”.Us reproduïm aquí els fragments d’algunes d’aquestes cartes.

La neta Francesca Pasqual escriu al seu padrí Toni, 85 anys després

Estimat padrí Toni:
Allò que ara duc dins meu és el pes d’un deute pendent, perquè això és el que sent cadavegada que pens amb tu, padrí. I en com va ser possible que en tota la meva infantesa i en la meva joventut no em plantejàs mai què li havia passat al meu padrí Toni.
—Es padrí va morir a la guerra.
Me’n faig creus de, en tants d’anys, no haver-me plantejat més coses, no haver demanat més detalls, no haver imaginat com va ser la teva mort. “Era soldat?”, “Va ser una bomba?”, “On està enterrat?”. Un afusellament no entrava per res dins el meu imaginari.Des que tenc més criteri no puc entendre aquella acceptació tan passiva que vaig tenir respecte de la teva mort. No et vares morir, et van matar, fredament, o en calent, no ho sé, però et van arrabassar la vida.Sa Padrina Francesca no en parlava mai. De fet, ella, va dur el dol tan profundament que vamorir molt jove, quan jo només tenia nou anys. Massa d’hora pel despertar de la mevaensopida consciència.(…)

La teva neta,Francesca Pasqual Perelló

La filla Francisca escriu a son pare

Jo som la seva filla Francisca i, juntament amb la meva mare, Margarita Jaume, i la meva germana, Antònia, formàvem una família molt feliç. No ens faltava res i el més important eral’afecte que teníem dels nostres pares. El meu pare treballava molt, però sempre tenia temps perjugar amb nosaltres. La meva germana, que era de poc menjar, sempre volia que el meu pare li fesel menjar perquè li feia el que a ella li agradava: ens tenia una mica consentides.Però tot això va canviar un mal dia quan jo tenia vuit anys i la meva germana onze. Es va presentara casa la Guàrdia Civil, venien a cercar el meu pare i se’l varen endur. Al cap d’uns dies varen venira cercar la meva mare, que estava embarassada de set mesos. No sabíem res d’ells, va venir elmeu padrí de Llubí a Manacor i va anar a demanar per ells a qui llavors manava, a qui deien elcapità Jaume. Li va demanar pel seu fill i per la seva nora, per si ell podia fer alguna cosa per ells, illavors el capità Jaume li va contestar que el seu fill i la seva nora no necessitaven res perquè erenmorts. El pobre home, de la impressió, es va desmaiar en saber que els havien assassinat.

Francisca Alomar Jaume

El renebot Sebastià escriu a l’oncle Miquel

Hola, Miquel!

Sempre m’he demanat i ara més que mai, com hagués estat la teva vida i, la nostra, si no hagués passat tot el que va succeir, tenint en compte les teves capacitats intel·lectuals i artístiques més que demostrades com a dibuixant, pintor i músic, a més de la ferma implicació en la política del teu poble,defensant la igualtat per tots.Pot ser que haguessis estat un bon dibuixant i pintor? Pot ser que haguessis estat un bon músic? Pot ser que haguessis estat un bon polític? Pot ser que haguessis estat un bon marit i pare? Pot ser que haguessis estat un bon amic, un bon germà, un bon oncle? Pot ser que haguessis esta un bon….? Preguntes que desgraciadament no tenen, ni tindran mai respostes.

Sebastià Bonet Palmer

Podeu llegir aquestes cartes completes, i moltes d’altres en aquesta adreça: CARTES DE LA MEMÒRIA

 

Back To Top
Search