skip to Main Content

Cinquena placa poètica per a Hilari de Cara

El poeta Hilari de Cara va rebre l’homenatge de Manacor Poètic amb la instal·lació d’una placa amb uns versos seus. La placa va ser col·locada al passeig de Na Camel·la, molt a prop de l’Escola Graduada, on estigueren tancades l’any 1936 les cinc milicianes de la Creu Roja a qui De Cara dedica els versos que formen part d’aquesta cinquena placa després de les instal·lades en honor de Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu, Antonina Canyelles i Antònia Vicens. Els versos de la placa pertanyen al llibre Carrer d’Artà.

L’acte es clogué amb el pregó-epíleg a càrrec del poeta i economista Antoni Riera Font, que apel·là a la llum dels versos per sortir de la situació que vivim a l’actualitat. Reproduïm aquí íntegrament el pregó-epíleg d’aquest intens Dia Mundial de la Poesia a Manacor:

Vull que avui horabaixa les meves primeres paraules siguin d’agraïment als organitzadors d’aquest Correvers 2021. De primer, per passejar versos pels carrers de Manacor en motiu del Dia Mundial de la Poesia i fer-los córrer, també, virtualment per la xarxa, sota el convenciment que, ara més que mai, poetes i lectors no poden deixar de trobar-se. De segon, per convidar-nos a girar els ulls cap a un mestre, Hilari de Cara, i el seu art de concentrar un trosset de vida en un vers. I tercer, per deixar que sigui un aprenent a poeta aquell que, en aquest temps d’equilibris complexos i precaris, aixequi avui la veu, en forma de pregó.
_____
Si no m’equivoc, Pandèmia, desembarcares un divendres horabaixa d’un vol procedent de França, després de sobrevolar el petit portitxol i la gran ciutat arraïmada al costat de la catedral.
Va ser, ara fa poc més d’un any, el passat nou de febrer, que vaig saber que cavalcaves, a les espatlles d’un cavall blanc, pels carrerons que s’enfilen escales amunt fins a l’ermita d’aquest calvari.

Pocs dies després, quedares inscrita al registre oficial del paràsits, microbis, bacteris, fongs i virus… que poden infectar un poble en cascada.

De les hores ençà, tu has cavalcat cada vegada més lleugera d’equipatge i jo he trepitjat cada escaló demanant-me si hi eres. M’ho he demanat a la placeta, a la terrassa que domina el port, al restaurant que conserva encara les velles cadires de ferro, als parterres d’oliveres i davant els geranis vermells que habiten els cossiols rectangulars de ca nostra.

Tantes vegades m’ho he demanat, Pandèmia, com tantes vegades t’he trobat.

He vist el teu rostre als ulls del botiguer, del farmacèutic o del cambrer que em serveix el cafè els matins… perquè tu els havies visitat primer.

T’he descobert enmig del diàleg de dos vells asseguts al pedrís de la plaça del Mercat, entre la xerradissa d’una colla de nins envoltant un bust de marbre d’un escriptor per ells desconegut i, massa sovint, més del que m’hagués agradat, entre paraules de consol o de pietat humana.

Tots parlen de tu fluixet i jo, també, massa sovint, sense voler, pronuncio el teu nom. I ja ho deia Espriu:

No convé que diguem el nom
de qui ens pensa enllà de la nostra por.

I així, mentre aconsegueixes, amb èxit, estripar la imbricada teranyina de la conversa, una pantalla de protecció retarda i enfosqueix la paraula fins que la desconnecta a un metre i mig de distància.

Les persones ja ens queden lluny
quan les tenim a prop −afirma Tabucci−,
o sigui imagina’t
quan son lluny de debò.

I per a més inri, tots, ens hem hagut d’involucrar amb la teva estratègia maquiavèl·lica i encoratjar-nos, des de la distància, amb l’esperança de deixar-te un dia despullada i immòbil, com aquelles estàtues de sàtirs de les terracotes d’Atenes.

I mentre anhel aquest dia, record poemes que parlen de la mar Mediterrània i de tamarells. Una mar de teules lluents que una vegada vaig veure a l’horitzó que deixa damunt el blau una franja d’escuma blanca. També hi ets allà? Pot ser! Et podria dur a la butxaca o per capell en ple hivern d’aquesta primavera refrescada i no témer-me.

Perquè amb tu i per tu, tot entra sense sentit i sense remei. Fins i tot el presumpte futur dels meus fills, allò que hauria volgut per ells, els seus somnis. Tot això també m’ho he hagut de ficar a la butxaca, saps?

I aquí em tens, a na Camel.la, prop del banc que la meva memòria conserva, fet de ciment i grava polida, que als setze anys sovintejaven Miquel Àngel Riera i Guillem d’Efak. La memòria hi és per això, saps?

M’agradaria explicar-te el com i el quan, potser perquè cada història té la seva rerehistòria. Però no ho faré! No vull, Pandèmia, que sàpigues res més del material que conforma els meus gens. Sé que el copiaries a través de processos de transcripció inversa amb l’ajuda d’un ARN missatger; que l’imitaries per enganyar el meu sistema immunitari; que faries el possible per impedir que es traspassàs de generació en generació, de pares a fills, fins a desintegrar el meu poble.

No! No ho faré. Avui davant teu, mirant-te a la cara, aquí, vull cantar a la vida. Enaltir el gran repte humà que és la pròpia vida i la dignitat humana. I en aquest cant, vull alabar i agrair, davant teu, la lluita que fan sanitaris i científics perquè visquem tots millor i més temps, gràcies a l’arsenal de defensa propi que construeixen per erradicar-te sencera. Però, sobretot, avui, davant teu, vull lloar la poesia!

Sí, riu…, riu-te’n de mi, segura com estàs que aquesta és una lluita permanent que mai no podrem dir que està guanyada.

Ja ho sé que la ciència mai ens lliurarà del teu patiment. Seguiràs, d’ara endavant, com has fet sempre, canviant de nom i d’estratègia, tantes vegades com faci falta per viure de la vida humana. Ja ho vaig deixar escrit fa temps:

Vivim al bell mig
de paràsits tramposos,
microbis farsants,
bacteris transcriptors,
fongs plagiaris,
i virus delirosos.

Sempre ha estat així,
no paga la pena parlar-ne.

Però saps… me’n fot! I encara et diré més, m’agrada que sigui així. Perquè això ens obliga a pensar, a crear, a concebre esperances, a cercar nous camins,… I saps… seria indesitjable que la ciència ens lliuràs del patiment, perquè sense patiment no aprendríem a viure. Sense dolor no estimaríem la vida.

Justament per això, els humans tenim la poesia. Sí, la poesia hi és per això, saps? Per sostenir les nevades de la vida, incloses les que tu provoques muntada damunt el teu cavall blanc.
Sí, ja ho sé que no viatges mai sola. Que sempre vas acompanyada. Si no és d’un cavall vermell que porta la violència, d’un cavall verd cendrós que du la mort, o de tots dos, o de tots tres, si prenc en compte el cavall negre que escampa la fam.

Ja sé que davant tu, davant les desgràcies i les catàstrofes, no tinc res més que la poesia. Som així de pobres els humans. I a la vegada, et diré que així de rics. Perquè la poesia no només serveix per suportar el dolor, sinó que també dóna sentit al plaer i a tota la nostra existència. Sense tensió humana, no hi ha passió, ni hi ha compassió.

Un poeta del baix Ebre, Jesus Massip, va escriure…

… les hores tornaran
i ens trobaran fets i dòcils.

I jo et dic, avui, que això no passarà. Que combatrem la pesta, la fam, la violència i la mort amb nous contractes per un món nou. Un per cadascun d’aquests mals endèmics. Contractes que no necessiten de cap firma autògrafa, perquè són inherents a la condició de néixer i viure i, per descomptat, també de morir. Així que, en paraules de Marius Torres, vos dic:

Poetes!!, com l’arquer que sp d’entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença,
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

I, mentrestant, escoltem més als altres, sobretot aquells que viuen en la precarietat, l’exclusió, la misèria, o pateixen l’odi i la violència,… perquè de tots els contractes, el contracte moral és el més important per fer el trànsit d’una cultura d’imposició per la força, de la llei o de la llengua del més fort, a una cultura del diàleg, de consolidació de la democràcia i de viure la llibertat personal de cadascun. Sí, de viure finalment aquesta diferència que és la nostra riquesa. I si, com canta Lluis Llach,

un trist atzar m’atura i caic a terra
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
quan guanyem el combat.

Back To Top
×Close search
Search